Inventari 2019

  Acaba l'any 2019 i ha sigut l'any de la resurrecció del blog amb 34 ressenyes, no he ressenyat tot el llegit, segons el meu compte de goodreads comptabilitzo: 118 lectures, 71 còmics, 47 llibres, repartits amb 30 autors i 11 escriptores. I ara sense dilació el meu top de lectures.

-Els àngels em miren de Marc Pastor, novel·la negre amb tocs fantàstics en una Catalunya ucrònica. Per trama i ambientació es amb tot mereixement una de les lectures de l'any. Diu l'autor que és la primera novel·la que encara no l'han traduït, es confirma el que vaig pensar, quan la vaig acabar que seria de difícil traducció per motius polítics, el talent en aquesta societat no importa si vas en contra del relat i la moral oficial.

-Els desposseïts de Ursula K. Le Guin. Fabula sobre una societat anarquista on el missatge és que nosaltres vivim determinats per les nostres circumstàncies ja siguin vitals, polítiques o culturals.

-Tigres de vidre de Toni Hill la vida de dos nois de l'extraradi barceloní constitueixen un relat negre, alhora que generacional amb una capacitat descriptiva encomiable.

-Història del nou cognom de Elena Ferrante la segona part de la quadrilogia. El fenomen literari de l'última dècada a Itàlia manté el nivell de la primera part i descriu el país durant els anys 40/50 amb tots els seus matisos, la relació entre la Lena i la Lenú segueix en plena forma amb amor, odi, enveges i alegries en la seva barriada de Nàpols.

-La feria de las tinieblas de Ray Bradbury una oda al poder de la ficció, amb una prosa que voreja lo sublim.

-El orden del día de Eric Vuillard la crònica de com Hitler es va annexionar Austria ha arribat a finals de desembre i per mèrits propis se situa en una de les grans lectures d'aquest 2019.

-Robots de Cine de Jordi Ojeda o tot el que vostè volia saber de robots i no s'havia atrevit a preguntar, una lectura divulgativa i tremendament addictiva i apassionant.

Mencions especials o melons oberts:

-La saga Alvin Maker de Orson Scott Card actualment vaig per la tercera part, ila cosa pinta, molt bé de cara al 2020 intentarem acabar-la.

-Red riding quartet de David Peace aquest any he llegit les dues primeres parts, la seva radicalitat fa que la lectura no sigui fàcil de moment no tinc intenció de finiquitarla

 Aquest any ha sigut poc reeixit en lectures de caràcter fantàstic han estat substituïda pel manga Berserk de Kentaro Miura. Una fantasia obscura d'un caçador de monstres en Europa fictícia i fantàstica, així mateix com la relectura de Bone de Jeff Smith. I com a lectures comiqueras destacar a Paco Roca amb El tesoro del cisne negro i la relectura de los surcos del azar. 

-Arran de la mort d'Andrea Camilleri he descobert les peripècies del comissari Salvo Montalbano i sospito que m'acompanyara ens els pròxims anys no envà són com 25 novel.les

-L'any també ha estat acompanyat d'un munt de lectures polítiques i feministes que els temps i les circumstàncies requereixen fer i promoure. Totes i cadascuna d'elles són imprescindibles: Kameron Hurtley, Jason Stanley, Owen Jones, Rebeca Solnit, Angela Nagle...

Un any lector molt bo i apassionant el 2020 intentarem seguir el nivell...

El orden del día de Éric Vuillard

Se puede hacer spoiler del relato histórico? Una persona más o menos cultivada conoce a grandes rasgos la historia de su país y si hablamos de los nazis  todo el mundo conoce sus gestas de 1933 a 1943: sus arrolladoras victorias político-sociales y su poderío militar, esa máquina imparable de destrucción e imposición. Estas cuatro líneas definen la visión que se tiene de los nazis: fueron una apisonadora que al final gracias a la URSS se consiguió derrotar a base de sangre, sudor y lágrimas. El relato político de los hechos hace que se vea como lógica su ascensión en un país deprimido tras la primera guerra mundial, con una crisis económica galopante y agravada,  tras el crack del '29, surgió un líder carismático que dio una nueva esperanza a un país deprimido. Así se justifica el triunfo del nazismo. En este blog a lo largo de este 2019 he hablado largo y tendido sobre las características del fascismo/nazismo. No las repasaré ahora. 

