miércoles, 28 de agosto de 2019

El séptimo hijo de Orson Scott Card

Un séptimo hijo varón siempre ha sido signo de buena suerte, pero si sé es un séptimo hijo de un séptimo hijo ese niño está predestinado a ser alguien importante o cuánto mínimo mago. Alvin Miller Jr. pertenece a esa estirpe y por ello está destinado a ser un hacedor (a k.a. mesías).

Esta novela supone la segunda saga más importante de Orson Scott Card tras la de El juego de Ender. La saga de Alvin Maker, en la que se narra la historia de unos EEUU alternativos a caballo entre el s. XVIII y el XIX, está compuesta por 6 libros. Los EEUU se han independizado en forma de 7 estados, tres de ellos holandeses e incluso uno indio.  Canadá sigue siendo francés e Inglaterra tiene varias colonias. Aparecen  personajes reales como Ben Franklin o Thomas Jefferson. Lo que hace Orson Scott Card es hablarnos de mitología, al estilo de Joseph Campbell, y nos dibuja el momento de la fundación de los EEUU, llena de ritos. Nos demuestra lo importante de las palabras, como por ejemplo cuando Franklin define a los antiguos colonos como americanos (en español correcto estadounidenses) y como en torno a esa palabra se conforma una nueva identidad alejada de las metrópolis y una conciencia de nación.

Y la verdad es que poco más sucede en esta primera parte más allá de ser el origen y las bases del futuro mito que será Alvin Maker. La novela,  no obstante, resulta muy entretenida: nos narra el nacimiento y la vida de Alvin Jr. hasta los diez años y la asunción del niño de su carácter exraordinario y poderes (mágicos de verdad). El antagonista es un poder que permanece oculto, el Deshacedor, que quiere matar a Alvin para evitar que de mayor se enfrente a él. Otra virtud de la obra es su cantidad importante de personajes carismáticos como: el Truecacuentos, los padres de Alvin, sus hermanos, el cura o Soldado de Dios.

La novela se desarrolla contraponiendo las artes de brujería que muchas veces son los remedios de la abuela (que funcionan) y la fe cristiana matizada con cierto racionalismo (que funci....bueno, tú ya sabes). El cura creyente es un estudiante de sesomancia, que consiste en tocar la cabeza de la gente para saber que males padecen. Los remedios de la abuela y conjuros protectores no están en guerra con la fe cristiana, por ejemplo la madre de Alvin y hermanas las practican y son muy beatas. El cura en cambio les quiere dar un matiz racional, y el personaje de Soldado de Dios abomina de ellas directamente.

El arte narrativo De Scott Card me obsesionó con "El juego de Ender"; ahora con "El séptimo hijo" teje un relato vibrante contando una historia de la América rural casi costumbrista. El primer capítulo engancha solo con un relato del miedo que padece una niña a Maggy la mala, que es una gallina. Luego nos narra la vida en la frontera cual Dorothy Jonhson y nos instruye en la filosofía que rige este mundo alternativo.

Está primera parte sirve para situar el marco mental y teórico en el que se desarrollará la saga, narra antecedentes históricos y da perspectivas futuras.La cosa promete.

lunes, 26 de agosto de 2019

Narcís Monturiol i les pedres de l'infern de Sebàstia Roig i Toni Benages y Gallard


L'estupenda editorial Males herbes és passa al món del còmic amb aquests dos autors. Anteriorment hi havien publicat "Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols" i ara sant tornem-hi amb aquest obra, aquest cop a totcolor.

Trobem una aventura situada a Cadaqués, on a mitjans del segle XIX trobem establert a en Narcís Monturiol  (enllaço vikipedia pels despistats) Degut a uns assumptes socialistes (els de veritat, no els que tenim ara) ha hagut d'abandonar Barcelona. A les costes del cap de creus fa unes setmanes qued pescadors.  En culpen a la Sabana, una noia que viu sola i que,  com a tota noia independent i que viu sola, l'acusen de ser una mica bruixa (de les que fan mals d'ulls, encanteris i es cruspeixen nens o pescadors). Finalment s'oferirà una recompensa per esbrinar el que realment passa i en Narcís i la Sabana, junt el forçut Congre i en Diri, fill d'un dels pescadors desapareguts, s'endinsaranu a unes  coves per trobar la veritat.

Narcís Monturiol i les.... és un còmic pulp, una aventura que retrau a les novel·les decimonòniques amb artefactes estranys (steam punk), i  un munt d'homenatges (Indiana Jones, el llibre de la selva....)  i on l'aventura crida a l'aventura. Però també trobem referències a la Ben Plantada d'Eurgeni d'Or, on la Sabana seria una transsumpte de la Lidia de Cadaqués (1). El seu dibuix  un aire tintinesc on tot té relleu i és una preciositat de línies clares. La trama pot resultar una mica maniquea on els bons són molt bons i els dolents molt dolents, però això és una invitació perquè els petits de la casa puguin gaudir de l'aventura proposada i els més grans ens remuntem a la nostra infància. La història té prou crítica social: als diners  y a la política de l'època, la qual cosa permet gaudir-la a un nivell més adult. Tot el que pública Males Herbes té un segell de qualitat propi i sempre resulta interessant i per descomptat aquesta obra no s'hi queda enrere.



