lunes, 30 de diciembre de 2019

Inventari 2019


  Acaba l'any 2019 i ha sigut l'any de la resurrecció del blog amb 34 ressenyes, no he ressenyat tot el llegit, segons el meu compte de goodreads comptabilitzo: 118 lectures, 71 còmics, 47 llibres, repartits amb 30 autors i 11 escriptores. I ara sense dilació el meu top de lectures.

-Els àngels em miren de Marc Pastor, novel·la negre amb tocs fantàstics en una Catalunya ucrònica. Per trama i ambientació es amb tot mereixement una de les lectures de l'any. Diu l'autor que és la primera novel·la que encara no l'han traduït, es confirma el que vaig pensar, quan la vaig acabar que seria de difícil traducció per motius polítics, el talent en aquesta societat no importa si vas en contra del relat i la moral oficial.


-Els desposseïts de Ursula K. Le Guin. Fabula sobre una societat anarquista on el missatge és que nosaltres vivim determinats per les nostres circumstàncies ja siguin vitals, polítiques o culturals.


-Tigres de vidre de Toni Hill la vida de dos nois de l'extraradi barceloní constitueixen un relat negre, alhora que generacional amb una capacitat descriptiva encomiable.


-Història del nou cognom de Elena Ferrante la segona part de la quadrilogia. El fenomen literari de l'última dècada a Itàlia manté el nivell de la primera part i descriu el país durant els anys 40/50 amb tots els seus matisos, la relació entre la Lena i la Lenú segueix en plena forma amb amor, odi, enveges i alegries en la seva barriada de Nàpols.


-La feria de las tinieblas de Ray Bradbury una oda al poder de la ficció, amb una prosa que voreja lo sublim.


-El orden del día de Eric Vuillard la crònica de com Hitler es va annexionar Austria ha arribat a finals de desembre i per mèrits propis se situa en una de les grans lectures d'aquest 2019.


-Robots de Cine de Jordi Ojeda o tot el que vostè volia saber de robots i no s'havia atrevit a preguntar, una lectura divulgativa i tremendament addictiva i apassionant.


Mencions especials o melons oberts:


-La saga Alvin Maker de Orson Scott Card actualment vaig per la tercera part, ila cosa pinta, molt bé de cara al 2020 intentarem acabar-la.


-Red riding quartet de David Peace aquest any he llegit les dues primeres parts, la seva radicalitat fa que la lectura no sigui fàcil de moment no tinc intenció de finiquitarla


 Aquest any ha sigut poc reeixit en lectures de caràcter fantàstic han estat substituïda pel manga Berserk de Kentaro Miura. Una fantasia obscura d'un caçador de monstres en Europa fictícia i fantàstica, així mateix com la relectura de Bone de Jeff Smith. I com a lectures comiqueras destacar a Paco Roca amb El tesoro del cisne negro i la relectura de los surcos del azar. 


-Arran de la mort d'Andrea Camilleri he descobert les peripècies del comissari Salvo Montalbano i sospito que m'acompanyara ens els pròxims anys no envà són com 25 novel.les


-L'any també ha estat acompanyat d'un munt de lectures polítiques i feministes que els temps i les circumstàncies requereixen fer i promoure. Totes i cadascuna d'elles són imprescindibles: Kameron HurtleyJason Stanley, Owen Jones, Rebeca SolnitAngela Nagle...


Un any lector molt bo i apassionant el 2020 intentarem seguir el nivell...

jueves, 26 de diciembre de 2019

El orden del día de Éric Vuillard


Se puede hacer spoiler del relato histórico? Una persona más o menos cultivada conoce a grandes rasgos la historia de su país y si hablamos de los nazis  todo el mundo conoce sus gestas de 1933 a 1943: sus arrolladoras victorias político-sociales y su poderío militar, esa máquina imparable de destrucción e imposición. Estas cuatro líneas definen la visión que se tiene de los nazis: fueron una apisonadora que al final gracias a la URSS se consiguió derrotar a base de sangre, sudor y lágrimas. El relato político de los hechos hace que se vea como lógica su ascensión en un país deprimido tras la primera guerra mundial, con una crisis económica galopante y agravada,  tras el crack del '29, surgió un líder carismático que dio una nueva esperanza a un país deprimido. Así se justifica el triunfo del nazismo. En este blog a lo largo de este 2019 he hablado largo y tendido sobre las características del fascismo/nazismo. No las repasaré ahora. 


