domingo, 30 de diciembre de 2018

L' Amiga Genial d'Elena Ferrante


  Hola despistat/da! sí, això era un blog de fantasia, ciència ficció i novel·la negra...

  Ja han passat massa matins per parlar de la mística de la Ferrante, què qui és?, que si el pseudónim, etc..... qui no la coneguí és que a estat ficat en algun barri del Baix Llobregat molt de temps....(i zero interès per la temàtica).

  L'Amiga Genial tracta de les vides de la Lila i la Lenù dues noies d'un barri obrer de Nàpols a finals dels 40, principis dels 50. I en la millor tradició neorealista italiana, per les seves pàgines passen les principals famílies que envolten a les protagonistes. Rafaella Cerullo (Lila) és la filla del sabater del barri una noia extremadament intel·ligent aquí els pares no l'acompanyant en els seus somnis. Elena Greco (Lenù) és la filla del conserge de l'ajuntament, també molt intel·ligent però de les que sa d'esforçar i els seus pares tampoc l'ajuden massa, però tampoc li posen pals a la roda.

  Aquesta novel·la és la primera part de la quadrilogia: Dues amigues. En ella trobem la part de la infància: els primers professors, els primers nòvios, però sobretot trobem la vida i amistat, però de l'autentica,la que esta plena de moments que et marcaran per sempre com només ho fan els amics de veritat, però també les seves enveges i rivalitats. Aquelles coses que acabant en construir la personalitat a vegades seguint l´estela de l'amiga, però a vegades en contraposició a ella, a vegades cercant ajuda d'ella, però també fugint-ne. Lila és rebel indomable, seca com un secall físicament i personalment, de les que aprèn sense massa esforç de les que al final no treuen tot el potencial perquè no els hi costa. L'Elena és el contrari afable, pleneta, llesta -de les que estudien-, de les que absorbeixen el bagatge i llavors s'expandeix en una intel·ligència brillant. Perquè el que traspua el llibre principalment es vida, personatges complexos, contradictoris, és un fulletó , però fugint del carto-pedra. Amor, desamor, guerres contra els pares, guerres amb els veïns, instant de felicitat, i sobretot molta violència.

  El principal tema del segle XX a les societats occidentals és l'erradicació de la violència, les nostres societats europees sempre han estat, societats on la violència estructural ha estat molt arrelada, fa 40/50 anys la gent és pegava molt, et pegava el pare, la mare, el germà, el profe, qualsevol pel carrer. Et pegava l'estat, et pegava la família, et pegava la religió: per corregir-te, per educar-te, per transgredir les lleis de la decència. Les colles rivals feien guerres de pedres, si travessaves el carrer equivocat t'apunyalaven en una cantonada, si eres obrer i passaves al barri ric, et podien anar cercar amb pals a les mans.. Eren mons clànics, quadrats, on els límits eren fronteres, podies haver nascut a Nàpols i no trepitjar mai la platja perquè era el món exterior.
.
I en definitiva "L`amiga genial" és una novel·la històrica on el que narra és el seu moment i el seu temps. La política és un element subtil en aquesta primera part, però hi és present, els personatges no s'acaben d'entendre fins que no sabem a quina mentida estan adscrits: comunistes, feixistes, monàrquics, estraperlistes, ateus o apolítics. Les ferides de la Segona Guerra Mundial i la plena postguerra encara estàn vigents.  En aquest llibre la visió és entrellucada com només ho podia intuir un parell de nenes que en acabar la funció sols tenen 15 anys. El llibre no et dóna tota l'informació perquè tampoc la tenien, el paisatge vital es va descobrint i teixint a mesura que l'Elena el va  muntant les peces del puzzle

  Lina i Lenù són els dos sols esplèndids que ens transporten en l'espai-temps, en aquesta primera part la versió que coneixem és la d'Elena, a la segona  partt coneixerem més les motivacions de Lila. Fulletó addictiu on la vida què transmet és el que enganxa.

martes, 22 de mayo de 2018

Permagel de Eva Baltasar

M'encanten els retrats generacionals que intentant explicar o aclarir, o relatar o ser testimoni, o cronica del temps en el que ens a tocat viure. Les manies de l'urbanita modern sempre és un tema que m'atrapa. I aquí tenim a Eva Baltasar, es una poetessa reconeguda i multi premiada, que ara ens presenta la novel·la Permagel sent la nova sensació de les lletres catalanes del curs vigent.

Permagel ens presenta una dona protagonista amb certa xerrameca suïcida, però almenys des de el meu punt de vista, més per convicció cosmètica que assumpte fatalista. I trobem una novel·la d'ambient femení on la protagonista ens repassa els seus trenta i tants anys de vida. La relació amb sa mare, germana i amants. Passen pel llibre de forma lúcida, divertida, i tragicòmica. La noia no obstant te una vida força vital. La veu narradora em fascina: cínica molts cop i amb un humor subtil. Permagel és aquell glaç que no es desfà mai com l'interior de la protagonista (diu) i tant buscar el desglaç pensa que estaria béel suicidi . Però la vida ofereix altres assumptes que fan posposar els assumptes mortals. L'únic defecte que li trobo es que s'acaba massa bruscament, ja que quan s'acaba el repàs biogràfic et fot, un diríem, cliffanger i queda com coixa, no diré amb ganes de més, que també, sinó coixa com si et manllevassin quelcom. Però esperem la segona part, que la cosa es una trilogia, amb ganes.

Pd: per premis i altres busquin altres blogs.

lunes, 21 de mayo de 2018

Els Romanents de Víctor García Tur

Resultat d'imatges de els romanents de Victor garcia
Víctor García Tur ens porta la seva segona novel·la llarga, després de "Els Ocells" (no ressenyada en aquest blog sols per desgana existencial, crisis blogaire i altres factors lovecraffians) Els Ocells va ser una grata sorpresa, el primer llarg de VGT, una novel·la més llarga que aquesta però que comparteix els mateixos elements: una quotidianitat que es va tornant cada cop més sinistre. Una prosa natural, això vol dir, que no es complica la vida en excés i trenca amb l'academicisme típic. O almenys ho fa en una de les tres veus que té la narració: La primera és la mare preocupada pel comportament del seu fill, la segona el dietari del fill, que amb un to pedant d'adolescent (al que li fotries un jec d'hòsties amb la ma oberta), on ens narra la seva peripècia vital i la tercera son fragments d'un llibre titulat Brevíssima relació de les heretgies, que és un text historiogràfic que fa el que indica el seu nom.

Els romanents és una novel·la sobre l'enfrontament entre els pares i els fills. La família protagonista la forma una parella d'ex punks i un adolescent adepte a una peculiar tribu urbana. L'assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies és el contrapunt que contextualitza les accions del fill. La història de caracter circular es repeteix.

I amb aquest elements de que va el llibre? Doncs de Charles Manson. No, que és broma si "Les noies de Emma Cline" tel venen així doncs Els romanents també. Realment tracta de com el nano va caient en una secta mentre sa mare ho mira, com el cap de Bartleby escolta: "el preferiria no fer-ho" de l'escrivent. La mare te un passat  al  costat salvatge de la vida, o almenys era punk; és una dona  llegida i amb una certa cultura que veu astorada l'evolució vital del seu fill. I tot això convida com a l'obra de Melville a diverses reflexions: de i tu que faries o com ho enfrontaries? I per altre una més profunda de com pot ser que amb  uns pares progressistes i moderns, que li han donat una educació i uns valors al seu fill, aquest s'acabí es transformant en un heretge contra el si familiar.

 Per tot l'esmentat m'encantat: lo friki, lo seriós i la historia es junten en un relat vibrant de 144 pàgines que algun pedant tu allargava a 667, però García Tur tu fa maco en menys caràcters però més molta emoció i precisió.