sábado, 8 de febrero de 2020

Kirinyaga de Mike Resnick

  Koriba es el mundumugu de los kikuyus, lo que en jerga occidental sería un brujo. Ejerce de guardián de su cultura y se enfrenta a todo lo que podría sonar a europeo. Los kikuyus son una de las tribus de Kenia, una cultura de carácter granjero  que originalmente habitaba en las laderas de su montaña sagrada, el Kirinyaga, otorgada por su dios Ngai.  Lo original de la propuesta es que nos encontramos en el año 2129 d.C. Ahora Kirinyaga es una planetoide terraformado habitado por keniatas que quieren volver a las esencias de su cultura creando fuera de la tierra su propia utopía. Por ello, deciden vivir como si estuvieran en la África de 1885. 

  Koriba es un hombre culto, graduado en Cambridge i doctorado en Yale, y en esta utopía él es el que se encarga de vigilar que la sociedad kikuya se mantenga pura. Para ello ejerce de brujo, el factotum de la ciudad. Es el poder religioso al que incluso el jefe supremo le debe respeto. Algunas cosas propiamente kikuyas son: los niños que nacen con los pies por delante deben ser sacrificados porque llevan el diablo dentro, si una mujer pare gemelos el primogénito debe morir porque una mujer solo puede dar a luz una alma, los viejos decrépitos son abandonados a las hienas para ser devorados y de esta forma salvaguardar el ciclo de la vida. Los kikuyos no tienen nombre para denominar "mujer". La palabra más cercana es manamuki, que significa hembra perteneciente a un hombre (ya sea una cabra o una mujer). Y por descontado no se admite la medicina ni la tecnología occidental. 

 El libro, pues, es la lucha de Koriba para evitar que su sociedad evolucione y así perpetuar una cultura que realmente nunca existió, ya que en ella hay mucho de idealización. Una cultura que con la mayoría de los animales extintos ha perdido su razón de ser, pues los hombres mataban leones y las mujeres hacían todo lo demás. Poco a poco miembros de la sociedad irán tomando contacto con tecnología y conocimientos europeos, lo que hará que la supuesta Utopía de Kirinyaga se vaya desmoronando. ¿Una Utopía en la que todo el mundo puede vivir en paz y tranquilidad funciona? Esta respuesta la encontraremos leyendo este libro.  Kirinyaga también describe como una sociedad no puede permanecer inmutable. Poco a poco, sus integrantes van descubriendo pequeñas cosas que les hacen cambiar sus creencias. Pero el hombre tiene una mente fértil que le hace innovar tecnológicamente (una modificación en un arado) y este cambio permite que se forme una revolución desde  dentro y no solo por intervención extranjera. 

 Michael Resnick nos recuerda la función de los cuentos, ya que a través de ellos Koriba enseña a su tribu las costumbres de su cultura. A partir de fabulas moralizantes crea las enseñanzas básicas para adiestrar a los habitantes de Kirinyaga. El ciclo de Kirinyaga se compone de ocho cuentos con un prólogo y un epílogo. El autor, pues, nos retrotrae al arte de la narrativa oral, a cuando antiguamente nos sentábamos en torno a un fuego y escuchábamos cuentos que nos enseñaban a prevenirnos de los peligros del mundo (ya sea el hombre blanco, ya sea contra los que quieren perpetuar una Utopía a toda costa). 

  En esta edición de Gigamesh, aparte del ciclo de Kirinyaga, encontramos un relato escrito años después llamado Kilimanjaro, que nos plantea la misma situación pero con la tribu rival de los kikuyos, los masais. Los masais aprenden de los errores kikuyos para cometer los suyos propios. Finalmente encontramos una artículo de Mike Resnick en el que básicamente le dice a los críticos: "señores, yo no tengo las creencias de Koriba; solo utilizo la ficción para plantear situaciones y con ello interpelar a la sociedad actual". Michael Resnick murió a finales del año pasado y a partir de aquí me decidí a leer algo suyo. En este estimulante relato, Resnick presenta muchos interrogantes y no da respuestas claras, pues el texto puede ser objeto de múltiples lecturas.


miércoles, 29 de enero de 2020

Una fuig, l'altra es queda d'Elena Ferrante


Aquí trobem la tercera part de la tetralogia "Dues amigues" d'Elena Ferrante. El llibre segueix, pràcticament, on va acabar la segona part. Les dues amigues segueixen amb la seva relació d'amor/odi i les seves conductes passivo-agressives. Aquests llibres són el retrat de la vida politicosocial de la Itàlia de la segona part del s. XX. La Lenú ens dóna, un llibre més, la seva versió dels fets.