(1): https://elbiblionauta.com/ca/2017/10/30/narcis-monturiol-i-les-pedres-de-linfern-2017-sebastia-roig-i-toni-benages/



domingo, 25 de agosto de 2019

Indies, hipsters y gafapastas de Víctor Lenore

 

 Víctor Lenore es un crítico musical que estaba adherido a lo hipster. Años después ha escrito este librito desmontando  sin piedad la movida hipster. Que retrata: su esnobismo, su poco calado, su vacío disfrazado de transcendencia. Habla de la apropiación intelectual encarnada en el dj Diplo. Como un hipster no tiene amigos, no tiene bares de reunión, la tribu indie se mueve por eventos. Compuesta por gentes hiperindividualistas, hiperconsumistas que han de verter sus mierdas con una aura cool para no sentirse culpables. Su escaso compromiso político hace que lo hipster sea la cultura del poder. Si usted siempre sospechó de lo hispter y no sabia el porqué; aquí tiene las claves para entenderlos y despreciarlos un poquitín más.





martes, 20 de agosto de 2019

Antifa de Marc Bray

Marc Bray es historiador de derechos humanos, terrorismo y radicalismo en la Europa moderna. Y fue uno de los impulsores del movimiento "Occuppy Wall street".

Nos presenta este manual antifascista transnacional donde: primero hace un repaso a el surgimiento del fascismo en el período entre guerras y su oposición, posteriormente repasa la lucha antifascista hasta el siglo XXI y finalmente expone la situación del fascismo en la actualidad y las dinámicas que han provocado el boom  de los partidos pseudo fascistas y el advenimiento de Trump.

Y la principal conclusión de este libro es la obvia: "el fascismo no se lo discute, se lo combate (en todas sus formas)".

El fascismo está obteniendo gran prédica entre los jóvenes porque es la forma de revelarse contra el "establishment", el llevar la contraria a los padres de toda la vida vamos. En un mundo donde la opinión mainstream es que hay que ser tolerante, no racista y feminista, los jóvenes buscan la alternativa.

En Estados Unidos y en Europa triunfan las tendencias fascistas debido al miedo y a sentirse un loser. Se presenta al hombre blanco como al débil, que tiene en peligro su status.
La conciencia de hombre blanco es una forma política de definirse a sí mismo. El hombre blanco durante siglos se ha visto definido por el heteropatriarcado, cierto sentimiento racista de superioridad y el antifeminismo.  Ahora los nuevos vientos políticos y sociales ponen en peligro la enquilosada definición de hombre blanco de toda la vida, los blanquitos se definen de forma lastimera como minoría... Cuándo hacen esto, lo que realmente quieren decir es: que su estatus (repetimos) heteropatriarcal está en peligro. Y eso es un asunto de poder y control social.

Marc Bray plantea la cuestión: ¿Hay que negarles a los fachas la libertad de expresión y las tribunas para que viertan su demagogia? La respuesta es sí, porque una cosa es libertad de expresión  y la otra verter odio. Los vertidores de odio fascistas primero te insultaran y cuando tengan el poder te aniquilarán. Y encima esta agitación de las masas en pos de una supuesta minoría blanca la hacen para perpetuar en el poder a sus verdaderos amos, las clases altas y expoliadoras. Te harán sentir un loser puteado, para aprovecharse de ti pagando un sueldo que no llega a mileurista, promoviendo tu individualismo para  que no tengas fuerza de oposición ante ellos y sientas  indefensión y quedes alienado. Pero como  tú sistema, que se basa en la unidad de la patria, la superioridad blanca, el sometimiento de las mujeres y las benditas tradiciones, estará en su sitio, tú serás estúpidamente feliz, mientras se ríen en tu jeto. Tendrás un dirigente que promueve el militarismo y no ha hecho la mili, o que despotrica del sistema público y ha vivido de él toda la vida, o que habla de familia tradicional y está divorciado. O tendrás otro que será un veleta político y que su discurso se fundamente en un número: 155. Sin propuestas reales, solo escalando políticamente a base de cizaña, será un héroe de la nada (me refiero a la de "la historia interminable", esto sigue siendo un blog friki.)

Otra cuestión es: ¿Hay que combatirlos de forma violenta? Pues depende. Bray promulga la acción no violenta pero apoyada por gente  que ante un ataque fascista violento, sea capaz de devolver los golpes.

Bray promulga que el antifascismo debe promover las relaciones sociales para crear una red donde difundir sus ideas: bares, librerías, centros culturales. No abandonar los lugares donde nació la izquierda en manos de los fascistas. Promover una solidaridad obrera y de barrio. Combatir y desenmascarar a la izquierda progre-xupi-guay alejada de sus bases (como el PSOE, los whigs o los demócratas) que solo sirven a los poderes fácticos.

