Una fuig, l'altra es queda d'Elena Ferrante

Aquí trobem la tercera part de la tetralogia "Dues amigues" d'Elena Ferrante. El llibre segueix, pràcticament, on va acabar la segona part. Les dues amigues segueixen amb la seva relació d'amor/odi i les seves conductes passivo-agressives. Aquests llibres són el retrat de la vida politicosocial de la Itàlia de la segona part del s. XX. La Lenú ens dóna, un llibre més, la seva versió dels fets.

Per una banda, tenim les relacions familiars i amicals sorgides al barri des de principis dels anys cinquanta. Les famílies que habiten aquell espai vital es van entrellaçant entre elles a base de disputes, relacions amoroses, enveges i assumptes tèrbols.  I per l'altre banda, veiem com el segle XX es va imposant mentre les dues amigues van fent la seva: baralles entre feixistes i comunistes, reivindicacions laborals, brigades roges, bombes de la màfia i les no menys temibles disputes universitàries. Al final aquesta tetralogia és com aquella sèrie de TVE: Cuéntame. En aquests llibres veiem com els nostres protagonistes són marcats per la Història en majúscules i com aquesta determina qui són i com actuen, com són marcats per les seves circumstàncies socials. 

I la Ferrante guanya en el retrat de la Lina i la Lenú, dues dones brillants a la seva manera. L'Elena té carrera universitària perquè la seva família no li hi ha posat pals a les rodes, mentre que a la Rafaella es veu abocada a ser una mestressa de casa primer i una dona de negocis després, per acabar treballant en una fàbrica de saltxitxes. Les dues participaran en els moviments que demanen més justícia social i millors drets laborals. Una ho farà des del punt de vista intel·lectual i l'altre des del moviment obrer. I novament observem com les dues noies es veuen marcades per la societat heteropatriarcal. Societat que les intenta restringir en les seves aptituds, sigui amb marits que no les entenen i que les volen relegar, o amb pretendents que les pretenen dominar i subjugar. Ferrante escriu contra el relat  dominat per "senyoros" i amb la seva narració vol trencar amb la unidimensionalitat d'aquest, és a dir , vol trencar amb la visió purament masculina dels fets i així reivindicar l'obvietat de que les dones sempre han estat allà. Al final, doncs, és una història de com el moviment feminista va començar a créixer a mitjans dels 60 i com aquest va trobar dues dones que amb les seves actituds es van adherir a ell sense, potser, ser-ne massa conscients. I el que és més interessant és que és un relat realment interseccional: les causes d'una no tenen perquè ser les de l'altra. 

Fora d'això, aquesta novel·la segueix sent un bon fulletó, amb tocs de novel.la negre, amb moltes capes i unes quantes càrregues de profunditat.

El país dels cecs de Víctor García Tur

 Últim llibre de relats de García Tur després del mític Twistanshauung i en aquest cas trobem 6 relats  de caràcter molt juganer. L'autor reescriu peces de Borges, Ursula K. Leguin o Rodrigo Fresan, amb homenatges a segments mítics de la literatura universal com Moby Dick o Història de dues ciutats de Dickens. Els relats doncs són els següents:
-El país dels cecs és un relat que retrata a Jose Luís Borges com un exiliat català, jugant amb la fonètica del seu cognom, per acabar amb un gir que és tot un homenatge al llegendari autor de Buenos Aires. És un dels relats més llargs i un dels més estimulants.
- A Els móns trobem un García Tur abduït per Ursula K. Le Guin i tracta temes com el pacifisme, el feminisme i l'intercanvi de cultures, alhora que transmet una mirada occidental curiosa que vol aprendre d'altres cultures.
-El recaptador de Jin és una paràbola xinesa que versiona un conte del mateix Borges. Aquest petit conte és una autèntica joia d'orfebreria.
-El Alef és la interpretació perfecta de tot l'esperit de Borges com ens explica el mateix Garcia Tur a l'epíleg.
-Cabells és potser el conte que menys m'ha agradat. En ell trobem homenatges a Madame Bovary i a Kipling; tracta sobre la bogeria i versa sobre l'obsessió.
-L'iceberg de la teoria és el que, si fes falta, justifica tota l'obra. El joc proposat és molt estimulant, doncs trobem un relat dins d'un altre relat, una temàtica que desembarca en un altre, per així al final acabar donant sentit a tota l'obra i trobar les claus de la proposta. En aquest relat tenim viatges en el temps, amb el retrat d'una obsessió entorn de la figura de Charles Dickens, que navega entre la mística i la biografia, on les peripècies vitals sofreixen petites variacions com el Borges del primer relat.

