Una anomalia espai-temporal reuneix el destí de diversos personatges al llarg de cinc segles, a través del territori canadenc fins a les colònies de la lluna. Vet aquí la nove.la que va fer plorar Obama.
L'editorial Chronos ens porta aquesta novel·la d'Emily St. John Mandel, una peça delicada amb certs tocs poètics (sense exagerar). La veritat que em vaig comprar aquest llibre fent cas als meus sospitosos habituals.
Portava 100 pàgines i, tot i que la trobava molt ben escrita, no estava entenent el run-run que havia generat dins del fandom patri. Una estructura que em recordava al de "L'Atles dels núvols de David Mitchell", un capítol per època narrada en ordre de passat a futur per arribar al punt culminant i desvetllar les incògnites de futur a passat. Just a la meitat de la narració estava pensant "això és com la novel·la de Mitchell però en petit format". Però no, el desenllaç de la història correspon més a una tendència de ciència ficció que al rotllo new age de Mitchell.
I és a la segona meitat del llibre quan brilla. Les peces encaixen com un mecanisme perfecte. Les respostes ens aporten una satisfacció plena. La fredor experimentada es torna calidesa i sentim plena empatia cap a tots els nostres protagonistes. I si, tal com dèiem, s'allunya del new age, sí que ens porta un vessant plenament humanista on el bé acaba triomfant, en un final que no serà bo del tot pels personatges, però si pel que demana la narració.
I tot això en un llibre que fuig del realisme capitalista que va definir Mark Fisher, perquè no se vostès però jo ja estic fart de novel·les que van d'adultes perquè bàsicament tothom està amargat. Ja estic fart de llibres que l'única virtut que tenen és tenir moltes referències meta cap al fan mainstream. El missatge d'aquest mar de la tranquil·litat, parafrasejant Neil Gaiman, és que hi ha monstres, però se'ls pot vèncer (tot i que no serà gens fàcil).
No hay comentarios:
Publicar un comentario