Per una banda, tenim les relacions familiars i amicals sorgides al barri des de principis dels anys cinquanta. Les famílies que habiten aquell espai vital es van entrellaçant entre elles a base de disputes, relacions amoroses, enveges i assumptes tèrbols.  I per l'altre banda, veiem com el segle XX es va imposant mentre les dues amigues van fent la seva: baralles entre feixistes i comunistes, reivindicacions laborals, brigades roges, bombes de la màfia i les no menys temibles disputes universitàries. Al final aquesta tetralogia és com aquella sèrie de TVE: Cuéntame. En aquests llibres veiem com els nostres protagonistes són marcats per la Història en majúscules i com aquesta determina qui són i com actuen, com són marcats per les seves circumstàncies socials. 

I la Ferrante guanya en el retrat de la Lina i la Lenú, dues dones brillants a la seva manera. L'Elena té carrera universitària perquè la seva família no li hi ha posat pals a les rodes, mentre que a la Rafaella es veu abocada a ser una mestressa de casa primer i una dona de negocis després, per acabar treballant en una fàbrica de saltxitxes. Les dues participaran en els moviments que demanen més justícia social i millors drets laborals. Una ho farà des del punt de vista intel·lectual i l'altre des del moviment obrer. I novament observem com les dues noies es veuen marcades per la societat heteropatriarcal. Societat que les intenta restringir en les seves aptituds, sigui amb marits que no les entenen i que les volen relegar, o amb pretendents que les pretenen dominar i subjugar. Ferrante escriu contra el relat  dominat per "senyoros" i amb la seva narració vol trencar amb la unidimensionalitat d'aquest, és a dir , vol trencar amb la visió purament masculina dels fets i així reivindicar l'obvietat de que les dones sempre han estat allà. Al final, doncs, és una història de com el moviment feminista va començar a créixer a mitjans dels 60 i com aquest va trobar dues dones que amb les seves actituds es van adherir a ell sense, potser, ser-ne massa conscients. I el que és més interessant és que és un relat realment interseccional: les causes d'una no tenen perquè ser les de l'altra. 

Fora d'això, aquesta novel·la segueix sent un bon fulletó, amb tocs de novel.la negre, amb moltes capes i unes quantes càrregues de profunditat.

martes, 21 de enero de 2020

El país dels cecs de Víctor García Tur

 Últim llibre de relats de García Tur després del mític Twistanshauung i en aquest cas trobem 6 relats  de caràcter molt juganer. L'autor reescriu peces de Borges, Ursula K. Leguin o Rodrigo Fresan, amb homenatges a segments mítics de la literatura universal com Moby Dick o Història de dues ciutats de Dickens. Els relats doncs són els següents:
-El país dels cecs és un relat que retrata a Jose Luís Borges com un exiliat català, jugant amb la fonètica del seu cognom, per acabar amb un gir que és tot un homenatge al llegendari autor de Buenos Aires. És un dels relats més llargs i un dels més estimulants.
- A Els móns trobem un García Tur abduït per Ursula K. Le Guin i tracta temes com el pacifisme, el feminisme i l'intercanvi de cultures, alhora que transmet una mirada occidental curiosa que vol aprendre d'altres cultures.
-El recaptador de Jin és una paràbola xinesa que versiona un conte del mateix Borges. Aquest petit conte és una autèntica joia d'orfebreria.
-El Alef és la interpretació perfecta de tot l'esperit de Borges com ens explica el mateix Garcia Tur a l'epíleg.
-Cabells és potser el conte que menys m'ha agradat. En ell trobem homenatges a Madame Bovary i a Kipling; tracta sobre la bogeria i versa sobre l'obsessió.
-L'iceberg de la teoria és el que, si fes falta, justifica tota l'obra. El joc proposat és molt estimulant, doncs trobem un relat dins d'un altre relat, una temàtica que desembarca en un altre, per així al final acabar donant sentit a tota l'obra i trobar les claus de la proposta. En aquest relat tenim viatges en el temps, amb el retrat d'una obsessió entorn de la figura de Charles Dickens, que navega entre la mística i la biografia, on les peripècies vitals sofreixen petites variacions com el Borges del primer relat.