Éric Vuillard a lo largo de esta novela se dedica a detonar parte del mito del nazismo. Lo hace a partir de los sucesos que llevaron a la anexión de Austria por parte de Alemania en 1938. Con este libro  desmonta la visión que tenemos del nazismo, que siempre se ha considerado como una maquinaria bien engrasada e imparable.  A su vez muestra como el pueblo alemán se sintió fascinado por estos psicópatas. La cosa fue posible gracias a una propaganda que funcionaba como una apisonadora (la imagen de lo nazi es la esencia de lo cool; su look, con esos trajes Hugo Boss, transmitía carisma) y a la ocultación de la realidad. Vuillard en cada capítulo explica un día que contribuyó a llevar a Hitler al palacio de Sisi: desde las primeras conversaciones con las grandes empresas alemanas que pagaron la campaña electoral de Hitler (Opel, Siemens, Bayer), hasta el juego diplomático y psicológico que éste y los suyos se llevaron con los políticos austriacos hasta hacerlos abdicar en pos de una Gran Alemania. Todo ello envuelto en una halo de cutrez y patetismo que desmonta la épica de la historia.

Éric Vuillard define el nazismo a base de trazos a la perfección: fueron unos gángsters asesinos, vendedores de humo, unos cerdos capitalistas, que se aprovecharon de la mano de obra esclava. Y las grandes empresas apenas pagaron por ello tras la guerra,  porque fueron las élites las que después reconstruyeron Alemania, pasando de recibir cruces de hierro a medallas de la Alemania Federal.

El orden del día es un relato minimo pero preciso. Vuillard no inventa la Historia (así con mayúsculas), la literaliza pero todo lo que cuenta sucedió. La narración funciona como un tenso thriller con cierto aire de patetismo, con unos líderes taimados y con arranques de dignidad por parte de sus protagonistas. Una de las grandes virtudes de la novela es que no está exenta de humor ante las vicisitudes del destino. Aunque también indignará y estremecerá al lector cuando descubra por qué les cortaban el gas a los mayores consumidores de Viena. El libro, pues, resulta una brillante novelización histórica, que en poco menos de 140 pps enseña las causas y las consecuencias del periodo nazi.

Canto jo i la muntanya balla de Irene Solà

Vet aquí la flamant guanyadora de l'últim premi Llibres Anagrama de novel·la. Irene Solà ens presenta el seu segon llibre després de "Els dics" (guanyador del premi Documenta), que no he tingut l'oportunitat de llegir.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre amb una oralitat espectacular que recupera l'art d'explicar històries vora una foguera. La gent que viu a la muntanya cobra tot el protagonisme. La forma de narrar és el tot. Tenim diversos punts de vista: els núvols, els cabirols, les trompetes de la mort, bruixes i fantasmes, cadascun amb les seves pròpies veus. 

La història en si tracta de la vida i la mort de la família d'en Domènec i la Sió. El relat es torna més expressiu en les omissions, en el que callen els protagonistes, i en les seves el·lipsis narratives. Els seus protagonistes ens narren  els seus sentiments amb els gestos i accions carregats de significats. 

El català amb el que escriu  Irene Solà és molt viu i actual, està  plagat de modismes locals que fan la narració més versemblant. El format del text és juganer, conté poesies i altres sorpreses. El seu mar cronològic data del primer quart del segle XX fins als nostres dies. Per les seves pàgines passa la guerra civil, els maquis i els fills de la postguerra. Tots els territoris  (els pobles, les ciutats, les muntanyes) tenen els seus propis mites, que circulen de ciutadà en ciutadà al llarg dels anys. Canto jo i la muntanya balla és un recull de llegendes locals que narren la geografia i mística d'un territori, aquelles històries que passen de generació en generació i que conformen el conglomerat de mites locals, en aquest cas, d'un indret dels pirineus. 

