domingo, 19 de agosto de 2012

L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré



L'ombra de l'eunuc ma semblat una novel.la magistral, Cabré domina el tempo i les emocions com ningú. L'història comença quan Miquel Gensana després de la mort d'un amic es troba sopant amb Júlia a un restaurant antic que abans havia estat la casa d'en Miquel. A partir d'aquí nirant brollant tres lineas de pensament que ens explicara'n tres histories, la pròpia vital d'en Miquel, la de la seva familia i la casa que havia estat propia i la del soparet entre Júlia i ell, tot això amb un estil encara no tan depurat com a Les veus del Pamano i Jo confeso però que ja resulta una delícia narrativa.


El temps que emmarca la novel.la seria aproximadament de 1900 a 1997, temps on sorprenentment (per ser una novel.la catalana) casi no es menta la guerra civil, ni la segona guerra mundial, el franquisme es narrat a la seva tardor a partir de 1966 quan en Miquel entra a la universitat, amb tots els grupuscles d'esquerra i opcions diverses per fer caure el règim. Però aquesta circumstancies històriques son més un decorat on Miquel creix vitalment,  ple d'experiències i coneixences que deia el poema, a cavall entre els seu compromís polític i les seves experiències familiars. Sobta en mi què el protagonista esdevé un objecte passiu en les seves relacions amoroses, on ell es un mer crític i la seva amant, Teresa -un geni artístic- on la força i l'admiració la té ella, enlloc del protagonista.

Les tres lineas argumentals són narrades pel Miquel i per la memòria del seu oncle Maurici, un personatge que queda en el record. Cabré plasma dialectes i formes de parlar i com personatges diversos estructuren el seu llenguatge de forma diferent ,essent un joc constant per veure qui parla en cada moment, si no s'esta avesat en l'obre de Cabré pot costar però un cop s'agafa, el sistema narratiu, es com a mínim una autentica experiència pels sentits, creant uns personatges vivíssims. El llibre novament, com tots els de Cabré, van impregnat d'una filosofia molt humanista i molt natural. Reflexions que et  fan agafar un moment de respir per pensar en allò que el autor ens vol dir, no hi ha temps per presses i potser queda obligada en una futura, encara que llunyana, relectura. Al final de tot t'anadonès que Cabré el que fa es una reinvidació de l'art com una força vital i com l'escriptura pot provocar terratrèmols i pot incidir en la vida d'aquells que intentem gaudir-la.

Cabré es un dels grans, els seus llibres son totxanes molt compactes, que sempre deixen un quelcom en el lector al final de la lectura.

pd: Jaume Cabré al Sant Jordi passat.

6 comentarios:

racoperllegir dijo...

Jaume Cabré és un escriptor de referència, estic d'acord amb tu en què les seves novel·les deixen un pòsit molt valuós al lector.

Miqueldps dijo...

yeaah!

Quadern de mots dijo...

Tots els llibres que he llegit d'en Cabré m'han agradat, com dius molt bé, desprenen aquesta filosofia humanista i natural que se’ns dubte m’arriben com a lectora. Són lectures pausades, intenses i plaents.

Tinc a la tauleta el “Jo confesso”, espero no tardar massa en començar-lo.

Miqueldps dijo...

Per a mi Jo confesso es l'evolució natural de l'escriptura de Cabré cada cop més complexa i més rica. No defrauda!.

Ens llegim!

Trotalibros dijo...

Jo d'en Cabré tinc la seva última obra: Jo confesso. La vaig començar però em vaig rendir al adornar-m'en que no entenia el que estava llegint.
Li donaré una segona oportunitat!
Una abraçada

Miqueldps dijo...

L'estil de Cabré costa d'agafar però un cop entens el sistema que té d'escriure és gaudeix molt a més que planteja la novel.la com un enigma que va suggerint pas a pas la trama i els esdeveniments.. el final de Jo confesso tot encaixa.

t'animo a què el reprenguis!