 Víctor García Tur a través homenatges i reescriptures
ens porta al millor dels móns possibles, un món que és un cant a la literatura i a l'art de fabular històries. O més aviat l'art de transmetre-les, de fer-les córrer de boca en boca. Amb cada reformulació la història narrada obté ressons insospitats en les ments que les reben, i aquests  receptors després les retransmeten allargassant doncs el seu embruix al llarg de les generacions. VGT és potser l'escriptor català més juganer i estimulant del segle XXI.  Tots els seus llibres són una commemoració de la bona escriptura, és el Pep Guardiola de literatura catalana: jove, talentós i amb una mica de mala lluna. Perquè els seus textos sempre tenen una mica de mala hòstia soterrada. La seva prosa té una qualitat envejable, sempre amb la paraula precisa. De vegades resulta una mica pedant, però l'excel·lència té aquestes coses. I aquesta excel·lència fa que acabi connectant l'obra de Charles Dickens amb els móns (i universos paral·lels) de Philip K. Dick i, tot i la broma obvia, enllaça aquests noms amb una idea més complexa de tota la ficció occidental dels últims dos segles. I d'aquesta forma fa una celebració de l'art i la tradició de narrar.  Un altre autor hagués fet un text postmodern e insípid però Víctor Garcia Tur no, perquè aquest tiu es la pol**, i el seu missatge arriba a cotes tan altes que el seu eco  ressona a veritat.

miércoles, 8 de enero de 2020

El arcano y el jilgero de Ferran Valera

Una vez más empiezo un nuevo año con un libro de Ferran Valera. El año pasado fue "La danza del gohut", un libro muy estimable que estaba lleno de virtudes como su precioso mensaje pero con una historia y un desarrollo predecible. Lo que no se me olvidó es que Ferran Valera tiene una fuerza narrativa inmensa.

  El Arcano y el Jilguero es su segundo libro y en él encontramos una roadmovie. El protagonista y narrador de la función es Mezen el Ariete, un Arcano del tormento, un tipo que se encarga de romper asedios al servicio del Sacro imperio Leenero.  El método que utiliza es provocar la paranoia y el terror fundamentado en la tortura y en hacerse pasar por un ser sobrenatural. Él se considera un buen tipo que comete atrocidades en base al mal menor, ya que sus actos evitan que las ciudades sean arrasadas y aniquiladas. Despues de uno de sus servicios se cruzará con Nara, un niña huérfana que trastocara su vida y le  devolverá su añorada humanidad. El relato está escrito en primera persona por Mezen, que enseguida nos queda claro que es algo más que el demonio que representa ante el vulgo. 

  Ferran Valera crea el mundo de Hann con sus reinos y su imperio invasor. Un mundo de carácter medieval que se desarrolla con los patrones básicos de la fantasía, matizado con un pátina grim dark. Un mundo que visto el desarrollo del relato podría tener un largo recorrido (de hecho ya tenemos un nuevo libro de relatos Historias de Hann basado en él).

  La trama nuevamente (al igual que en "La danza del Gohut") no es lo más original del mundo y el protagonista tampoco resulta el nova más (tipo asesino que procura el bien mayor, a cambio del mal menor y un código moral con cierta justicia poética,  y que será  redimido por la amistad con una niña),  pero los dilemas morales y filosóficos que plantea si que lo son. Una lectura de carácter folletinesco donde la trama tiene más enjundia de lo que se podría suponer a priori (si no se viene estudiado de casa). Este libro me coje hace 20 años y aún lo estaria flipando, pero unos cuantas lecturas después, solo me ha resultado un relato encomiable y muy recomendable para postadolescentes; un relato doctrinal que encantará a los que no estén familiarizados con este tipo de historias. 

  La gran virtud de Ferran Valera es que una vez se despojan sus obras de la trama les queda una pátina humanista increïble, lo que las convierte en algo más allà del género a las que se circunscribe. El género fantástico es lo que la opera a las artes escénicas, es decir,  el espectáculo total. Sus obras dan para reflexionar y pensar, los mundos que crea tienen un trasfondo que vale la pena conocer y esperemos que tengamos continuación. La historia queda bastante cerrada y podría acabar aquí pero sería una lástima. 

lunes, 30 de diciembre de 2019

Inventari 2019


  Acaba l'any 2019 i ha sigut l'any de la resurrecció del blog amb 34 ressenyes, no he ressenyat tot el llegit, segons el meu compte de goodreads comptabilitzo: 118 lectures, 71 còmics, 47 llibres, repartits amb 30 autors i 11 escriptores. I ara sense dilació el meu top de lectures.

-Els àngels em miren de Marc Pastor, novel·la negre amb tocs fantàstics en una Catalunya ucrònica. Per trama i ambientació es amb tot mereixement una de les lectures de l'any. Diu l'autor que és la primera novel·la que encara no l'han traduït, es confirma el que vaig pensar, quan la vaig acabar que seria de difícil traducció per motius polítics, el talent en aquesta societat no importa si vas en contra del relat i la moral oficial.


-Els desposseïts de Ursula K. Le Guin. Fabula sobre una societat anarquista on el missatge és que nosaltres vivim determinats per les nostres circumstàncies ja siguin vitals, polítiques o culturals.


-Tigres de vidre de Toni Hill la vida de dos nois de l'extraradi barceloní constitueixen un relat negre, alhora que generacional amb una capacitat descriptiva encomiable.


-Història del nou cognom de Elena Ferrante la segona part de la quadrilogia. El fenomen literari de l'última dècada a Itàlia manté el nivell de la primera part i descriu el país durant els anys 40/50 amb tots els seus matisos, la relació entre la Lena i la Lenú segueix en plena forma amb amor, odi, enveges i alegries en la seva barriada de Nàpols.


-La feria de las tinieblas de Ray Bradbury una oda al poder de la ficció, amb una prosa que voreja lo sublim.


-El orden del día de Eric Vuillard la crònica de com Hitler es va annexionar Austria ha arribat a finals de desembre i per mèrits propis se situa en una de les grans lectures d'aquest 2019.


-Robots de Cine de Jordi Ojeda o tot el que vostè volia saber de robots i no s'havia atrevit a preguntar, una lectura divulgativa i tremendament addictiva i apassionant.


Mencions especials o melons oberts:


-La saga Alvin Maker de Orson Scott Card actualment vaig per la tercera part, ila cosa pinta, molt bé de cara al 2020 intentarem acabar-la.


-Red riding quartet de David Peace aquest any he llegit les dues primeres parts, la seva radicalitat fa que la lectura no sigui fàcil de moment no tinc intenció de finiquitarla


 Aquest any ha sigut poc reeixit en lectures de caràcter fantàstic han estat substituïda pel manga Berserk de Kentaro Miura. Una fantasia obscura d'un caçador de monstres en Europa fictícia i fantàstica, així mateix com la relectura de Bone de Jeff Smith. I com a lectures comiqueras destacar a Paco Roca amb El tesoro del cisne negro i la relectura de los surcos del azar. 


-Arran de la mort d'Andrea Camilleri he descobert les peripècies del comissari Salvo Montalbano i sospito que m'acompanyara ens els pròxims anys no envà són com 25 novel.les


-L'any també ha estat acompanyat d'un munt de lectures polítiques i feministes que els temps i les circumstàncies requereixen fer i promoure. Totes i cadascuna d'elles són imprescindibles: Kameron HurtleyJason Stanley, Owen Jones, Rebeca SolnitAngela Nagle...


Un any lector molt bo i apassionant el 2020 intentarem seguir el nivell...

jueves, 26 de diciembre de 2019

El orden del día de Éric Vuillard


Se puede hacer spoiler del relato histórico? Una persona más o menos cultivada conoce a grandes rasgos la historia de su país y si hablamos de los nazis  todo el mundo conoce sus gestas de 1933 a 1943: sus arrolladoras victorias político-sociales y su poderío militar, esa máquina imparable de destrucción e imposición. Estas cuatro líneas definen la visión que se tiene de los nazis: fueron una apisonadora que al final gracias a la URSS se consiguió derrotar a base de sangre, sudor y lágrimas. El relato político de los hechos hace que se vea como lógica su ascensión en un país deprimido tras la primera guerra mundial, con una crisis económica galopante y agravada,  tras el crack del '29, surgió un líder carismático que dio una nueva esperanza a un país deprimido. Así se justifica el triunfo del nazismo. En este blog a lo largo de este 2019 he hablado largo y tendido sobre las características del fascismo/nazismo. No las repasaré ahora. 


