Toni Hill es va fer famós per la seva trilogia de l'inspector Salgado, després va saltar al terror gòtic amb "Els àngels de gel" i ara ens presenta "Tigres de vidre", que no és ben bé una novel·la noir; és més aviat una crònica dels nostres temps.
Juanpe, Víctor, Ismael i Joaquín són 4 nens criats a la ciutat satèl·lit de Cornellà a mitjans dels anys '70. Joaquín es fa dir Mazinger però tothom el coneix com el cromanyó i és l'abusananos que fa la vida impossible a en Juanpe. Avui en dia en diríem bulling. Juanpe i Víctor, que simulen ser els tigres de Malàisia de la colla de Sandokan, decideixen donar-li una lliçó amb tan mala sort que l'acaben pelant. 38 anys després, el Juanpe es retroba amb el Víctor i a partir d'aquí floreixen els records i ens expliquen les conseqüències del que van fer. La història s'embranca amb l'actualitat on trobem l'Alena, una noia que pateix bulling a la mateixa ciutat satèl·lit que avui en dia és el barri de Sant Ildefons. Les dues històries s'entrecreuaran en un final electritzant i totalment ambigu.
Tigres de vidre ens presenta, a més, una crònica de la societat que va fer possible la transició, una societat marcada per la immigració. Cornellà de Llobregat va passar de tenir 20.000 habitants el 1960 a pràcticament 80.000 a finals dels ´70. Immigrants andalusos i extremenys van poblar el Baix Llobregat i van conformar l'anomenat cinturó roig del qual Cornellà era la capital. Els habitants autòctons veien amb recel aquesta nova immigració però, en el marc històric, va quedar superat quan van prendre consciència de classe i van destinar els seus esforços a la lluita obrera i la construcció de la democràcia. En aquells moments, quan acomiadaven a un treballador per motius sindicals totes les fàbriques paraven en solidaritat. Era una societat més solidària i més conscient de la seva força; el capitalisme i el neoliberalisme han acabat de mica en mica i de forma insidiosa amb aquesta germanor, han acabat amb la consciència de tribu i de classe. El consumisme és la nova religió.
I d'insídia va aquesta novel·la. A l'època d'en Juanpe, l'abusador t'esperava fora del col·legi però si aconseguies arribar a casa estaves salvat. A l'època de l'Alana, el bulling et persegueix per obra i desgràcia de les xarxes socials. Als '70 la gent era més dura, en Juanpe arriba al límit després d´un parell d'anys de patir bulling; l'Alana amb aquest atac a tots els fronts i totes hores esclatar al cap de pocs mesos. Això és perquè els nostres pares ens preparaven per a un món despietat i ens ensenyaven les coses lletges de la vida, preníem consciència que allà fora hi ha un perill i que s'ha de saber capejar-lo. Avui els nens estan sobreprotegits i se'ls amaga la part fosca de la vida. Però a les dues èpoques està clar una cosa, si et fan bulling no esperis ajuda dels teus companys perquè tenen por de ser els següents.
Toni Hill doncs pinta un paisatge coral que retrata, amb tot descarnament, el final dels '70 i fa una crònica implacable del segle XXI. Aquesta novel·la té un element de negritud molt present, però sobretot és una crònica sociològica dels nostres temps (ja que la societat actual va néixer d'aquella) i de les conseqüències que té haver comès un acte irreparable i com toca viure amb el que has fet. Per mostrar-nos això, Toni Hill crea tot d'una de personatges secundaris memorables: en Rai o el Mister, en Iago o la Lara, però sobretot la Miriam. La Miriam és la germana d'en Joaquín, una dona que ha crescut sola cuidant del seu fill i el seu pare ara amb Alzheimer. I l'autor exerceix un domini espectacular de l'el·lipsi narrativa, els canvis de temps són posats allà on toca sense que resulti brusc. Personatges, ambientació, una ciutat que esdevé història universal, un to que domina el tempo. Tot funciona en aquesta novel·la, tot i que a vegades sembla desequilibrada, però et porta allà on vol. Per guanyar un partit a vegades només s'ha d'atacar per una sola banda.
Tigres de Vidre funciona com una metàfora del que va ser la transició i les conseqüències que ara arrosseguem. El perdó només funciona si els que tenen la immensa sort d'obtenir-lo fan alguna cosa amb ell, si no tornen als seus xiringuitos i a les seves martingales no serveix de res perdonar.
