martes, 21 de febrero de 2017

Farishta de Mar Pastor


En aquesta santa casa sempre som molt fans de Marc Pastor, crec que és un dels pocs autors que li he anat ressenyant totes les seves novel·les amb molt delit (falta la Mala Dona fins una propera relectura).  I després de quatre llarguíssims anys ens arriba Farishta. Potser la seva obra més complexa i ambiciosa.

El marc cronològic ens situa a l'any del senyor de 1993Kurt Cobain encara respira i no ha esdevingut mite, Farishta és la nostra heroïna, una noia afganesa nascuda a finals dels setanta i adoptada per un general soviètic durant la guerra. Quan està a punt de complir 18 anys li ofereixen un treball que no pot refusar per part de la companyia Iefremov-Strugatski una estada de quatre anys al paradís amb un sou indecent. El paradís està a una illa del pacífic sud a la Polinèsia francesa. Allà haurà de fer d'intendent les famílies que hi viuen en un petit arxipèlag. Unes famílies riques que han portat els seus fills a aquest indret per educar-los fora del mundanal soroll de finals del segle XX. Allà depàs , coneixerà, l'AMOR. Però aviat començaran les dissonàncies i la paranoia s'obrirà camí donant pas a un thriller electritzant.


La novel·la està adscrita al gènere de mecanoscrit trobat, és el diari personal de la Farishta, salpebrat d'altres documents complementaris per entendre el tot de la història o almenys tenir les peces del trencaclosques: cartes, analítiques, postals e informes. El traductor d'aquest manuscrit al català de l'original en rus és en Víctor Negro protagonista de L´Any de la plaga. Aquest recurs narratiu li dóna una gran vivacitat i és que et creus en tot moment a la Farishta, comença sent una mica pàmfila i somiatruites, però a través dels seus escrits veiem com muta, com evoluciona i és recol·loca a la nova realitat. 


I dèiem que aquesta és la novel·la més ambiciosa de Marc Pastor, ja que és la que connecta totes amb el seu imaginari, fins ara havíem tingut aclocades d'ull, personatges comuns, certa referencia a fets d'altres llibres. Però ara veiem que tot forma part d'un sol cosmos i d'un pla més gran. Una història que transcendeix l'espai i el temps.


Farishta és també una reflexió sobre la paternitat i que significa ser un pare adoptiu i un fill adoptat. En aquest sentit la novel·la funciona en doble direcció, pivota en dos eixos: un seria des de el punt de vista de la paternitat i l'altre el fet de ser un fill adoptat. Pares i fills. Fora d'això és un relat on la tensió creix fins a tornar-se asfixiant com ja passava a "L´any de la Plaga" on la paranoia, molt està molt ben transmessa de forma gradual fins a no saber de qui fiar-t´he o de qui diu la veritat.


L'embolcall és de primera, Marc Pastor com sempre vesteix l'armadura, amb múltiples referències culturals de l'època amb els grups dels qui cita cançons (madonnaU2, Nirvana, Guns'n'roses) , referencies i cites literals de pel·lícules: "si vols viure vine amb ". Referencies a altres autors i llibres (wellsligottiedogawa rampoVerne). Tota una apel·lació a la cultura dispersa. En aquest sentit sempre em recorda a l'altre mestre de la metacultura i les referencies que és en Cels Piñol. Algunes obvies d'altres rebuscades i més d'una que segur que no he pilla't. 


Un altre petit defecte és "l'efecte REC," ¿de veritat seguiries escrivint un diari quan te'l poden descobrir i la teva vida es una muntanya russa?. La resposta que en dona en Marc jo la trobat satisfactòria. Un altre petit handicap és què en aquest cas sa de tenir els llibres anteriors llegits, perquè almenys que jo que no els tinc massa frescos sa m'han perdut detalls com "mineas brotas" que no recordava massa bé del tot. Tot i així es pot llegir de forma individual però et perds coses. 


Farishta és la paternitat com a soroll de fons, però per sobre i trobem un thriller hipnòtic, dels que has de devorar les pàgines compulsivament, amb una obsesció que ultimament només ma produït David PeaceNo és maco, no és agradable i et fot un parell d'hòsties allà on fa pupa. Però és pura droga, pur mecanisme narratiu, fa creïble la situació i els seus protagonistes, és  empatia pura i dura. Per acabar dir que també trobo que és el llibre mes polit de l'autor els seus mecanismes narratius estan més rodats i això es nota. 



pd1: Nirvana té un paper fonamental, aquesta caço no hi surt, pero al final de la lectura, és la sensació que ma quedat. 


pd2: qui tingui el meu exemplar de Bioko prego que m'ho comuniqui, encara que sigui per saber que està sa i estalvi i el cuidant bé.