La seva originalitat narrativa enmascara una trama massa prima, la qual en mans d'un escriptor decimonònic donaria per 1231 pàgines. Per tant s'agraeix la seva curta durada però a mi personalment, tot i reconèixer-li totes les virtuts, que la forma passi per sobre el relat no m'ha convençut.

Las ferias de las tinieblas de Ray Bradbury

  De las brumas del sello Minotauro reaparece La feria de las tinieblas de Ray Bradbury, cuyo título original es: "Something wiked this way comes" ("Algo chunguito viene") sacado de un poema de William Shakespeare. 

  

  Jim y William son dos críos que hacia los años '50 viven en un pueblo del medio oeste americano. A finales de octubre aparece en el pueblo una feria, que llega fuera de temporada. Los chicos pronto descubrirán que esconde algo siniestro.  A partir de este momento lucharán por sus vidas y para salvar a su pueblo. Ray Bradbury construye una novela del terror gótico más puro y disfrutable. 

  Ray Bradbury es indiscutiblemente uno de los grandes narradores del género; el tipo escribía como los equipos de Guardiola juegan al fútbol. Su manejo de las palabras la podríamos definir como la escuela futbolística holandesa: hace frases/jugadas largas enlazando pase/coma tras pase/coma hasta que llega un momento que acelera y la cosa se convierte en una preciosidad que sublima el arte de escribir. Siempre tengo esta sensación con Bradbury: hay un momento que la cosa despega y entonces ya es para aplaudir todo el rato hasta que al final mete un gol que lo celebras como aquel de Iniesta. Me ocurrió con la lectura de 'Crónicas Marcianas' y nuevamente con esta obra. Y es que  una novela de Bradbury está rebosante de imaginación, de ideas,  de humanismo y hace una defensa incondicional del arte de contar historias. Bradbury defiende su oficio dotándolo de valores y cargándolo de significado. Recordemos que  Farenheit 451 es una de las grandes  novelas que teoriza sobre el  poder de los libros y la ficción. Después de haber leído cuatro libros de Bradbury, puedo afirmar que sus obras siempre se bañan en ese espíritu. Actualmente muchas obras tienden al postmodernismo y resultan un palido reflejo de las originales, pero esta obra sabe a auténtica, puesto que sus ideas y espíritu inspiraron a muchos posteriormente. En Bradbury se puede adivinar la inspiración que fue para King o Gaiman,  ya que estos dos genios tratan los mismos temas que él. 

La feria de las tinieblas nos habla de ritos de paso y de cómo los críos se convierten en adultos, pero también sobre cómo aprenden a reconocer la labor de sus padres y descubrir su humanidad.

  Bradbury era un escritor de raza y cualquier obra suya es algo sensacional. En definitiva, si ven esta novela en sus librerías habituales no lo duden y háganse con ella. 

Mandela i el General de John Carlin i Oriol Malet

  John Carlin i Oriol Malet ens presenten la història de com Mandela va seduir al general, boer i ultradretà, Constand Viljoen per evitar una guerra civil a Sud-àfrica. El relat en si mateix ja estava present en el bestseller de John Carlin "El factor humà". Jonh Carlin va ser corresponsal a Sud-àfrica en els anys de l'alliberament i ascens de Mandela, amb qui va establir una relació no només d'amistat sinó de confiança i respecte. Sud-àfrica era un país profundament marcat per l'Aparheid i el camí cap a la seva abolició va estar plagat de mines. Aquest tros d'història és un episodi fonamental que va desactivar moltes d'elles.

  El còmic es fonamenta en la figura de Mandela i en un parell d'idees que giren entorn de l'empatia, que podríem resumir en dues argumentacions del líder polític i social. La primera seria que hem d'arribar a solucions polítiques que satisfacin les legítimes aspiracions dels negres però tenint en compte les pors dels blancs. La segona, extreta d'una conversa entre Viljoen i Mandela, resa: amb el temps he acabat coneixent la gent com vostè. He llegit la història del seu poble. Com veu parlo la seva llengua comprenc les seves pors. Comprenc què és el que els empeny a buscar la guerra, si estigués en el seu lloc i hagués rebut la mateixa educació, estic segur que faria el mateix. A partir d'aquestes dues argumentacions, Viljoen i Mandela van evitar la guerra civil.