Juanpe, Víctor, Ismael i Joaquín són 4 nens criats a la ciutat satèl·lit de Cornellà a mitjans dels anys '70. Joaquín es fa dir Mazinger però tothom el coneix com el cromanyó i és l'abusananos que fa la vida impossible a en Juanpe. Avui en dia en diríem bulling. Juanpe i Víctor, que simulen ser els tigres de Malàisia de la colla de Sandokan, decideixen donar-li una lliçó amb tan mala sort que l'acaben pelant. 38 anys després, el Juanpe es retroba amb el Víctor i a partir d'aquí floreixen els records i ens expliquen les conseqüències del que van fer. La història s'embranca amb l'actualitat on trobem l'Alena, una noia que pateix bulling a la mateixa ciutat satèl·lit que avui en dia és el barri de Sant Ildefons. Les dues històries s'entrecreuaran en un final electritzant i totalment ambigu.
Tigres de vidre ens presenta, a més, una crònica de la societat que va fer possible la transició, una societat marcada per la immigració. Cornellà de Llobregat va passar de tenir 20.000 habitants el 1960 a pràcticament 80.000 a finals dels ´70. Immigrants andalusos i extremenys van poblar el Baix Llobregat i van conformar l'anomenat cinturó roig del qual Cornellà era la capital. Els habitants autòctons veien amb recel aquesta nova immigració però, en el marc històric, va quedar superat quan van prendre consciència de classe i van destinar els seus esforços a la lluita obrera i la construcció de la democràcia. En aquells moments, quan acomiadaven a un treballador per motius sindicals totes les fàbriques paraven en solidaritat. Era una societat més solidària i més conscient de la seva força; el capitalisme i el neoliberalisme han acabat de mica en mica i de forma insidiosa amb aquesta germanor, han acabat amb la consciència de tribu i de classe. El consumisme és la nova religió.
I d'insídia va aquesta novel·la. A l'època d'en Juanpe, l'abusador t'esperava fora del col·legi però si aconseguies arribar a casa estaves salvat. A l'època de l'Alana, el bulling et persegueix per obra i desgràcia de les xarxes socials. Als '70 la gent era més dura, en Juanpe arriba al límit després d´un parell d'anys de patir bulling; l'Alana amb aquest atac a tots els fronts i totes hores esclatar al cap de pocs mesos. Això és perquè els nostres pares ens preparaven per a un món despietat i ens ensenyaven les coses lletges de la vida, preníem consciència que allà fora hi ha un perill i que s'ha de saber capejar-lo. Avui els nens estan sobreprotegits i se'ls amaga la part fosca de la vida. Però a les dues èpoques està clar una cosa, si et fan bulling no esperis ajuda dels teus companys perquè tenen por de ser els següents.
Toni Hill doncs pinta un paisatge coral que retrata, amb tot descarnament, el final dels '70 i fa una crònica implacable del segle XXI. Aquesta novel·la té un element de negritud molt present, però sobretot és una crònica sociològica dels nostres temps (ja que la societat actual va néixer d'aquella) i de les conseqüències que té haver comès un acte irreparable i com toca viure amb el que has fet. Per mostrar-nos això, Toni Hill crea tot d'una de personatges secundaris memorables: en Rai o el Mister, en Iago o la Lara, però sobretot la Miriam. La Miriam és la germana d'en Joaquín, una dona que ha crescut sola cuidant del seu fill i el seu pare ara amb Alzheimer. I l'autor exerceix un domini espectacular de l'el·lipsi narrativa, els canvis de temps són posats allà on toca sense que resulti brusc. Personatges, ambientació, una ciutat que esdevé història universal, un to que domina el tempo. Tot funciona en aquesta novel·la, tot i que a vegades sembla desequilibrada, però et porta allà on vol. Per guanyar un partit a vegades només s'ha d'atacar per una sola banda.
Tigres de Vidre funciona com una metàfora del que va ser la transició i les conseqüències que ara arrosseguem. El perdó només funciona si els que tenen la immensa sort d'obtenir-lo fan alguna cosa amb ell, si no tornen als seus xiringuitos i a les seves martingales no serveix de res perdonar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario