El país dels cecs de Víctor García Tur

 Últim llibre de relats de García Tur després del mític Twistanshauung i en aquest cas trobem 6 relats  de caràcter molt juganer. L'autor reescriu peces de Borges, Ursula K. Leguin o Rodrigo Fresan, amb homenatges a segments mítics de la literatura universal com Moby Dick o Història de dues ciutats de Dickens. Els relats doncs són els següents:
-El país dels cecs és un relat que retrata a Jose Luís Borges com un exiliat català, jugant amb la fonètica del seu cognom, per acabar amb un gir que és tot un homenatge al llegendari autor de Buenos Aires. És un dels relats més llargs i un dels més estimulants.
- A Els móns trobem un García Tur abduït per Ursula K. Le Guin i tracta temes com el pacifisme, el feminisme i l'intercanvi de cultures, alhora que transmet una mirada occidental curiosa que vol aprendre d'altres cultures.
-El recaptador de Jin és una paràbola xinesa que versiona un conte del mateix Borges. Aquest petit conte és una autèntica joia d'orfebreria.
-El Alef és la interpretació perfecta de tot l'esperit de Borges com ens explica el mateix Garcia Tur a l'epíleg.
-Cabells és potser el conte que menys m'ha agradat. En ell trobem homenatges a Madame Bovary i a Kipling; tracta sobre la bogeria i versa sobre l'obsessió.
-L'iceberg de la teoria és el que, si fes falta, justifica tota l'obra. El joc proposat és molt estimulant, doncs trobem un relat dins d'un altre relat, una temàtica que desembarca en un altre, per així al final acabar donant sentit a tota l'obra i trobar les claus de la proposta. En aquest relat tenim viatges en el temps, amb el retrat d'una obsessió entorn de la figura de Charles Dickens, que navega entre la mística i la biografia, on les peripècies vitals sofreixen petites variacions com el Borges del primer relat.

 Víctor García Tur a través homenatges i reescriptures ens porta al millor dels móns possibles, un món que és un cant a la literatura i a l'art de fabular històries. O més aviat l'art de transmetre-les, de fer-les córrer de boca en boca. Amb cada reformulació la història narrada obté ressons insospitats en les ments que les reben, i aquests  receptors després les retransmeten allargassant doncs el seu embruix al llarg de les generacions. VGT és potser l'escriptor català més juganer i estimulant del segle XXI.  Tots els seus llibres són una commemoració de la bona escriptura, és el Pep Guardiola de literatura catalana: jove, talentós i amb una mica de mala lluna. Perquè els seus textos sempre tenen una mica de mala hòstia soterrada. La seva prosa té una qualitat envejable, sempre amb la paraula precisa. De vegades resulta una mica pedant, però l'excel·lència té aquestes coses. I aquesta excel·lència fa que acabi connectant l'obra de Charles Dickens amb els móns (i universos paral·lels) de Philip K. Dick i, tot i la broma obvia, enllaça aquests noms amb una idea més complexa de tota la ficció occidental dels últims dos segles. I d'aquesta forma fa una celebració de l'art i la tradició de narrar.  Un altre autor hagués fet un text postmodern e insípid però Víctor Garcia Tur no, perquè aquest tiu es la pol**, i el seu missatge arriba a cotes tan altes que el seu eco  ressona a veritat.

La revolución feminista geek de Kameron Hurley

Kameron Hurley escribe sobre sus experiencias con los hombres desde el mundo del fandom o del frikismo. Un mundo lleno de amenazas twitteras y desprecios varios. Un mundo dedicado a invisibilizar a la mujer. Un mundo que no escribe sobre las relaciones no heteros y o entre diferentes razas. Esto  no es por ser friki si no por ser una mujer que se revela ante el estado heteropatriarcal de las cosas. El heteropatriarcado está en todos lados, desde las capas más "frívolas" a los altos estamentos sociales. El diablo está en los detalles y nuestra educación social se va creando a partir de pequeños micromachismos, de los que muchas veces no nos damos cuenta, adquiridos a través de los siglos.

Otro tema en que incide esta colección de artículos es el esfuerzo que cuesta ser escritor. El arte de escribir es un oficio y como tal se puede aprender, no requiere un especial talento, solo esfuerzo y persistencia. 

Kameron Hurtley con sus libros elige luchar, combatir y tomar partido. Y este libro es un invitación a la lucha, a crear relatos nuevos que nos permitan derribar el heteropatriarcado y el dominio blanco (esto de dominio blanco suena a chino en Europa). Hurtley estudió e hizo uno de sus doctorados en Sudáfrica, estudiando el Aparheid y los métodos de resistencia de la comunidad negra frente a él, así como la represión estatal y lo que significa que un estado ponga toda su maquinaria contra el ciudadano con acusaciones falsas y estigmatizando a la gente y aprisionándola por sus ideas políticas. Para luchar frente a ello hemos de crear nuestro propio relato de resistencia y plantar cara ante las injusticias. Un pueblo que es boicoteado por su estado tiene derecho a rebelarse. Esta cultura de la revolución contra el estado la tienen muy clara en otros países como en Francia. El ruido y la furia contra un estado es visto como algo necesario. Si un estado te ataca a nivel social con impuestos injustos, el pueblo tiene el derecho de atacar (véase el movimiento de los chalecos amarillos). Otro ejemplo mucho más mítico es la lucha por los derechos civiles en EEUU, donde un estado con leyes injustas fue objeto de duras protestas y enfrentamientos hasta cambiar el Status quo. Lo que antes era legal dejó de serlo, y los derechos se ampliaron. 

Hoy en día en España los que se atreven a rebelarse son vistos como alborotadores y los  usuarios ante las molestias de las vagas son las víctimas. En España, ante una vaga, los noticieros fijan su objetivo en esto, nunca en las reivindicaciones laborales o sociales. No importa qué pidan, importan los 15 minutos que has tenido que salir antes de casa por culpa de una vaga de metro o porque alguien ha bloqueado la Gran Via. Se apela a la neutralidad, o lo que es lo mismo, a ser corderos. A no tomar partido, a votar a los que van a mantener las esencias, a los que van a agitar los miedos ancestrales. Los antifascistas son llamados fascistas. La libertad de expresión sirve para decir barbaridades y mentir con un séquito de televisiones privadas apoyando sus tesis. Un ciudadano puede ir a un pueblo del País Vasco a provocar y a llamarlos etarras a todos y, cuando el pueblo se rebela en forma de scratche, cuatro insultos (graves) y alguna peineta. Los demonizados son la gente del pueblo, no el político provocador. Políticos que utilizan su mayor proyección televisiva para lanzar datos falsos y atacar a los débiles. A mentir hasta que una mentira sea verdad.  Las televisiones de hoy hacen noticias de declaraciones políticas, no verifican la información. A los políticos todo les sale gratis. Atizan el odio y acusan a los demás de odiar. 

Oficio de escritor, lucha contra el heteropatriarcado, defensa de los servicios públicos,  derecho a protestar y rebelarse. Destruir el neoliberalismo homicida. Ser capitanes de nuestra alma, dueños de nuestro destino, y señores de nuestros relatos. Esto son los pilares en que se fundamenta este ensayo y me atrevería a decir que  la obra de Kameron Hurtley. Así que si tienen cierta conciencia social y quieren huir de lo mainstream por favor no se la pierdan.

Pd: De momento en España solo tenemos publicada esa maravilla titulado "Lesbianas en el espacio", esperemos que pronto alguien se atreva a publicar más obras de Hurtley. 

Pd2; Kameron Hurtley sigue los postulados del feminismo este libro trata muchos de los temas que Rebecca Solnit explica de forma mucho mas concreta en "Los hombres me explican cosas".

Els àngels em miren de Marc Pastor

  Marc Pastor ens ofereix una nova novel·la negra (aquesta si) ambientada a l'albada de la nova república catalana en aquest any del senyor de 2019. El protagonista és (dins d'una obra força coral) Abraham Corvo, un caporal dels mossos d'esquadra d'origen guineà que pertany a l'estirp familiar més culturalment dispersa de la literatura catalana. El caporal s'encarregarà de la investigació de l'assassinat de dues noies adolescents, trobades al barri de Sant Andreu, aparentment sense cap relació però les dues amb un tatuatge de dues ales darrere el clatell. Per això el cas serà conegut com "els àngels". Abraham té certs poders paranormals, no en va té el malnom Hellboy", que utilitza de forma bastant subtil pels que no saben veure o creure.