 Viljoen era el general més reputat del país i un heroi de guerra, però també un home profundament religiós que havia vist, patit i infringit tots els estralls de la guerra. Però com a militar tenia un alt sentit de l'honor que li va permetre reconèixer en Mandela un líder honorable que realment volia el millor per tots els sud-africans indistintament de la raça. Això i l'empatia cap als seus adversaris el va portar a no liderar una revolta blanca (com li havien demanat) i a canalitzar les faccions ultradretanes cap a un partit polític. El retrobament d'un Mandela elegit president legítim de Sud-àfrica i el general al parlament és un dels moments més emotius de la novel·la gràfica.

  Als pinzells està Oriol Malet, que amb el seu dibuix carregat de negres, grisos, grocs, vermells i blaus dota la l'història del traç just i altament expressiu que requereix el relat. 

  Mandela i el General és una crònica del que haguera de ser la política, una crònica dolorosa de com dos homes compromesos amb el seu poble van treballar pel bé comú; i així satisfer les aspiracions d'uns però tenint em compte les pors dels altres. Actualment els polítics únicament tenen en compte les pors, les quals promouen per un grapat de vots i això, companys, és molt dolorós. No tenim homes d'estat, únicament gent que vol conservar el seu privilegi de classe. I per això cal anar a votar el 10 de novembre; potser no ens agrada al 100% cap d'ells però els altres estan molt enamorats dels seus i ens cardaran ben cardats, si els deixem.

El hambre de Alma Katsu

   La expedición Donner fue una de las tantas caravanas, de pioneros, que cruzaron EEUU en pos de un futuro mejor hacia California. Lo que hace que  aun se la recuerde es su fracaso y su misteriosa desaparición. Sus pocos supervivientes contaron una historia de horror y canibalismo.   La historia se sitúa en 1846, cuando ocurrieron los hechos históricos. Alma Katsu traza una reconstrucción de lo que les sucedió tamizada con elementos de horror y bicho acechante. La historia está plagada de folklore indio que dota de atmósfera al relato. La ambientación histórica no es compleja, pero si contiene los trazos precisos para conseguir una buen escenario. El hambre es una historia del oeste donde lo que importa es ver como  un grupo se ve enfrentado a unos elementos que lo llevarán al límite. 

  Alma Katsu escribe un relato puramente histórico hasta prácticamente las últimas 100 páginas, donde  el elemento fantástico toma forma y presencia en una parte final algo precipitada y abrupta.  El hambre se queda corta en trazar relaciones humanas y personajes carismáticos,  sus 350 páginas no consiguen sumergirnos plenamente en la historia y deja un poso de insatisfacción general. La típica moraleja de que el peor enemigo para el hombre es el propio hombre resulta obvia, y el monstruo queda superfluo y como  un mero macguffin. Algo parecido sucedía en El terror de Dan Simmons, pero su formato y extensión (tocho contundente) al menos dejaba un poso histórico que suplía la nimiedad del elemento fantástico. El hambre resulta deficiente en los dos aspectos (monstruo e historia). Además, la narración tiene un tono coral lleno de personajes desdibujados y arquetípicos, que hace que cuando nos muestren sus secretos nos importen un higo. 

  Ahora bien, quien busque una historia rápida de leer, con un poquito de gore y una historia sin complejos, este es su libro. El hambre resulta a la literatura lo que un 80% de las películas de Netflix al cine. Es decir, una historia con ciertas pretensiones  y una pátina  de  calidad,  que al final se queda en un telefilm de Antena 3 (o película  alemana del sábado por la tarde en tve). Puede distraer pero se olvida en lo que tardas en leer el primer capítulo. Siendo más benevolente, podría ser una estupenda película de serie B. 

