Canto jo i la muntanya balla de Irene Solà

Vet aquí la flamant guanyadora de l'últim premi Llibres Anagrama de novel·la. Irene Solà ens presenta el seu segon llibre després de "Els dics" (guanyador del premi Documenta), que no he tingut l'oportunitat de llegir.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre amb una oralitat espectacular que recupera l'art d'explicar històries vora una foguera. La gent que viu a la muntanya cobra tot el protagonisme. La forma de narrar és el tot. Tenim diversos punts de vista: els núvols, els cabirols, les trompetes de la mort, bruixes i fantasmes, cadascun amb les seves pròpies veus. 

La història en si tracta de la vida i la mort de la família d'en Domènec i la Sió. El relat es torna més expressiu en les omissions, en el que callen els protagonistes, i en les seves el·lipsis narratives. Els seus protagonistes ens narren  els seus sentiments amb els gestos i accions carregats de significats. 

El català amb el que escriu  Irene Solà és molt viu i actual, està  plagat de modismes locals que fan la narració més versemblant. El format del text és juganer, conté poesies i altres sorpreses. El seu mar cronològic data del primer quart del segle XX fins als nostres dies. Per les seves pàgines passa la guerra civil, els maquis i els fills de la postguerra. Tots els territoris  (els pobles, les ciutats, les muntanyes) tenen els seus propis mites, que circulen de ciutadà en ciutadà al llarg dels anys. Canto jo i la muntanya balla és un recull de llegendes locals que narren la geografia i mística d'un territori, aquelles històries que passen de generació en generació i que conformen el conglomerat de mites locals, en aquest cas, d'un indret dels pirineus. 

La seva originalitat narrativa enmascara una trama massa prima, la qual en mans d'un escriptor decimonònic donaria per 1231 pàgines. Per tant s'agraeix la seva curta durada però a mi personalment, tot i reconèixer-li totes les virtuts, que la forma passi per sobre el relat no m'ha convençut.