  La novel·la funciona més com una forma de descriure un món i un ambient que com a novel.la negra. El cas queda una mica diluït en aquesta construcció ambiental. Tenim diversos nivells que donen forma al relat: per una banda, Abraham Corvo i la seva història personal; d'un altre, el funcionament del cos dels mossos; i finalment, com s'estructura la nova societat sorgida de la incipient república catalana amb les seves tensions social i procés d'independència. I en les tres se'n surt a les mil meravelles, tot creant un personatge inoblidable. La descripció del cos policial està carregada de versemblança, recordant a vegades els policies de David Simon, i el relat polític resulta en molts casos electritzant. 

  Tot això es va conformant a partir de l'excusa argumental que és l'assassinat de les noies. El cas policial està carregat de sadisme i escenes truculentes, a un nivell que no recordo en Marc Pastor des de "La mala dona". Potser ocupa menys pàgines del promès però al final no importa perquè ja t'ha encisat amb tot l'altre. L'únic que trobo una mica forçat són els elements referencials/postmoderns/frikis que sempre són part indivisible de l'obra de Pastor, tot i que divertits. El que em sembla excels és la forma en que capta les manies i tics dels urbanites barcelonins, mostrant un retrat generacional de la Barcelona actual, amb les seves filies, fòbies i contradiccions. 

  Els Àngels em miren com tot bona novel·la negre parla de nosaltres i la nostra societat. Marc Pastor l'ha escrit per canalitzar totes les tensions viscudes l'agost de 2017 i a la tardor posterior. La seva prosa és cada cop més fluida i la seva intenció més vívida i ens porta allà on vol sense massa esforç. La seva obra és un cant al friquisme i a la multireferencialitat però que també arribarà a aquells que no es mouen en aquest entorn (he fet la prova amb altres obres d'ell, amb muggels, i això queda testat al 100%). L'obra resulta un divertiment però també un relat que sap ser tens i escabrós quan ho necessita, però que també encerta com a relat social d'un temps i un país. Marc Pastor és una veu diferent dintre del mainstream català (ell comença a ser-ho) però  que no abandona els seus signes d'identitat que són allò que el fa únic.

Hombres fuera de serie de Brett Martin

Este libro versa sobre la llamada tercera época dorada de las series de televisión.  Esta época empezó en 1996 con Los Soprano. Otros que no tienen ni puta idea dirán que con Lost. El autor Brett Martin narra de forma cronológica las series que hicieron avanzar y expandir este nuevo El dorado y como hoy en día las series televisivas están ganando, o han ganado un prestigio,  que él cine esta perdiendo a pasos agigantados. Las principales series comentadas en este libro son: The Wire, A dos metros bajo tierra, Mad men, The Shield, Breaking Bad y como decíamos Los soprano. 

El análisis serial pasa a un segundo plano para narrarnos las complicadas mentes de sus creadores una serie de variopintos psicópatas y déspotas que sembraban el terror en los platos televisivos (spoiler: la culpa siempre es de la madre siempre) . David Chase (Los Soprano) es el principal monstruo de la función un megalomano déspota, algo acomplejado que siempre sintió que estaba perdiendo el tiempo en la Tv, cuando lo suyo hubiera sido el cine; y lo dice  un tipo que creó la más grande serie televisiva hecha nunca. El otro eje de la obra es David Simon (the wire) un militante de izquierdas (más allà de como  se entiende eso en los USA) y como con su obra creó la obra literaria más completa de principios de siglo. The Wire es una serie que abarca múltiples capas y esta llena de personajes complejos y para muchos pendantes  la mejor serie de la historia. También un megalomano de cuidado. El único que se salva es Vince Gilligan de Breaking Bad ese es una bellísima persona. 

Este libro que en ingles se llama Difficult men, trata de como estas mentes creativas, todos hombres (la mirada siempre es la misma aunque vaya de complejo) , revolucionaron el medio, a partir de crear hombres difíciles, con personalidades complicadas, con dudas, ataques de ansiedad, con secretos y mentiras, con evoluciones claras, huyendo de cualquier atisbo de teleplanismo. Personajes parecidos a los antiguos héroes del oeste, Wyatts Earps modernos que buscan la paz, o lo que ellos consideran su paz.  Hombres tranquilos, que si han de utilizar la violencia serán capaces de hacerlo, pero con dudas morales y problemas vitales, que quizás lo tienen todo però para tenerlo han tenido que pagar un precio o que lo van a perder. Matan al padre, matan las palabras de Palahniuk, la tele ya no te hace creer que seras millonario o una estrella del rock, ahora muestra las miserias de todo el mundo, historias sin finales, historias que son atisbos de vida que puedes entrever cada semana durante un ratito, o durante un fin de semana durante 14/15 horas de maratón. 

El libro empieza denso mezclando la historia de los showrunners, a la vez que la evolución de las series pero una vez acaba con los dos popes: Los soprano y The wire. Todo se diluye siendo un suceso de nombres y poca chicha. Como si el mensaje hubiera sido ya lanzado y no hace falta expandirse más. Mad Men o Breaking bad quedan como pies de página prácticamente. Pero su primera mitad resulta muy interesante sobre todo si eres fan de la HBO.

Las series actualmente han evolucionado hacia otro tipo de masculinidades, expandiendo, la visión de estos primeros pioneros, ellos iniciaron la historia, sobre los hombros de estos gigantes a evolucionado la historia de la televisión y dando otras perspectivas, HBO ya no es esa maquina de calidad de antaño, aunque siga siendo muy interesante y manteniendo su sello a diferencia de otras. Su capacidad de crear series míticas a decaído, a aparte de Juego de tronos o la primera de True Detective. Otras cadenas, y otros hombres y mujeres han tomado su testigo però eso ya es otra historia. 

Bonus track:

"La publicidad nos hace desear carros y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seriamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco nos hemos dado cuenta y estamos, muy, muy enojados." El club de la lucha. 

Contra el fascismo Umberto Eco

En estos tiempos va muy bien que nos recuerden las bases del fascismo y sucedáneos. Umberto Eco en este librito de apenas 60 páginas nos da las claves para identificarlo. El libro resulta imprescindible, habría que tener uno en cada casa.

Por desgracia en esta época de postverdad  se me antoja inútil, la gente que quiere ser engañada lo sera igualmente, los medios con sus noticias de sucesos o sus huracanes en kuala-lumpur  tapan noticias complejas, blanquean ideales antediluvianos y la gente solo absorbe mierda, desgracias o cosas que ya asumidas en su universo mental. Si un votante de un partido de extrema derecha se cruza con este libro no la va entender ya que  utiliza un vocabulario complejo, rico y con algunas dosis de ironía.

Este libro es para la tribu para reafirmarnos en nuestros ideales, para vehicular nuestro discurso, para crear conciencia de resistencia.  En esta vida no hay nada  mas fácil que tener miedo, nada mas sencillo que odiar, las red fascista está ahí. Solo con cultura, educación y las fuentes adecuadas las combatiremos. Hace mucho tiempo un filosofo ya hizo la definición definitiva de como se llega  al fascismo: "El miedo lleva a la ira, la ira al odio, el odio al lado oscuro" Antiguo maestro  afincado en Dagobah dixit. Estamos a 5 de enero de 2019 somos la Resistencia.

La danza del gohut de Ferran Valera

  Un noble es dado por muerto en una batida contra los gohut, que es una tribu salvaje de las montañas no del todo humana. A los tres años es encontrado en estado salvaje e incivilizado. Leara Viara es tutora de la fortaleza y sera la encargada de devolverle su espíritu perdido y su forma y costumbres civilizadas.

  La danza del gohut es la típica historia sobre hombre civilizado que se aclimata a la tribu salvaje, que antes despreciaba, y que acaba entendiendo sus costumbres y haciéndose un gohut más; lo podríamos denomiarel Bailando con lobos de la fantasía épica española. EL antiguo noble se hace llamar gohut  y su tutora  lo irá entendiendo cada vez más,  hasta sentirse fascinada por la sociedad que despreciaba en un desenlace sumamente previsible desde el prologo. 