Els desposseïts de Ursula K. Leguin (traducció Blanca Busquets)

  Ursula K. Le Guin (1928-2018) és probablement una de les escriptores americanes més importants del segle XX. Si això dels premis Nobel fos realment important fa temps que li haurien donat. Els Desposseïts és un una de les seves novel·les més mítiques, guanyadora dels premis Nebula (1974), Locus i Hugo (1975). L'editorial Raig verd ens dóna l'oportunitat , per fi, de llegir-la en català gràcies a l'excel·lent traducció de Blanca Busquets, que capta tota la complexitat del llenguatge empleat per Le Guin.

A aquestes alçades de la pel·lícula potser no hauria de ser necessari presentar aquest llibre, a menys que siguis un profà en la matèria. Els Desposseïts és un llibre polític embolcallat de ciència-ficció. En ell trobem  dos sistemes de governs contraposats: per una banda Urras, un planeta calcat a la terra amb les seves divergències polítiques; i per l'altre cantó Anarres a tres dies de navegació espacial, on impera un sistema anarquista. A Urras tenim governs capitalistes i comunistes mentre Anarres vindria a ser un país no alineat, reproduint la geopolítica terràqüia dels anys 70.

A Urras hi va a petar en Shevek, un físic d'Anarres. A través d'ell coneixerem els dos móns. Shavek és un inconformista que mai no ha encaixat del tot al seu món i tampoc encaixarà al paradís capitalista. La major part de la novel·la, pràcticament 250 pàgines, la podríem englobar com a teoria política, que serveix per situar l'espai narratiu fins que finalment a l'últim terç de l'obra sorgeixen els conflictes. La narració és pausada i els misteris es van desvelant de mica en mica: qui és Shavek? Com és el seu món? Per què l'han portat a Urras? I quin és el seu objectiu final?

Els desposseïts és una novel·la reflexiva que cal llegir amb calma i que resulta tremendament estimulant per aquells que ens preguntem si hi ha una alternativa possible (al sistema polític que ens imposen). Es tracta una crònica dels nostres temps, una reflexió no sempre amable del que podria ser el canvi; és un cant a l'inconformisme i tota una interpel·lació al present (què estem fent amb el nostre planeta?) En conclusió, és una classe magistral d'Ursula K. Le Guin sobre feminisme, ecologia i llibertat. No diré què és una lectura fàcil (tampoc complicada en excés) però els canvis de consciència mai ho són.

El mite de la caverna de Plató diu: "que descobrir la realitat és dolor" i aquesta novel·la ens revela quins són els mecanismes invisibles que regeixen les nostres vides. Així mateix, permet descobrir que la llibertat plena és una fal·làcia (a part d'una cosa indesitjable només apta per propaganda neoliberal). Les nostres vides estan condicionades pels sistemes socials del lloc on vivim. Aquests determinen els nostres codis morals i socials, per tant descobrir que realment existim en un món emmurallat no és una veritat agradable. Le Guin ens fot un cop de martell al cap i ens convida a saltar els murs de les nostres creences.

Foguerada d'Agost de Andrea Camilleri

He de confessar que tenia un cert prejudici sobre l'Andrea Camilleri. El seu personatge Salvo Montalbano pren el nom de Manuel Vázquez Montalbán i té certa inspiració amb Pepe Carvalho; per mí això era tot un hàndicap perquè sempre que ho he intentat amb el detectiu barcelonès m'ha avorrit. Però arran de la mort d'en Camilleri al juliol d'aquest any em picar la curiositat i vaig anar a la biblioteca per agafar una novel·la seva, random. L'escollida va ser "Un cau d'escurçons", que era l'entrega numero 26 de la saga. I escolti, prou bé. La narració conte molt d'humor amb grans personatges, que es notava que eren recurrents a la història. Així que vaig repetir, ara sí, amb la primera entrega de la saga "La forma de l'aigua", on trobàvem el primer cas d'un Salvo Montalbano encara per fer i on era el protagonista absolut, amb els secundaris una mica descuidats, però amb una narració solvent i un cas prou entretingut amb una resolució atípica. I ara puc dir que el prejudici era estúpid i ara sóc un convers absolut.