Si quieren formar una red antifascista en su ciudad, este es el manual definitivo con lecciones y ejemplos históricos, tácticas de lucha más o menos pacífica, y todo ello señalando quien es el enemigo y sus motivaciones ocultas. Pero, ante todo, promueve una actitud vital antifascista.


pd:  sobre estrategias fascistas
pd: sobre feminismo

domingo, 18 de agosto de 2019

Tigres de vidre de Toni Hil

  Toni Hill es va fer famós per la seva trilogia de l'inspector Salgado, després va saltar al terror gòtic amb "Els àngels de gel" i ara ens presenta "Tigres de vidre", que no és ben bé una novel·la noir; és més aviat una crònica dels nostres temps.

  Juanpe, Víctor, Ismael i Joaquín són 4 nens criats a la ciutat satèl·lit de Cornellà a mitjans dels anys '70. Joaquín es fa dir Mazinger però tothom el coneix com el cromanyó i és l'abusananos que fa la vida impossible a en Juanpe. Avui en dia en diríem bulling. Juanpe i Víctor, que simulen ser els tigres de Malàisia de la colla de Sandokan, decideixen donar-li una lliçó amb tan mala sort que l'acaben pelant. 38 anys després, el Juanpe es retroba amb el Víctor i a partir d'aquí floreixen els records i ens expliquen les conseqüències del que van fer. La història s'embranca amb l'actualitat on trobem l'Alena, una noia que pateix bulling a la mateixa ciutat satèl·lit que avui en dia és el barri de Sant Ildefons. Les dues històries s'entrecreuaran en un final electritzant i totalment ambigu.

  Tigres de vidre
ens presenta, a més, una crònica de la societat que va fer possible la transició, una societat marcada per la immigració. Cornellà de Llobregat va passar de tenir 20.000 habitants el 1960 a pràcticament 80.000 a finals dels ´70. Immigrants andalusos i extremenys van poblar el Baix Llobregat i van conformar l'anomenat cinturó roig del qual Cornellà era la capital. Els habitants autòctons veien amb recel aquesta nova immigració però, en el marc històric, va quedar superat quan van prendre consciència de classe i van destinar els seus esforços a la lluita obrera i la construcció de la democràcia. En aquells moments, quan acomiadaven a un treballador per motius sindicals totes les fàbriques paraven en solidaritat. Era una societat més solidària i més conscient de la seva força; el capitalisme i el neoliberalisme han acabat de mica en mica i de forma insidiosa amb aquesta germanor, han acabat amb la consciència de tribu i de classe. El consumisme és la nova religió.

  I d'insídia va aquesta novel·la. A l'època d'en Juanpe, l'abusador t'esperava fora del col·legi però si aconseguies arribar a casa estaves salvat. A l'època de l'Alana, el bulling et persegueix per obra i desgràcia de les xarxes socials. Als '70 la gent era més dura, en Juanpe arriba al límit després d´un parell d'anys de patir bulling; l'Alana amb aquest atac a tots els fronts i totes hores esclatar al cap de pocs mesos. Això és perquè els nostres pares ens preparaven per a un món despietat i ens ensenyaven les coses lletges de la vida, preníem consciència que allà fora hi ha un perill i que s'ha de saber capejar-lo. Avui els nens estan sobreprotegits i se'ls amaga la part fosca de la vida. Però a les dues èpoques està clar una cosa, si et fan bulling no esperis ajuda dels teus companys perquè tenen por de ser els següents.

  Toni Hill doncs pinta un paisatge coral que retrata, amb tot descarnament, el final dels '70 i fa una crònica implacable del segle XXI. Aquesta novel·la té un element de negritud molt present, però sobretot és una crònica sociològica dels nostres temps (ja que  la societat actual va néixer d'aquella) i de les conseqüències que té haver comès un acte irreparable i com toca viure amb el que has fet. Per mostrar-nos això, Toni Hill crea tot d'una de personatges secundaris memorables: en Rai o el Mister, en Iago o la Lara, però sobretot la Miriam. La Miriam és la germana d'en Joaquín, una dona que ha crescut sola cuidant del seu fill i el seu pare ara amb Alzheimer. I l'autor exerceix un domini espectacular de l'el·lipsi narrativa, els canvis de temps són posats allà on toca sense que resulti brusc. Personatges, ambientació, una ciutat que esdevé història universal, un to que domina el tempo. Tot funciona en aquesta novel·la, tot i que a vegades sembla desequilibrada, però et porta allà on vol. Per guanyar un partit a vegades només s'ha d'atacar per una sola banda.

  Tigres de Vidre funciona com una metàfora del que va ser la transició i les conseqüències que ara arrosseguem. El perdó només funciona si els que tenen la immensa sort d'obtenir-lo fan alguna cosa amb ell, si no tornen als seus xiringuitos i a les seves martingales no serveix de res perdonar.