  Lo interesante de la novela es la reflexión que ofrece sobre las libertades de la civilización, como una sociedad en nombre de su status quo capa toda posible disidencia contra el orden establecido, como el ser humano que no conoce la alternativa lo acepta como la panacea. Bailando con gohuts nos permite albirar otra sociedad y costumbres posibles, romper con lo establecido y cuestionarnos nuestros mundos perfectos. Nos permite además hacer un ejercicio de empatía hacia lo diferente y cuestionarnos nuestros prejuicios. Si tuviera 15 años, y no viniera adoctrinado de casa, me hubiera gustado mucho más, sus reflexiones, aunque interesantes, a mí no me conmueven y el desarrollo de la historia resulta previsible desde el inicio.

Els Romanents de Víctor García Tur

Víctor García Tur ens porta la seva segona novel·la llarga, després de "Els Ocells" (no ressenyada en aquest blog sols per desgana existencial, crisis blogaire i altres factors lovecraffians) Els Ocells va ser una grata sorpresa, el primer llarg de VGT, una novel·la més llarga que aquesta però que comparteix els mateixos elements: una quotidianitat que es va tornant cada cop més sinistre. Una prosa natural, això vol dir, que no es complica la vida en excés i trenca amb l'academicisme típic. O almenys ho fa en una de les tres veus que té la narració: La primera és la mare preocupada pel comportament del seu fill, la segona el dietari del fill, que amb un to pedant d'adolescent (al que li fotries un jec d'hòsties amb la ma oberta), on ens narra la seva peripècia vital i la tercera son fragments d'un llibre titulat Brevíssima relació de les heretgies, que és un text historiogràfic que fa el que indica el seu nom.

Els romanents és una novel·la sobre l'enfrontament entre els pares i els fills. La família protagonista la forma una parella d'ex punks i un adolescent adepte a una peculiar tribu urbana. L'assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies és el contrapunt que contextualitza les accions del fill. La història de caracter circular es repeteix.

I amb aquest elements de que va el llibre? Doncs de Charles Manson. No, que és broma si "Les noies de Emma Cline" tel venen així doncs Els romanents també. Realment tracta de com el nano va caient en una secta mentre sa mare ho mira, com el cap de Bartleby escolta: "el preferiria no fer-ho" de l'escrivent. La mare te un passat  al  costat salvatge de la vida, o almenys era punk; és una dona  llegida i amb una certa cultura que veu astorada l'evolució vital del seu fill. I tot això convida com a l'obra de Melville a diverses reflexions: de i tu que faries o com ho enfrontaries? I per altre una més profunda de com pot ser que amb  uns pares progressistes i moderns, que li han donat una educació i uns valors al seu fill, aquest s'acabí es transformant en un heretge contra el si familiar.

 Per tot l'esmentat m'encantat: lo friki, lo seriós i la historia es junten en un relat vibrant de 144 pàgines que algun pedant tu allargava a 667, però García Tur tu fa maco en menys caràcters però més molta emoció i precisió.

Farishta de Mar Pastor

En aquesta santa casa sempre som molt fans de Marc Pastor, crec que és un dels pocs autors que li he anat ressenyant totes les seves novel·les amb molt delit (falta la Mala Dona fins una propera relectura).  I després de quatre llarguíssims anys ens arriba Farishta. Potser la seva obra més complexa i ambiciosa.

El marc cronològic ens situa a l'any del senyor de 1993, Kurt Cobain encara respira i no ha esdevingut mite, Farishta és la nostra heroïna, una noia afganesa nascuda a finals dels setanta i adoptada per un general soviètic durant la guerra. Quan està a punt de complir 18 anys li ofereixen un treball que no pot refusar per part de la companyia Iefremov-Strugatski una estada de quatre anys al paradís amb un sou indecent. El paradís està a una illa del pacífic sud a la Polinèsia francesa. Allà haurà de fer d'intendent les famílies que hi viuen en un petit arxipèlag. Unes famílies riques que han portat els seus fills a aquest indret per educar-los fora del mundanal soroll de finals del segle XX. Allà depàs , coneixerà, l'AMOR. Però aviat començaran les dissonàncies i la paranoia s'obrirà camí donant pas a un thriller electritzant.

