L' Amiga Genial d'Elena Ferrante

  Hola despistat/da! sí, això era un blog de fantasia, ciència ficció i novel·la negra...

  Ja han passat massa matins per parlar de la mística de la Ferrante, què qui és?, que si el pseudónim, etc..... qui no la coneguí és que a estat ficat en algun barri del Baix Llobregat molt de temps....(i zero interès per la temàtica).

  L'Amiga Genial tracta de les vides de la Lila i la Lenù dues noies d'un barri obrer de Nàpols a finals dels 40, principis dels 50. I en la millor tradició neorealista italiana, per les seves pàgines passen les principals famílies que envolten a les protagonistes. Rafaella Cerullo (Lila) és la filla del sabater del barri una noia extremadament intel·ligent aquí els pares no l'acompanyant en els seus somnis. Elena Greco (Lenù) és la filla del conserge de l'ajuntament, també molt intel·ligent però de les que sa d'esforçar i els seus pares tampoc l'ajuden massa, però tampoc li posen pals a la roda.

  Aquesta novel·la és la primera part de la quadrilogia: Dues amigues. En ella trobem la part de la infància: els primers professors, els primers nòvios, però sobretot trobem la vida i amistat, però de l'autentica,la que esta plena de moments que et marcaran per sempre com només ho fan els amics de veritat, però també les seves enveges i rivalitats. Aquelles coses que acabant en construir la personalitat a vegades seguint l´estela de l'amiga, però a vegades en contraposició a ella, a vegades cercant ajuda d'ella, però també fugint-ne. Lila és rebel indomable, seca com un secall físicament i personalment, de les que aprèn sense massa esforç de les que al final no treuen tot el potencial perquè no els hi costa. L'Elena és el contrari afable, pleneta, llesta -de les que estudien-, de les que absorbeixen el bagatge i llavors s'expandeix en una intel·ligència brillant. Perquè el que traspua el llibre principalment es vida, personatges complexos, contradictoris, és un fulletó , però fugint del carto-pedra. Amor, desamor, guerres contra els pares, guerres amb els veïns, instant de felicitat, i sobretot molta violència.

  El principal tema del segle XX a les societats occidentals és l'erradicació de la violència, les nostres societats europees sempre han estat, societats on la violència estructural ha estat molt arrelada, fa 40/50 anys la gent és pegava molt, et pegava el pare, la mare, el germà, el profe, qualsevol pel carrer. Et pegava l'estat, et pegava la família, et pegava la religió: per corregir-te, per educar-te, per transgredir les lleis de la decència. Les colles rivals feien guerres de pedres, si travessaves el carrer equivocat t'apunyalaven en una cantonada, si eres obrer i passaves al barri ric, et podien anar cercar amb pals a les mans.. Eren mons clànics, quadrats, on els límits eren fronteres, podies haver nascut a Nàpols i no trepitjar mai la platja perquè era el món exterior.
.
I en definitiva "L`amiga genial" és una novel·la històrica on el que narra és el seu moment i el seu temps. La política és un element subtil en aquesta primera part, però hi és present, els personatges no s'acaben d'entendre fins que no sabem a quina mentida estan adscrits: comunistes, feixistes, monàrquics, estraperlistes, ateus o apolítics. Les ferides de la Segona Guerra Mundial i la plena postguerra encara estàn vigents.  En aquest llibre la visió és entrellucada com només ho podia intuir un parell de nenes que en acabar la funció sols tenen 15 anys. El llibre no et dóna tota l'informació perquè tampoc la tenien, el paisatge vital es va descobrint i teixint a mesura que l'Elena el va  muntant les peces del puzzle

  Lina i Lenù són els dos sols esplèndids que ens transporten en l'espai-temps, en aquesta primera part la versió que coneixem és la d'Elena, a la segona  partt coneixerem més les motivacions de Lila. Fulletó addictiu on la vida què transmet és el que enganxa.

Permagel de Eva Baltasar

M'encanten els retrats generacionals que intentant explicar o aclarir, o relatar o ser testimoni, o cronica del temps en el que ens a tocat viure. Les manies de l'urbanita modern sempre és un tema que m'atrapa. I aquí tenim a Eva Baltasar, es una poetessa reconeguda i multi premiada, que ara ens presenta la novel·la Permagel sent la nova sensació de les lletres catalanes del curs vigent.