 Víctor García Tur a través homenatges i reescriptures ens porta al millor dels móns possibles, un món que és un cant a la literatura i a l'art de fabular històries. O més aviat l'art de transmetre-les, de fer-les córrer de boca en boca. Amb cada reformulació la història narrada obté ressons insospitats en les ments que les reben, i aquests  receptors després les retransmeten allargassant doncs el seu embruix al llarg de les generacions. VGT és potser l'escriptor català més juganer i estimulant del segle XXI.  Tots els seus llibres són una commemoració de la bona escriptura, és el Pep Guardiola de literatura catalana: jove, talentós i amb una mica de mala lluna. Perquè els seus textos sempre tenen una mica de mala hòstia soterrada. La seva prosa té una qualitat envejable, sempre amb la paraula precisa. De vegades resulta una mica pedant, però l'excel·lència té aquestes coses. I aquesta excel·lència fa que acabi connectant l'obra de Charles Dickens amb els móns (i universos paral·lels) de Philip K. Dick i, tot i la broma obvia, enllaça aquests noms amb una idea més complexa de tota la ficció occidental dels últims dos segles. I d'aquesta forma fa una celebració de l'art i la tradició de narrar.  Un altre autor hagués fet un text postmodern e insípid però Víctor Garcia Tur no, perquè aquest tiu es la pol**, i el seu missatge arriba a cotes tan altes que el seu eco  ressona a veritat.

El arcano y el jilgero de Ferran Valera

Una vez más empiezo un nuevo año con un libro de Ferran Valera. El año pasado fue "La danza del gohut", un libro muy estimable que estaba lleno de virtudes como su precioso mensaje pero con una historia y un desarrollo predecible. Lo que no se me olvidó es que Ferran Valera tiene una fuerza narrativa inmensa.

  El Arcano y el Jilguero es su segundo libro y en él encontramos una roadmovie. El protagonista y narrador de la función es Mezen el Ariete, un Arcano del tormento, un tipo que se encarga de romper asedios al servicio del Sacro imperio Leenero.  El método que utiliza es provocar la paranoia y el terror fundamentado en la tortura y en hacerse pasar por un ser sobrenatural. Él se considera un buen tipo que comete atrocidades en base al mal menor, ya que sus actos evitan que las ciudades sean arrasadas y aniquiladas. Despues de uno de sus servicios se cruzará con Nara, un niña huérfana que trastocara su vida y le  devolverá su añorada humanidad. El relato está escrito en primera persona por Mezen, que enseguida nos queda claro que es algo más que el demonio que representa ante el vulgo. 

  Ferran Valera crea el mundo de Hann con sus reinos y su imperio invasor. Un mundo de carácter medieval que se desarrolla con los patrones básicos de la fantasía, matizado con un pátina grim dark. Un mundo que visto el desarrollo del relato podría tener un largo recorrido (de hecho ya tenemos un nuevo libro de relatos Historias de Hann basado en él).

  La trama nuevamente (al igual que en "La danza del Gohut") no es lo más original del mundo y el protagonista tampoco resulta el nova más (tipo asesino que procura el bien mayor, a cambio del mal menor y un código moral con cierta justicia poética,  y que será  redimido por la amistad con una niña),  pero los dilemas morales y filosóficos que plantea si que lo son. Una lectura de carácter folletinesco donde la trama tiene más enjundia de lo que se podría suponer a priori (si no se viene estudiado de casa). Este libro me coje hace 20 años y aún lo estaria flipando, pero unos cuantas lecturas después, solo me ha resultado un relato encomiable y muy recomendable para postadolescentes; un relato doctrinal que encantará a los que no estén familiarizados con este tipo de historias. 

  La gran virtud de Ferran Valera es que una vez se despojan sus obras de la trama les queda una pátina humanista increïble, lo que las convierte en algo más allà del género a las que se circunscribe. El género fantástico es lo que la opera a las artes escénicas, es decir,  el espectáculo total. Sus obras dan para reflexionar y pensar, los mundos que crea tienen un trasfondo que vale la pena conocer y esperemos que tengamos continuación. La historia queda bastante cerrada y podría acabar aquí pero sería una lástima.