La novel·la està adscrita al gènere de mecanoscrit trobat, és el diari personal de la Farishta, salpebrat d'altres documents complementaris per entendre el tot de la història o almenys tenir les peces del trencaclosques: cartes, analítiques, postals e informes. El traductor d'aquest manuscrit al català de l'original en rus és en Víctor Negro protagonista de L´Any de la plaga. Aquest recurs narratiu li dóna una gran vivacitat i és que et creus en tot moment a la Farishta, comença sent una mica pàmfila i somiatruites, però a través dels seus escrits veiem com muta, com evoluciona i és recol·loca a la nova realitat. 

I dèiem que aquesta és la novel·la més ambiciosa de Marc Pastor, ja que és la que connecta totes amb el seu imaginari, fins ara havíem tingut aclocades d'ull, personatges comuns, certa referencia a fets d'altres llibres. Però ara veiem que tot forma part d'un sol cosmos i d'un pla més gran. Una història que transcendeix l'espai i el temps.

Farishta és també una reflexió sobre la paternitat i que significa ser un pare adoptiu i un fill adoptat. En aquest sentit la novel·la funciona en doble direcció, pivota en dos eixos: un seria des de el punt de vista de la paternitat i l'altre el fet de ser un fill adoptat. Pares i fills. Fora d'això és un relat on la tensió creix fins a tornar-se asfixiant com ja passava a "L´any de la Plaga" on la paranoia, molt està molt ben transmessa de forma gradual fins a no saber de qui fiar-t´he o de qui diu la veritat.

L'embolcall és de primera, Marc Pastor com sempre vesteix l'armadura, amb múltiples referències culturals de l'època amb els grups dels qui cita cançons (madonna, U2, Nirvana, Guns'n'roses) , referencies i cites literals de pel·lícules: "si vols viure vine amb mí". Referencies a altres autors i llibres (wells, ligotti, edogawa rampo, Verne). Tota una apel·lació a la cultura dispersa. En aquest sentit sempre em recorda a l'altre mestre de la metacultura i les referencies que és en Cels Piñol. Algunes obvies d'altres rebuscades i més d'una que segur que no he pilla't. 

Un altre petit defecte és "l'efecte REC," ¿de veritat seguiries escrivint un diari quan te'l poden descobrir i la teva vida es una muntanya russa?. La resposta que en dona en Marc jo la trobat satisfactòria. Un altre petit handicap és què en aquest cas sa de tenir els llibres anteriors llegits, perquè almenys que jo que no els tinc massa frescos sa m'han perdut detalls com "mineas brotas" que no recordava massa bé del tot. Tot i així es pot llegir de forma individual però et perds coses. 

Farishta és la paternitat com a soroll de fons, però per sobre i trobem un thriller hipnòtic, dels que has de devorar les pàgines compulsivament, amb una obsesció que ultimament només ma produït David Peace. No és maco, no és agradable i et fot un parell d'hòsties allà on fa pupa. Però és pura droga, pur mecanisme narratiu, fa creïble la situació i els seus protagonistes, és  empatia pura i dura. Per acabar dir que també trobo que és el llibre mes polit de l'autor els seus mecanismes narratius estan més rodats i això es nota. 

pd1: Nirvana té un paper fonamental, aquesta caço no hi surt, pero al final de la lectura, és la sensació que ma quedat. 

pd2: qui tingui el meu exemplar de Bioko prego que m'ho comuniqui, encara que sigui per saber que està sa i estalvi i el cuidant bé. 

Jonathan Strange y el Sr. Norrell de Susan Clarke

El verano es tiempo para libros  formato tocho como este (830 páginas). 

La magia lleva un par de siglos desaparecida en Inglaterra, el rey cuervo dejo la pérfida albión hace 300 años y los magos de comienzos del siglo XIX son solo estudiosos y puramente teóricos no hacen ni una chispita de Magia. Pero en York ciudad al norte de Inglaterra aparece el Sr. Norrell que con un acto de magia consigue hacer hablar a las estatuas de la catedral. A partir de aquí asistimos al intento de restablecer la magia Inglesa. A Norrell pronto le saldrá un -en principio- alumno y luego competidor; Jonathan Strange (página 200 aprox.). Norrell es taciturno y ocultista, Jonathan Strange todo lo que se corresponde a la figura de un mago, socarrón, irónico y expansivo. El choque entre ellos sera inevitable (página 550 aprox.). Mientras que un poder oculto los va persiguiendo

