Las ferias de las tinieblas de Ray Bradbury

  De las brumas del sello Minotauro reaparece La feria de las tinieblas de Ray Bradbury, cuyo título original es: "Something wiked this way comes" ("Algo chunguito viene") sacado de un poema de William Shakespeare. 

  

  Jim y William son dos críos que hacia los años '50 viven en un pueblo del medio oeste americano. A finales de octubre aparece en el pueblo una feria, que llega fuera de temporada. Los chicos pronto descubrirán que esconde algo siniestro.  A partir de este momento lucharán por sus vidas y para salvar a su pueblo. Ray Bradbury construye una novela del terror gótico más puro y disfrutable. 

  Ray Bradbury es indiscutiblemente uno de los grandes narradores del género; el tipo escribía como los equipos de Guardiola juegan al fútbol. Su manejo de las palabras la podríamos definir como la escuela futbolística holandesa: hace frases/jugadas largas enlazando pase/coma tras pase/coma hasta que llega un momento que acelera y la cosa se convierte en una preciosidad que sublima el arte de escribir. Siempre tengo esta sensación con Bradbury: hay un momento que la cosa despega y entonces ya es para aplaudir todo el rato hasta que al final mete un gol que lo celebras como aquel de Iniesta. Me ocurrió con la lectura de 'Crónicas Marcianas' y nuevamente con esta obra. Y es que  una novela de Bradbury está rebosante de imaginación, de ideas,  de humanismo y hace una defensa incondicional del arte de contar historias. Bradbury defiende su oficio dotándolo de valores y cargándolo de significado. Recordemos que  Farenheit 451 es una de las grandes  novelas que teoriza sobre el  poder de los libros y la ficción. Después de haber leído cuatro libros de Bradbury, puedo afirmar que sus obras siempre se bañan en ese espíritu. Actualmente muchas obras tienden al postmodernismo y resultan un palido reflejo de las originales, pero esta obra sabe a auténtica, puesto que sus ideas y espíritu inspiraron a muchos posteriormente. En Bradbury se puede adivinar la inspiración que fue para King o Gaiman,  ya que estos dos genios tratan los mismos temas que él. 

La feria de las tinieblas nos habla de ritos de paso y de cómo los críos se convierten en adultos, pero también sobre cómo aprenden a reconocer la labor de sus padres y descubrir su humanidad.

  Bradbury era un escritor de raza y cualquier obra suya es algo sensacional. En definitiva, si ven esta novela en sus librerías habituales no lo duden y háganse con ella. 

Mandela i el General de John Carlin i Oriol Malet

  John Carlin i Oriol Malet ens presenten la història de com Mandela va seduir al general, boer i ultradretà, Constand Viljoen per evitar una guerra civil a Sud-àfrica. El relat en si mateix ja estava present en el bestseller de John Carlin "El factor humà". Jonh Carlin va ser corresponsal a Sud-àfrica en els anys de l'alliberament i ascens de Mandela, amb qui va establir una relació no només d'amistat sinó de confiança i respecte. Sud-àfrica era un país profundament marcat per l'Aparheid i el camí cap a la seva abolició va estar plagat de mines. Aquest tros d'història és un episodi fonamental que va desactivar moltes d'elles.

  El còmic es fonamenta en la figura de Mandela i en un parell d'idees que giren entorn de l'empatia, que podríem resumir en dues argumentacions del líder polític i social. La primera seria que hem d'arribar a solucions polítiques que satisfacin les legítimes aspiracions dels negres però tenint en compte les pors dels blancs. La segona, extreta d'una conversa entre Viljoen i Mandela, resa: amb el temps he acabat coneixent la gent com vostè. He llegit la història del seu poble. Com veu parlo la seva llengua comprenc les seves pors. Comprenc què és el que els empeny a buscar la guerra, si estigués en el seu lloc i hagués rebut la mateixa educació, estic segur que faria el mateix. A partir d'aquestes dues argumentacions, Viljoen i Mandela van evitar la guerra civil.

 Viljoen era el general més reputat del país i un heroi de guerra, però també un home profundament religiós que havia vist, patit i infringit tots els estralls de la guerra. Però com a militar tenia un alt sentit de l'honor que li va permetre reconèixer en Mandela un líder honorable que realment volia el millor per tots els sud-africans indistintament de la raça. Això i l'empatia cap als seus adversaris el va portar a no liderar una revolta blanca (com li havien demanat) i a canalitzar les faccions ultradretanes cap a un partit polític. El retrobament d'un Mandela elegit president legítim de Sud-àfrica i el general al parlament és un dels moments més emotius de la novel·la gràfica.

  Als pinzells està Oriol Malet, que amb el seu dibuix carregat de negres, grisos, grocs, vermells i blaus dota la l'història del traç just i altament expressiu que requereix el relat. 

  Mandela i el General és una crònica del que haguera de ser la política, una crònica dolorosa de com dos homes compromesos amb el seu poble van treballar pel bé comú; i així satisfer les aspiracions d'uns però tenint em compte les pors dels altres. Actualment els polítics únicament tenen en compte les pors, les quals promouen per un grapat de vots i això, companys, és molt dolorós. No tenim homes d'estat, únicament gent que vol conservar el seu privilegi de classe. I per això cal anar a votar el 10 de novembre; potser no ens agrada al 100% cap d'ells però els altres estan molt enamorats dels seus i ens cardaran ben cardats, si els deixem.