Permagel ens presenta una dona protagonista amb certa xerrameca suïcida, però almenys des de el meu punt de vista, més per convicció cosmètica que assumpte fatalista. I trobem una novel·la d'ambient femení on la protagonista ens repassa els seus trenta i tants anys de vida. La relació amb sa mare, germana i amants. Passen pel llibre de forma lúcida, divertida, i tragicòmica. La noia no obstant te una vida força vital. La veu narradora em fascina: cínica molts cop i amb un humor subtil. Permagel és aquell glaç que no es desfà mai com l'interior de la protagonista (diu) i tant buscar el desglaç pensa que estaria béel suicidi . Però la vida ofereix altres assumptes que fan posposar els assumptes mortals. L'únic defecte que li trobo es que s'acaba massa bruscament, ja que quan s'acaba el repàs biogràfic et fot, un diríem, cliffanger i queda com coixa, no diré amb ganes de més, que també, sinó coixa com si et manllevassin quelcom. Però esperem la segona part, que la cosa es una trilogia, amb ganes.

Pd: per premis i altres busquin altres blogs.

Els Romanents de Víctor García Tur

Víctor García Tur ens porta la seva segona novel·la llarga, després de "Els Ocells" (no ressenyada en aquest blog sols per desgana existencial, crisis blogaire i altres factors lovecraffians) Els Ocells va ser una grata sorpresa, el primer llarg de VGT, una novel·la més llarga que aquesta però que comparteix els mateixos elements: una quotidianitat que es va tornant cada cop més sinistre. Una prosa natural, això vol dir, que no es complica la vida en excés i trenca amb l'academicisme típic. O almenys ho fa en una de les tres veus que té la narració: La primera és la mare preocupada pel comportament del seu fill, la segona el dietari del fill, que amb un to pedant d'adolescent (al que li fotries un jec d'hòsties amb la ma oberta), on ens narra la seva peripècia vital i la tercera son fragments d'un llibre titulat Brevíssima relació de les heretgies, que és un text historiogràfic que fa el que indica el seu nom.

Els romanents és una novel·la sobre l'enfrontament entre els pares i els fills. La família protagonista la forma una parella d'ex punks i un adolescent adepte a una peculiar tribu urbana. L'assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies és el contrapunt que contextualitza les accions del fill. La història de caracter circular es repeteix.

I amb aquest elements de que va el llibre? Doncs de Charles Manson. No, que és broma si "Les noies de Emma Cline" tel venen així doncs Els romanents també. Realment tracta de com el nano va caient en una secta mentre sa mare ho mira, com el cap de Bartleby escolta: "el preferiria no fer-ho" de l'escrivent. La mare te un passat  al  costat salvatge de la vida, o almenys era punk; és una dona  llegida i amb una certa cultura que veu astorada l'evolució vital del seu fill. I tot això convida com a l'obra de Melville a diverses reflexions: de i tu que faries o com ho enfrontaries? I per altre una més profunda de com pot ser que amb  uns pares progressistes i moderns, que li han donat una educació i uns valors al seu fill, aquest s'acabí es transformant en un heretge contra el si familiar.

 Per tot l'esmentat m'encantat: lo friki, lo seriós i la historia es junten en un relat vibrant de 144 pàgines que algun pedant tu allargava a 667, però García Tur tu fa maco en menys caràcters però més molta emoció i precisió.

Farishta de Mar Pastor

En aquesta santa casa sempre som molt fans de Marc Pastor, crec que és un dels pocs autors que li he anat ressenyant totes les seves novel·les amb molt delit (falta la Mala Dona fins una propera relectura).  I després de quatre llarguíssims anys ens arriba Farishta. Potser la seva obra més complexa i ambiciosa.

El marc cronològic ens situa a l'any del senyor de 1993, Kurt Cobain encara respira i no ha esdevingut mite, Farishta és la nostra heroïna, una noia afganesa nascuda a finals dels setanta i adoptada per un general soviètic durant la guerra. Quan està a punt de complir 18 anys li ofereixen un treball que no pot refusar per part de la companyia Iefremov-Strugatski una estada de quatre anys al paradís amb un sou indecent. El paradís està a una illa del pacífic sud a la Polinèsia francesa. Allà haurà de fer d'intendent les famílies que hi viuen en un petit arxipèlag. Unes famílies riques que han portat els seus fills a aquest indret per educar-los fora del mundanal soroll de finals del segle XX. Allà depàs , coneixerà, l'AMOR. Però aviat començaran les dissonàncies i la paranoia s'obrirà camí donant pas a un thriller electritzant.