En este libro encontramos el típico costumbrismo ingles a lo Jane Austen o Emily Bronte, con sus conspiraciones familiares y romances varios, envuelto en un haló de fantasía o magia. Susan Clarke entremezcla estas dos vertientes hasta conseguir un relato desbordante en fantasía e imaginación, pero también algo aburrido. Páginas y páginas que parecen de relleno, en que el desarrollo de la trama va ligeramente despacio. Con un sentido de la épica a lo Tolkien (es decir: ¿habeis leído la parte de Balrog y Gandalf en el puente de Kazad Dum?, es decir anticlimatica total). La novela intenta tener un empaque de realidad al contar con innumerables y extensas notas a pie de página, que contrasta la información dada en ella. Que a mí sinceramente me lastra bastante (aun más el ritmo de la historia). 

A todo esto virtudes? Muchas personajes fantásticamente perfilados, un sutil humor que recorre toda la novela de forma brillante y una desbordante imaginación, que te colapsa y provoca el despertar del sentido de la maravilla. La ambientación histórica brutal. La Europa del XIX y las guerras napoleonicas le dan un gran atractivo al relato (con batalla de waterlo y cameo de Lord Byron incluidos) Así que para mí solo tiene un ligero problema de ritmo...Pero por la demás una novela excelente. 

Pd: Ahora la bbc a adaptado la novela en 

una serie de 7 capítulos en la que parece que tienen un sentido del clima más a lo hollywood y con unas excelentes críticas.

Extraños eones de Emilio Bueso

En este año de silencio blogueril si he descubierto un autor que se me antoja imprescindible es Emilio Bueso. Autor de genero donde los haya.

En Esta noche arderá el cielo nos cuenta la historia de un perdedor que emprende una huida de reconciliación a través de la transtaiga la carrera canadiense más al norte del globo, esta novela es una gozada pulp, que acaba con un desparrame a lo Cabin in the woods que para algunos era un desmadre, pero que a mí me entusiasmo.

Diástole es una historia que trata del arte y la creación, emparentada en cierto modo a Solo los amantes sobreviven de Jim Jarmush, -pero pasando cosas-  considerada su obra más redonda y estimulante. 

Y aquí llegamos a Extraños eones.

El Arafa es el cementerio más extenso de África, situado en el Cairo en él habitan miles de niños sin hogar ni padres, habitan entre tumbas panteones, enterrados en vida y desaparecidos para el sistema que no quiere conocer de su existencia. Un grupo de chicos se verán  inmersos por casualidad en un plan para destruir la vida tal y como la conocemos de una forma Cthuliana (al final crater de pus y lava). 

 Bueso coge los mitos de Cthulhu y les da una vuelta de tuerca con una ambientación a lo goonie desarrapado. La primera parte de la narración nos explica las historias de los chicos, capitulo a capitulo, dando mucha penilla ante tanta miseria y tanto buscavidas de metro cincuenta, en un tono de realismo sucio, social y irónico cargado de frases desconcertantes. Porque cuando empieza una frase con Bueso no sabes como acabar pues acaba en un precioso desconcierto, en un golpe que no sabes de donde ha salido. 

La segunda parte de la narración nos sume en otra realidad, entra el terror más puro, más clásico más lovecraffiano todo tentáculos, babas y cosas viscosas, en un final muy Providence. Y siguen sus frases brillantes, sus toques desconcertantes y sus apuntes exactos (puro humor  negro en algun caso). 

Y todo acaba en una metáfora sobre la sociedad y los niños olvidados  que realmente no sabes nada de ellos, porque como los dos turistas de Barcelona que aparecen en la novela no queremos saber o que estando en el Cairo no hemos mirado en los barrios degradados. Y es igual que se vean perseguidos por terror cosmico o por un sistema que los olvida. Pura desazón.

¿Es buena? Si y mucho.

¿Gustarà a todo el mundo? No, porque Bueso no escribe fácil, repite setencias lapidarias cual mantra, a veces chirria. Normalmente funciona.  Porque sus páginas desconciertan y muestran mucha realidad  incomoda. Puro terror, pura desazón.

