martes, 22 de mayo de 2018

Permagel de Eva Baltasar

M'encanten els retrats generacionals que intentant explicar o aclarir, o relatar o ser testimoni, o cronica del temps en el que ens a tocat viure. Les manies de l'urbanita modern sempre és un tema que m'atrapa. I aquí tenim a Eva Baltasar es una poetessa reconeguda i multi premiada que ara ens presenta la novel·la Permagel sent la nova sensació de les lletres catalanes del curs vigent.

Permagel ens presenta una dona protagonista amb certa xerrameca suïcida, però almenys des de el meu punt de vista, més per convicció cosmètica que assumpte fatalista. I trobem una novel·la d'ambient femení on la protagonista ens repassa els seus trenta i tants anys de vida. La relació amb sa mare, germana i amants. Passen pel llibre de forma lúcida, divertida, i tragicòmica. La noia no obstant te una vida força vital. La veu narradora em fascina: cínica molts cop i amb un humor subtil. Permagel és aquell glaç que no es desfà mai com l'interior de la protagonista (diu) i tant buscar el desglaç pensa que estaria béel suicidi . Però la vida ofereix altres assumptes que fan posposar els assumptes mortals. L'únic defecte que li trobo es que s'acaba massa bruscament, ja que quan s'acaba el repàs biogràfic et fot, un diríem, cliffanger i queda com coixa, no diré amb ganes de més, que també, sinó coixa com si et manllevassin quelcom. Però esperem la segona part, que la cosa es una trilogia, amb ganes.

Pd: per premis i altres busquin altres blogs.

lunes, 21 de mayo de 2018

Els Romanents de Víctor García Tur

Resultat d'imatges de els romanents de Victor garcia
Víctor García Tur ens porta la seva segona novel·la llarga després de "Els Ocells" no ressenyada en aquest blog sols per desgana existencial, crisis blogaire i altres factors lovecraffians. Els Ocells va ser una grata sorpresa el primer llarg de VGT una novel·la més llarga que aquesta però que comparteix els mateixos elements: una quotidianitat que es va tornant cada cop més sinistre. Una prosa natural això vol dir que no es complica la vida en excés i trenca amb l'academicisme típic. O almenys ho fa en una de les tres veus que té la narració: La primera és la mare preocupada pel comportament del seu fill, la segona el dietari del fill que amb un to pedant d'adolescent (al que li fotries un jec d'hòsties amb la ma oberta) on ens narra la seva peripècia vital i la tercera son extrets d'un llibre titulat Brevíssima relació de les heretgies que és un text historiogràfic que fa el que indica el seu nom.

Els romanents és una novel·la sobre l'enfrontament entre els pares i els fills. La família protagonista la forma una parella d'ex punks i un adolescent adepte d'una peculiar tribu urbana que, per descomptat, els adults no comprenen. L'assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies és el contrapunt que situa les accions del fill, la història circular es repeteix, però no es pot observar aquesta repetició en el microespai de la casa, no hi ha perspectiva fins que tot succeïx. Però ja estaveu avisats.

I amb aquest elements de que va el llibre? Doncs de Charles Manson. No, que és broma si "Les noies de Emma Cline" tel venen així doncs Els romanents també. Realment tracta de com el nano va caient en una secta mentre´s sa mare so mira com el cap de Bartleby escolta "el preferiria no fer-ho" de l'escribent. La mare que a tingut una vida pel costat salvatge de la vida o almenys era punk i se pego sus fiestas, llegida i amb una certa cultura veu astorada primer i spoiler al final l'evolució vital o cosa que fot sun fill. I tot això convida com l'obra de Melville a la reflexió típica de i tu que faries o com ho enfrontaries? I per altre més profunda de com uns pares progressistes moderns, que li han donat una educació i uns valors al seu fill, aquest es transforma un heretge contra el si familiar.

 Per tot l'esmentat m'encantat: lo friki, lo seriós i la historia es junten en un relat vibrant de 144 pàgines que algun pedant tu allargava a 667, però García Tur tu fa maco en menys caràcters però més molta emoció i precisió.