El hambre de Alma Katsu

   La expedición Donner fue una de las tantas caravanas, de pioneros, que cruzaron EEUU en pos de un futuro mejor hacia California. Lo que hace que  aun se la recuerde es su fracaso y su misteriosa desaparición. Sus pocos supervivientes contaron una historia de horror y canibalismo.   La historia se sitúa en 1846, cuando ocurrieron los hechos históricos. Alma Katsu traza una reconstrucción de lo que les sucedió tamizada con elementos de horror y bicho acechante. La historia está plagada de folklore indio que dota de atmósfera al relato. La ambientación histórica no es compleja, pero si contiene los trazos precisos para conseguir una buen escenario. El hambre es una historia del oeste donde lo que importa es ver como  un grupo se ve enfrentado a unos elementos que lo llevarán al límite. 

  Alma Katsu escribe un relato puramente histórico hasta prácticamente las últimas 100 páginas, donde  el elemento fantástico toma forma y presencia en una parte final algo precipitada y abrupta.  El hambre se queda corta en trazar relaciones humanas y personajes carismáticos,  sus 350 páginas no consiguen sumergirnos plenamente en la historia y deja un poso de insatisfacción general. La típica moraleja de que el peor enemigo para el hombre es el propio hombre resulta obvia, y el monstruo queda superfluo y como  un mero macguffin. Algo parecido sucedía en El terror de Dan Simmons, pero su formato y extensión (tocho contundente) al menos dejaba un poso histórico que suplía la nimiedad del elemento fantástico. El hambre resulta deficiente en los dos aspectos (monstruo e historia). Además, la narración tiene un tono coral lleno de personajes desdibujados y arquetípicos, que hace que cuando nos muestren sus secretos nos importen un higo. 

  Ahora bien, quien busque una historia rápida de leer, con un poquito de gore y una historia sin complejos, este es su libro. El hambre resulta a la literatura lo que un 80% de las películas de Netflix al cine. Es decir, una historia con ciertas pretensiones  y una pátina  de  calidad,  que al final se queda en un telefilm de Antena 3 (o película  alemana del sábado por la tarde en tve). Puede distraer pero se olvida en lo que tardas en leer el primer capítulo. Siendo más benevolente, podría ser una estupenda película de serie B. 

Els desposseïts de Ursula K. Leguin (traducció Blanca Busquets)

  Ursula K. Le Guin (1928-2018) és probablement una de les escriptores americanes més importants del segle XX. Si això dels premis Nobel fos realment important fa temps que li haurien donat. Els Desposseïts és un una de les seves novel·les més mítiques, guanyadora dels premis Nebula (1974), Locus i Hugo (1975). L'editorial Raig verd ens dóna l'oportunitat , per fi, de llegir-la en català gràcies a l'excel·lent traducció de Blanca Busquets, que capta tota la complexitat del llenguatge empleat per Le Guin.

A aquestes alçades de la pel·lícula potser no hauria de ser necessari presentar aquest llibre, a menys que siguis un profà en la matèria. Els Desposseïts és un llibre polític embolcallat de ciència-ficció. En ell trobem  dos sistemes de governs contraposats: per una banda Urras, un planeta calcat a la terra amb les seves divergències polítiques; i per l'altre cantó Anarres a tres dies de navegació espacial, on impera un sistema anarquista. A Urras tenim governs capitalistes i comunistes mentre Anarres vindria a ser un país no alineat, reproduint la geopolítica terràqüia dels anys 70.

A Urras hi va a petar en Shevek, un físic d'Anarres. A través d'ell coneixerem els dos móns. Shavek és un inconformista que mai no ha encaixat del tot al seu món i tampoc encaixarà al paradís capitalista. La major part de la novel·la, pràcticament 250 pàgines, la podríem englobar com a teoria política, que serveix per situar l'espai narratiu fins que finalment a l'últim terç de l'obra sorgeixen els conflictes. La narració és pausada i els misteris es van desvelant de mica en mica: qui és Shavek? Com és el seu món? Per què l'han portat a Urras? I quin és el seu objectiu final?

Els desposseïts és una novel·la reflexiva que cal llegir amb calma i que resulta tremendament estimulant per aquells que ens preguntem si hi ha una alternativa possible (al sistema polític que ens imposen). Es tracta una crònica dels nostres temps, una reflexió no sempre amable del que podria ser el canvi; és un cant a l'inconformisme i tota una interpel·lació al present (què estem fent amb el nostre planeta?) En conclusió, és una classe magistral d'Ursula K. Le Guin sobre feminisme, ecologia i llibertat. No diré què és una lectura fàcil (tampoc complicada en excés) però els canvis de consciència mai ho són.

El mite de la caverna de Plató diu: "que descobrir la realitat és dolor" i aquesta novel·la ens revela quins són els mecanismes invisibles que regeixen les nostres vides. Així mateix, permet descobrir que la llibertat plena és una fal·làcia (a part d'una cosa indesitjable només apta per propaganda neoliberal). Les nostres vides estan condicionades pels sistemes socials del lloc on vivim. Aquests determinen els nostres codis morals i socials, per tant descobrir que realment existim en un món emmurallat no és una veritat agradable. Le Guin ens fot un cop de martell al cap i ens convida a saltar els murs de les nostres creences.