Éric Vuillard a lo largo de esta novela se dedica a detonar parte del mito del nazismo. Lo hace a partir de los sucesos que llevaron a la anexión de Austria por parte de Alemania en 1938. Con este libro  desmonta la visión que tenemos del nazismo, que siempre se ha considerado como una maquinaria bien engrasada e imparable.  A su vez muestra como el pueblo alemán se sintió fascinado por estos psicópatas. La cosa fue posible gracias a una propaganda que funcionaba como una apisonadora (la imagen de lo nazi es la esencia de lo cool; su look, con esos trajes Hugo Boss, transmitía carisma) y a la ocultación de la realidad. Vuillard en cada capítulo explica un día que contribuyó a llevar a Hitler al palacio de Sisi: desde las primeras conversaciones con las grandes empresas alemanas que pagaron la campaña electoral de Hitler (Opel, Siemens, Bayer), hasta el juego diplomático y psicológico que éste y los suyos se llevaron con los políticos austriacos hasta hacerlos abdicar en pos de una Gran Alemania. Todo ello envuelto en una halo de cutrez y patetismo que desmonta la épica de la historia.

Éric Vuillard define el nazismo a base de trazos a la perfección: fueron unos gángsters asesinos, vendedores de humo, unos cerdos capitalistas, que se aprovecharon de la mano de obra esclava. Y las grandes empresas apenas pagaron por ello tras la guerra,  porque fueron las élites las que después reconstruyeron Alemania, pasando de recibir cruces de hierro a medallas de la Alemania Federal.

El orden del día es un relato minimo pero preciso. Vuillard no inventa la Historia (así con mayúsculas), la literaliza pero todo lo que cuenta sucedió. La narración funciona como un tenso thriller con cierto aire de patetismo, con unos líderes taimados y con arranques de dignidad por parte de sus protagonistas. Una de las grandes virtudes de la novela es que no está exenta de humor ante las vicisitudes del destino. Aunque también indignará y estremecerá al lector cuando descubra por qué les cortaban el gas a los mayores consumidores de Viena. El libro, pues, resulta una brillante novelización histórica, que en poco menos de 140 pps enseña las causas y las consecuencias del periodo nazi.

domingo, 22 de diciembre de 2019

Canto jo i la muntanya balla de Irene Solà


Vet aquí la flamant guanyadora de l'últim premi Llibres Anagrama de novel·la. Irene Solà ens presenta el seu segon llibre després de "Els dics" (guanyador del premi Documenta), que no he tingut l'oportunitat de llegir.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre amb una oralitat espectacular que recupera l'art d'explicar històries vora una foguera. La gent que viu a la muntanya cobra tot el protagonisme. La forma de narrar és el tot. Tenim diversos punts de vista: els núvols, els cabirols, les trompetes de la mort, bruixes i fantasmes, cadascun amb les seves pròpies veus. 

La història en si tracta de la vida i la mort de la família d'en Domènec i la Sió. El relat es torna més expressiu en les omissions, en el que callen els protagonistes, i en les seves el·lipsis narratives. Els seus protagonistes ens narren  els seus sentiments amb els gestos i accions carregats de significats. 

El català amb el que escriu  Irene Solà és molt viu i actual, està  plagat de modismes locals que fan la narració més versemblant. El format del text és juganer, conté poesies i altres sorpreses. El seu mar cronològic data del primer quart del segle XX fins als nostres dies. Per les seves pàgines passa la guerra civil, els maquis i els fills de la postguerra. Tots els territoris  (els pobles, les ciutats, les muntanyes) tenen els seus propis mites, que circulen de ciutadà en ciutadà al llarg dels anys. Canto jo i la muntanya balla és un recull de llegendes locals que narren la geografia i mística d'un territori, aquelles històries que passen de generació en generació i que conformen el conglomerat de mites locals, en aquest cas, d'un indret dels pirineus

La seva originalitat narrativa enmascara una trama massa prima, la qual en mans d'un escriptor decimonònic donaria per 1231 pàgines. Per tant s'agraeix la seva curta durada però a mi personalment, tot i reconèixer-li totes les virtuts, que la forma passi per sobre el relat no m'ha convençut.