Matare a vuestros muertos de Daniel Ausente

Este titulo lo descubrí entre los más vendidos de la libreria Gigamesh y tras una breve investigación me hice con él. Mataré a vuestros muertos és novela pulp sobre Barcelona. Novela corta que condensa en pocas páginas, unas 140,  la historia de Barcelona des de los 60 hasta ahora, barnizada con un toque lovecraffiano a lo quinqui muy divertido a la par que terrorífico. Todos sus personajes son de quedar en la retina como por ejemplo:  la Rubia, el Gitano Guapo, el Angelito, o lo del Indio Joe que es de traca i mocador.

Barcelona necesita libros como este, que reivindiquen su historia más sórdida y algunos de sus mitos más oscuros. Una oscuridad perpetrada de forma brillante, con gran elocuencia y conocimiento de su historia.

Los dragones de Hierro de Martín Piñol

Aquesta novel.la juvenil de 200 pagines potser es lo millor que he llegit a nivell de diversió aquest estiu, personatges mítics, ressons de la princesa promesa de William Goldman i aquella sensació d'entreteniment lleuger que amaga més del que sembla. Tot això fa que Los dragones de Hierro de Martín Piñol m'hagi meravellat amb aquella combinació de tendresa, diversió, aventura i algun fet tràgic. Si neu a Gigamesh esta a un mòdic preu -no es publicitat, no els hi fa falta-. La recomano per aquells que estigueu baixos d'ànims  i us volgueu alegra la vida una tarda d'estiu, perquè es un  conte fantàstic -en tots els sentits-. Al volum que he compra't he trobat aquesta dedicatòria de l'autor de la que penso resum l'esperit de la novel.la.

Bioko de Marc Pastor

Moisès Corvo  és  el policia protagonista de la Mala Dona. En aquesta novel.la, vint i pico anys abans que la vampira del raval actués,  és un jove soldat que fuig dels seus fantasmes al Nord d'Àfrica, però com és una mala peça, acaba destinat a l'illa de Fernando Poo  el març de 1887, on coneixerà tot tipus de personatges i on els problemes el seguiran trobant molts cops degut a la impertinència de les seves paraules.

Fernando Poo, Bioko pels indígenes,  és una illa al  mig del golf de Guinea, l'únic territori espanyol a l'Àfrica subsahariana que amaga més d'un secret, on ningú és el que sembla i on una estranya companyia anglesa, la Woddsboro Fields Co., vol trobar un indret que denominen "Punt zero".

Bioko és la quarta novel.la de Marc Pastor, on novament un membre de la família Corvo és el protagonista. El relat s'embranca seguint les peripècies de Moisès Corvo; el motor de la història. A través d'ell coneixem les restes de l'Espanya colonial, però no és l'únic punt de vista. Els punts de vista són diversos: trobem a Surgata, un indígena, que ens portarà a descobrir el que s'amaga a l'interior de la selva. Per contra, coneixem els membres de la Woodsboro Field Co. que busquen un enigma antic al centre de Bioko. A la novel.la hi ha lloc per les massacres, els segrestos,  les revoltes,  algun  assassinat  i algun que altre viatge en el temps.

Bioko m'ha semblat una autèntica meravella. Té detalls molt ben trobats, sobretot quan interrelaciona les històries dels personatges amb la realitat del seu temps. Sense ser plenament històrica té incisos deliciosos com el del personatge d'origen mexicà o el cubà exiliat. Però, també, dota  Fernando Poo d'una ànima pròpia: l'illa com una devoradora d'homes, però també com una oportunitat per a la redempció. Bioko és l'Alfa i l'Omega.

L'obra de Marc Pastor funciona a diversos nivells: com a novel.la històrica, com a novel.la negra i, fins i tot, com a novel.la de ciència ficció, sense que cap branca es ressenteixi ja que l'arbre és  prou fort per suportar tota l'estructura, això sí, per entendre totes les referències s´ha de tenir una cultura absolutament dispersa. Ja que hi ha homenatges a Verne però també aquella meravella de serie que era  The quantum Leap. Però a l´igual que en una pel·lícula de Tarantino no has de conèixer-les per gaudir de la lectura. Per tant, Bioko és un llibre carregat d'aventures amb uns diàlegs vius que entretindrà a tot tipus de lectors.

pd: i té un gran detall final que entronca aquesta amb Montecristo...però fins aquí puc llegir.