Éric Vuillard a lo largo de esta novela se dedica a detonar parte del mito del nazismo. Lo hace a partir de los sucesos que llevaron a la anexión de Austria por parte de Alemania en 1938. Con este libro  desmonta la visión que tenemos del nazismo, que siempre se ha considerado como una maquinaria bien engrasada e imparable.  A su vez muestra como el pueblo alemán se sintió fascinado por estos psicópatas. La cosa fue posible gracias a una propaganda que funcionaba como una apisonadora (la imagen de lo nazi es la esencia de lo cool; su look, con esos trajes Hugo Boss, transmitía carisma) y a la ocultación de la realidad. Vuillard en cada capítulo explica un día que contribuyó a llevar a Hitler al palacio de Sisi: desde las primeras conversaciones con las grandes empresas alemanas que pagaron la campaña electoral de Hitler (Opel, Siemens, Bayer), hasta el juego diplomático y psicológico que éste y los suyos se llevaron con los políticos austriacos hasta hacerlos abdicar en pos de una Gran Alemania. Todo ello envuelto en una halo de cutrez y patetismo que desmonta la épica de la historia.

Éric Vuillard define el nazismo a base de trazos a la perfección: fueron unos gángsters asesinos, vendedores de humo, unos cerdos capitalistas, que se aprovecharon de la mano de obra esclava. Y las grandes empresas apenas pagaron por ello tras la guerra,  porque fueron las élites las que después reconstruyeron Alemania, pasando de recibir cruces de hierro a medallas de la Alemania Federal.

El orden del día es un relato minimo pero preciso. Vuillard no inventa la Historia (así con mayúsculas), la literaliza pero todo lo que cuenta sucedió. La narración funciona como un tenso thriller con cierto aire de patetismo, con unos líderes taimados y con arranques de dignidad por parte de sus protagonistas. Una de las grandes virtudes de la novela es que no está exenta de humor ante las vicisitudes del destino. Aunque también indignará y estremecerá al lector cuando descubra por qué les cortaban el gas a los mayores consumidores de Viena. El libro, pues, resulta una brillante novelización histórica, que en poco menos de 140 pps enseña las causas y las consecuencias del periodo nazi.

domingo, 22 de diciembre de 2019

Canto jo i la muntanya balla de Irene Solà


Vet aquí la flamant guanyadora de l'últim premi Llibres Anagrama de novel·la. Irene Solà ens presenta el seu segon llibre després de "Els dics" (guanyador del premi Documenta), que no he tingut l'oportunitat de llegir.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre amb una oralitat espectacular que recupera l'art d'explicar històries vora una foguera. La gent que viu a la muntanya cobra tot el protagonisme. La forma de narrar és el tot. Tenim diversos punts de vista: els núvols, els cabirols, les trompetes de la mort, bruixes i fantasmes, cadascun amb les seves pròpies veus. 

La història en si tracta de la vida i la mort de la família d'en Domènec i la Sió. El relat es torna més expressiu en les omissions, en el que callen els protagonistes, i en les seves el·lipsis narratives. Els seus protagonistes ens narren  els seus sentiments amb els gestos i accions carregats de significats. 

El català amb el que escriu  Irene Solà és molt viu i actual, està  plagat de modismes locals que fan la narració més versemblant. El format del text és juganer, conté poesies i altres sorpreses. El seu mar cronològic data del primer quart del segle XX fins als nostres dies. Per les seves pàgines passa la guerra civil, els maquis i els fills de la postguerra. Tots els territoris  (els pobles, les ciutats, les muntanyes) tenen els seus propis mites, que circulen de ciutadà en ciutadà al llarg dels anys. Canto jo i la muntanya balla és un recull de llegendes locals que narren la geografia i mística d'un territori, aquelles històries que passen de generació en generació i que conformen el conglomerat de mites locals, en aquest cas, d'un indret dels pirineus

La seva originalitat narrativa enmascara una trama massa prima, la qual en mans d'un escriptor decimonònic donaria per 1231 pàgines. Per tant s'agraeix la seva curta durada però a mi personalment, tot i reconèixer-li totes les virtuts, que la forma passi per sobre el relat no m'ha convençut.