La novel·la està adscrita al gènere de mecanoscrit trobat, és el diari personal de la Farishta, salpebrat d'altres documents complementaris per entendre el tot de la història o almenys tenir les peces del trencaclosques: cartes, analítiques, postals e informes. El traductor d'aquest manuscrit al català de l'original en rus és en Víctor Negro protagonista de L´Any de la plaga. Aquest recurs narratiu li dóna una gran vivacitat i és que et creus en tot moment a la Farishta, comença sent una mica pàmfila i somiatruites, però a través dels seus escrits veiem com muta, com evoluciona i és recol·loca a la nova realitat. 

I dèiem que aquesta és la novel·la més ambiciosa de Marc Pastor, ja que és la que connecta totes amb el seu imaginari, fins ara havíem tingut aclocades d'ull, personatges comuns, certa referencia a fets d'altres llibres. Però ara veiem que tot forma part d'un sol cosmos i d'un pla més gran. Una història que transcendeix l'espai i el temps.

Farishta és també una reflexió sobre la paternitat i que significa ser un pare adoptiu i un fill adoptat. En aquest sentit la novel·la funciona en doble direcció, pivota en dos eixos: un seria des de el punt de vista de la paternitat i l'altre el fet de ser un fill adoptat. Pares i fills. Fora d'això és un relat on la tensió creix fins a tornar-se asfixiant com ja passava a "L´any de la Plaga" on la paranoia, molt està molt ben transmessa de forma gradual fins a no saber de qui fiar-t´he o de qui diu la veritat.

L'embolcall és de primera, Marc Pastor com sempre vesteix l'armadura, amb múltiples referències culturals de l'època amb els grups dels qui cita cançons (madonna, U2, Nirvana, Guns'n'roses) , referencies i cites literals de pel·lícules: "si vols viure vine amb mí". Referencies a altres autors i llibres (wells, ligotti, edogawa rampo, Verne). Tota una apel·lació a la cultura dispersa. En aquest sentit sempre em recorda a l'altre mestre de la metacultura i les referencies que és en Cels Piñol. Algunes obvies d'altres rebuscades i més d'una que segur que no he pilla't. 

Un altre petit defecte és "l'efecte REC," ¿de veritat seguiries escrivint un diari quan te'l poden descobrir i la teva vida es una muntanya russa?. La resposta que en dona en Marc jo la trobat satisfactòria. Un altre petit handicap és què en aquest cas sa de tenir els llibres anteriors llegits, perquè almenys que jo que no els tinc massa frescos sa m'han perdut detalls com "mineas brotas" que no recordava massa bé del tot. Tot i així es pot llegir de forma individual però et perds coses. 

Farishta és la paternitat com a soroll de fons, però per sobre i trobem un thriller hipnòtic, dels que has de devorar les pàgines compulsivament, amb una obsesció que ultimament només ma produït David Peace. No és maco, no és agradable i et fot un parell d'hòsties allà on fa pupa. Però és pura droga, pur mecanisme narratiu, fa creïble la situació i els seus protagonistes, és  empatia pura i dura. Per acabar dir que també trobo que és el llibre mes polit de l'autor els seus mecanismes narratius estan més rodats i això es nota. 

pd1: Nirvana té un paper fonamental, aquesta caço no hi surt, pero al final de la lectura, és la sensació que ma quedat. 

pd2: qui tingui el meu exemplar de Bioko prego que m'ho comuniqui, encara que sigui per saber que està sa i estalvi i el cuidant bé. 

La polilla en la casa del humo de Guillem López

Veintiuno es un superviviente esta en esa edad indefinida en que todavía no es un hombre, pero tampoco un niño. Vive en los túneles, unos pozos donde parece que se ha relegado una parte de la humanidad. Sin muchos detalles es una sociedad minera en un futuro indeterminado y donde sus habitantes se modifican el cuerpo con partes metálicas para hacer su trabajo, convirtiéndose en metacactos, tras un proceso doloroso. Veintiuno no quiere que modifiquen su cuerpo y quede su vida ligado a la mina, busca evadirse en la casa junto con otros drogatas y yonkis. A partir de una revelación, mucha paranoia y suposición mueve los engranaje para ascender de clase social relacionándose con la mafia local. 