Foguerada d'Agost és la desena entrega de la sèrie. Salvo Montalbano treballa a l'agost però la seva xicota, la Livia, va a passar l'estiu amb ell igualment al poble. Per això, lloguen una torreta arran de platja que comparteixen amb un altra parella amiga, on després de diverses peripècies, hi trobaran un cadàver i començarà la investigació criminal.

Les novel·les d'en Camilleri desprenen un to mediterrani molt festiu. Montalbano és un bon vivant: li agrada el vi, el bon menjar i les dones. Aquests trets són els que comparteix amb el nostrat Pepe Carvalho. Expliquen que les novel.les d'en Camilleri són intraduïbles, perquè utilitza un italià plagat de modismes sicilians, però la traducció catalana juga amb això amb prou gràcia. La màfia és un element present però la trama mai gira entorn d'ella. Camilleri utilitza les seves trames detectivesques per retratar Itàlia, encarnada en un poble sicilià fictici anomenat Vigata. Per Foguerada d'Agost passen l'especulació immobiliària, les corrupteles polítiques i els tripijocs de les elits locals. Les novel·les tenen un to humorístic, però no defugen la transcendència dels fets narrats. De fet la història es va desenvolupant en un to lúdic/festiu i no introdueix certa informació ben bé fins al final, on llavors el to esdevé seriós. Camilleri té una estructura molt clara, les seves obres tenen l'extensió de 180 pàgines de word i s'estructuren en divuit capítols. Si la narració les sobrepassa Camilleri tornar a començar perquè hi ha quelcom que li falla.

Andrea Camilleri va treballar a la RAI, durant dècades, en series de televisió però també era un novel·lista i poeta prou reconegut, però no va ser fins als 69 anys que va parir a en Montalbano. A partir d'aquí va rebre reconeixement mundial i passarà a la història com el pare del comissari vigatà. A través d'ell ens va narrant un estil de vida i saber fer propis dels sicilians del segle XX. Per les seves pàgines passa tota la complexitat del món italià; sense que te n'adonis et permet comprendre un país a l'hora que t'entreté. Sens dubte els Montalbano són lectures ràpides i divertides, no exemptes de drama, amb personatges carismàtics dels que sempre en voldràs més. Com va dir un locutor de ràdio: "quina sort teniu els que encara no heu descobert a en Salvo Montalbano d'Andrea Camilleri".

Muerte a los Normies de Angela Nagle

Contracultura: Es un movimiento cultural y social caracterizado para contraponerse a los valores culturales y ideológicos que dominan la sociedad.

Este libro explica como la contracultura actualmente es de derechas porque la izquierda ganó la batalla cultural a partir del Mayo del 69 y estableció sus valores como los hegemónicos. La contracultura  de izquierdas venció en los 70/80 (que luego fuera fogacitada y absorvida para amansar las fieras al hacerla inocua ya es otro tema) mientras, por su lado, la derecha ganó la guerra económica. Es decir, lo postulados de la izquierda  referentes a la discriminación positiva, el arte,  el canon occidental, la censura, el feminismo y la pornografía han pasado a ser mainstsream y aceptados por la mayoría de las sociedades occidentales. Trump venció gracias a los movimientos contraculturales de principios de 2010 y al surgimiento de la Alt-Right. Contracultura es atacar al sistema y al canon establecido, Trump ataca la supuesta hipocresía del pensamiento políticamente correcto. En consecuencia, Trump es contracultural.  

La derecha, decíamos, ganó la batalla económica. Reagan y Tatcher fundaron el neoliberalismo y el mundo se está yendo a la mierda desde entonces. La derecha recortaba derechos sociales, se reventaba  los derechos sindicales pero, como supuestamente combatía el marxismo y los enemigos del país, sus votantes eran felices. La izquierda, mientras defiende sus postulados culturales,  puede reventarse Oriente Medio a base de drones sin demasiada afectación electoral. O establecer políticas liberales sin  objeción. La clase obrera toma conciencia de ser clase benestante, por lo tanto ya no han de cambiar el mundo, y se vuelve de derechas. Los debates que sí que se  radicalizan son los raciales, los sexuales y de género. Esta radicalidad es vista como algo a combatir por parte de la derecha y de la Alt-Right. 

Y la izquierda como venció y hace pasar políticas liberales como cosas de izquierda (contratos basuras, etts, liberalización del transporte, impedir referéndums)  se aburre. Y como se aburre crea debates inútiles e inocuos alejados de la sociedad. En este libro se exponen diferentes ejemplos de como la izquierda americana, mediante blogs y foros de Tumblr, se enfangaba en luchas cainitas y estériles. Por ejemplo,  se formó un debate sobre la definición de género. Simplificando un poco, tenemos que existen 14 tipos de géneros identitarios.  Otro ejemplo de esta futilidad fue cuando una oradora de izquierda, que trataba temas como la interseccionalidad, fue boicoteada en una universidad porque en sus escritos  no utilizaba los artículos neutros. Por ello descriminaba a los transexuales,  por lo que fue  vilipendiada por sus propia gente. La izquierda además se autofustiga por ser blanca y hegemónica.  O juzga el canon occidental cultural con parámetros actuales y lo cuestiona todo, socava los fundamentos sociales y con ello consigue desnortar a mucha gente. Porque para tener algo a lo que seguir no hace falta comprenderlo todo, pero sí que la idea quede clara. Si  se marea la perdiz y  se confunde al votante,  el joven bacala sin demasiado posicionamiento político ve un meme descojonándose de todo ello  y  se va a votar a Trump de cabeza. Porque los memes de derecha juegan con una ventaja; pueden ser todo lo politicamente incorrectos que deseen sin ningún límite para  atacar al sistema. La antigua derecha moralizadora y cristiana no hubiera permitido esto, pero la Alt-Right ya no es cristiana, bebe del nihilismo, la incorrección y del individualismo extremo. Mientras la izquierda no puede ser incorrecta o faltona porque tiene moral. 

La izquierda monopoliza el debate público porque cualquier opinión que se salga de su buenismo ideológico es censurada. Esta censura es aprovechada por la Alt-Right para llamarlos intolerantes y fascistas (sic). La derecha, o más bien la Alt-Right,  tiene toda una horda de trolls de internet que crean infinidad de memes, enfangan debates a base de insultos, amenazan y boicotean  páginas webs. Cosas absolutamente primarias, pero que hacen calar su posicionamiento entre sus bases, o mediante el desprecio al otro, ganar adeptos a su causa. Dos ejemplos locales que hemos visto hace poco serían: uno el caso de las defensoras de las gallinas violadas (1); y dos la revelación de Pilar Rahola que el antiguo rey de España le toco una teta. Las reacciones viscerales en los dos casos son ejemplos de esta nueva forma de contracultura. En el primer caso es una forma de desprestigiar la cultura vegana, en el segundo caso de atacar al feminismo.

En definitiva, la izquierda ha desconectado de la realidad y de sus bases y esto ha sido utilizado por la derecha para ocupar su lugar. No en vano el nuevo fascismo está arraigando en barrios obreros. Alguien de Monrovia (Indiana) ve a Hillary Clinton y no conecta con ella  porque su mundo cosmopolita lleno de ensaladas-gintonics  no es el de la América profunda. Mientras Trump gana porque se enfanga en opiniones populistas y deviene cultura ya que, supuestamente, piensa como ellos.  En este caso hablamos de cultura no como elemento artístico sino como lo que define una sociedad y sus características propias.  Estas son algunas de las conclusiones a las que que he llegado al leer el libro, pero Angela Naggle vertebra este relato a través de la guerra cultural que se produjo en Internet a principios de 2010 hasta nuestros días. La autora afirma, después de todo lo expuesto, que hay que acabar con la actual contracultura, opinión que me ha volado la cabeza.

pd: los normies son la gente supuestamente alienada por lo mainstream y que no se entera de que va la vida.

(1). Póngalo en el buscador que pasó de difundir según que webs.