La novela esta narrada en primera persona con un tono brusco, duro y soez al nivel del protagonista. En ella reina la suciedad, las  pústulas y los higadillos,  la sociedad del túnel esta podrida. Veintiuno se mueve entre lo peor de cada casa, siendo un mal tipo, un advenedizo y trepa que quiere medrar a toda costa. No muy alejado de los protagonistas de Carlos Zanón o Boris Vian: marginados y por el lado oscuro de la vida.. Y es que en esta novela el color que predomina es el negro oscuro, oscuro por el ambiente de los tuneles siempre a media luz y negro porque no deja de ser la historia de un yonki que quiere una vida mejor escogiendo el peor camino posible. 

La gran virtud de esta novela es su ambiente,  su atmósfera y su voz narrativa: dura, directa, con mucho taco y un poco de chulería. . El mundo que retrata queda poco definido pero te da las pistas suficientes para hacerte un puzzle mental sobre él. Pero dejando muchos enigmas en el camino. Y tenía el hype muy alto con esta novela cosa que  me a lastrado en su lectura. Resultando una buena historia con una gran ambientación que hace la historia que es algo tópica pase desapercibida. La polilla en la casa del humo es  ante todo una novela de atmósfera y decorado y ahí es donde sobresale. 

La corte de los espejos un libro de Concepción Perea

Y venía siendo un ruido ambiente, un rumor, una imagen recurrente en la sección de ciencia ficción/fantasía en las librerías y paradas de libros que frecuento.  Una portada que retrataba una hada con sus gafitas steam-punk en la frente rodeada de engranajes flores y pastos verdes, puro repelús vamos. El típico libro que no habría tocado ni con un palo y menos leer su primera página. Pero leo twitter y mis camellos habituales hablan maravillas de él, algunos con matices, y conozco el perfil de sra. Nicasia, y yo que soy de fácil convencer, si lo hacen las fuentes adecuadas  me embarco en su compra y al cabo de unos meses en su lectura. Y lo empiezo y me arrepiento... personajes planos, con sus  diálogos tan  impostados, tanto sarcasmo por el sarcasmo, que tanto me aburren. Pero me lo he comprado, la crítica es entusiasta no puede ser malo. 

El libro se enmarca en Tierra Linde un país de hadas, donde los humanos son el cuento y el mito.  La corte de los espejos es el nombre de su capital. Nicasia es una ingeniera   Knocker (que hace cachibaches steam punk vamos) una superviviente de la ultima guerra la de la "la bella durmiente' de la que quedo coja por herida de combate y tiene  una legendaria mala hostia. Dujal es un jovenzuelo phoka ( mitad gato con capacidad para convertirse en idem) carismático, chulo piscinas que se dedica a tocar las narices a Nicasia, con una relación amor/odia de manual. Marsias es un sátiro veterano de guerra que regenta un burdel y  se dedica a mediar entre ellos. Hasta aquí el cliche; ahora vamos a lo de verdad.

Y voy leyendo y me cuesta cambiar de opinión pero hay un momento en que mi cerebro hace un 'clic', su ambientación a ido calando en mi sin darme cuenta, los personajes se empiezan a interrelacionar entre ellos, ves que los tres principales son mas que la coña expresada arriba. Los diálogos cobran veracidad, descubres sus motivaciones, se acaba el reproche por el reproche. El libro se divide en tres partes; un extenso prologo, una parte para los goblins y otra para los elfos. Lo que da pie a tres arcos argumentales:

El prologo más largo de lo habitual teje la relación entre Dujal, Nicasia y la Dama recorre, tuneles que es la jefa de la hueste invernal. Las hadas se dividen entre invierno y verano buenas/malas pero con su zona gris/oscura por en medio. La introducción es larga, unas 70 páginas, que sirve para siturnosa en el mundo creado por Concepción Perea. El segundo acto se produce el asesinato de Manx antigua hermana de sangre de Nicasia y tutora de Dujal. Ahí se me produce el clic, con el encuentro con sus verdugos y como es contada toda la escena, o quizás fue un poco antes en el prologo cuando aparece Urakarnake y sabemos como Nicasia quedo coja. La faja publicitaria que rezaba  "por fin se acabaron las hadas buenas" ya no suena a ridículo o no tanto. En este segundo acto Nicasia and friends se adentran en territorio goblin en busca de respuestas. Y las encuentran en forma de dolor, sangre y perdidas. Se producen escenas de torturas, combates, violaciones. más allá de lo esperado. pero nada gratuito. Cambias TierraLinde por el desierto de Mad Max y la guarida de Inmortan Joe y aquí no pasa nada. El tercer acto, después de su  devastador segundo, es la respuesta a las conspiraciones y al caso que nos ocupaba que no desmerece en nada a lo anterior, quizás hay alguna caída de ritmo tras el brutal segundo acto, ahora volvemos  a las conspiraciones y al juego de espías.  Al final La corte de los espejos culminao con una batalla y un par de arengas épicas de primera. Eso sí aunque el arco narrativo queda cerrado, el cliffanger de lo que nos espera es de collons. 

Concepción Perea se fraguo en la escritura de blogs, creo deducir que autopublicaba sus obras en la red, hasta que vio la luz este su primer libro. La corte de los espejos resulta un libro de autora, con una narrativa  muy vivida, y una cosmología, que resuena a mítica por todos lados, sus personajes tienen pasado son nacidos de su tiempo y de sus actos previos. La guerra pasada los marco de por vida, crearon sus propias relaciones y secretos algunos revelados en esta primera novela y otros por descubrir. Y es que que la autora describe muy bien, todo, sus cachibaches steam-punk, las relaciones personales, los combates y la sangre. Esta forma de narrar, ese nervio en las descripciones suple un mundo poco original, ya que la mitologia empleada bebe de la anglosajona, pero con su lado más siniestro recordandome en mas de una ocasión a "El rito de Laird Barron". Su nombre es marca y estilo a partir de ahora es seña de calidad y compra obligada. Firmado; este bloguero que va  descubriendo la sopa de ajo desde 2010).

Challenger de Guillem López

Guillem Lopéz es uno de los nuevos autores españoles de ciencia ficción/fantasía, al que podríamos enmarcarlo en la generación de Jesús Cañadas (1980), Emilio Bueso y  Ismael Martínez Biurrun  todos nacidos en los 70; una generación de autores   que ha mamado mucho cine y muchas novelas de genero fantástico (así para generalizar). La primera novela de Guillem Lopéz es La guerra del norte una fantasía heroica emparentada, dicen, con Canción de hielo y fuego, pero ni idea pues la tengo en un rincón esperando su turno o que encuentre su segunda parte. Otra novela posterior es La polilla en la casa de humo una narración distópica.

El 28 de Enero de 1986 (cuando cumplí 4 años) se produjo el despegue y explosión del transbordador espacial Challenger, un evento retransmitido en directo a todo el mundom por lo que muchos escolares que lo vieron en vivo quedaron traumatizados. El transbordador llevaba una maestra a bordo por un programa de "Reagan de maestros en el espacio" (de ahí el famoso y lamentable chiste del challenger). El despegue duro 73 segundos. Que en este libro se convierten en 73 capítulos. 73  historias cruzadas a lo Short cuts de Robert Altman o Magnolia de Paul Thomas Anderson pero llevadas al terreno de lo fantástico y la ciencia ficción. Pero también Challenger es una novela negra, con un costumbrismo con ciertos toques Fringe (eso o que ahora estoy viendo por primera vez dicha serie y veo referentes en todos lados).

Challenger tiene todo lo que un buen friki cargado de referentes y nacido en los 80 puede necesitar: star wars, asesinos seriales, terminators, alienígenas y bichos raros con sus científicos locos correspondientes, entre mil y un referentes. La prosa de Guillem López esta llena de registros que hace que las historias fluyan cada una a su ritmo, pero que siempre encuentra el tono necesario. No obstante durante muchas páginas mi sensación fue de desconcierto, ¿que me quiere contar Guillem López?, pero al final a partir de la página 100 todo se va empezando a cruzar y el camino es puro surf, puro fluir, puro deslumbre. El desconcierto primero tiene su recompensa posterior y ¡que regalazo de libro!. Una futura relectura obligatoria. 

pd: Challenger fue la ganadora a la mejor novela en los premios Ignotus, premio Kelvin de Avilés y mejor novela europea en la pasada Eurocon.