Tothom et recordarà de Andreu Martín

Santi Ortuño apareix mort. Era policia nacional i havia estat involucrat en una investigació contra una cèl·lula jihadista pocs mesos després de l'atemptat a les Rambles el 17 d'agost de 2017.

Ultimíssima novel·la publicada del mític Andreu Martín, probablement el més gran escriptor viu de novel·la negra ibèrica ja no sols en català, on probablement és el més gran de la història. Hi ha autors que t'ho fan més extens, més florit, amb més mitologia o molt més pretensiós. Però l'Andreu Martín ho fa precís i et cola els seus missatges sense que te n'adonis.

Leire Alfaro és una cantant i contorsionista amb un nòvio marroquí, l'Abduh, que és un immigrant il·legal. La Leire, per aconseguir papers per l'Abduh, va a parlar amb la policia nacional per ofererir-los a Abduh com a confident, ja que diu que coneix una cèl·lula terrorista establerta al raval. Qui li farà cas serà Santi Ortuño, un inspector amb molts problemes amb les dones i un arribista que no ha sabut escalar. Aquest fet xocarà amb els mossos d'esquadra, que estan investigant als mateixos sospitosos. El relat s'inicia a la manera de "El crepuscle dels déus", amb el personatge principal mort. A partir d'aquí, anirem reconstruint els fets seguint les peripècies de Leire, l'Abduh i l'Ortuño més algun altre involucrat com l'Omar, que és un noiet marroquí amb molt bones intencions.

El relat acaba resultant força rutinari, sense masses sorpreses i algun toc edulcorat. El que el salva és l'habilitat narrativa de Martín, que demostra el seu gran ofici. Com a altres llibres, Martin utilitza la ficció per explicar successos recents: l'atemptat de les rambles, la idiosincràsia de la comunitat immigrant del Raval, o el xoc de cossos policials amb el 155 al mig. Però la trama policíaca queda diluïda en el marc històric. El que fa, no obstant, de forma excel·lent és la creació de personatges. La psicologia de tots ells queda perfectament explicada de tal forma que pots entendre els seus actes i les seves contradiccions que aquestes alçades de segle XXI ja és molt. Martín ha escrit un fotimer de llibres, probablement més de quaranta, i tots tenen alguna cosa destacable. No sempre li surten rodons, però sempre són altament divertits i subjugants. El que transforma els seus llibres en absolutament recomanables.

Les escopinades dels escarabats no arriben al setè soterrani del pedestal on s'aixeca la meva estàtua de Andreu Martín

Reconec que fins que no arribat aquest llibre a la biblioteca municipal no me decidit a llegir-lo. I es que em fotia una mandra... es que nois/es quina contraportada és la més anticlimatica que es pot trobar: Un llibre sobre la crisia economica, Andreu Martín tenyeix aquest relat negre de crítica social....més o menys això diu i que vols que us digui una mandra....

PERÒ!! Andreu Martín és lo més putu amo que tenim en aquest país i part de l'altre en materia negre, i com diu la canço, si és gratis i és ràpid (340 págines), why not??. 

I senyors/es vet aquí l'Andreu Martín més en forma dels últims temps, (que me llegit impunidad i algunes de la saga de l'Angel Esquius que son una mica deficients, bueno val que tenen casi vint anys aquestes).

 La historia tracte d'un psicopata que emparat en la seva riquesa i influencies es creu intocable, però no compta amb la voluntat dels escarbats, com la Melba i en Sergi que intentaràn possarse en el seu camí. 

I obtenim una novel.la trepidant, amb situacions impactants. Quin primer assassinat amb els xacs.... I sí fa una dissecció quasi perfecte, encara que vorejant el maniqueisme, però posa el dit a la nafrà i tenim aquí els mecanismes que ens han portat a la crisi i a denuncia aquells que han prosperat aprofitantse de la miseria dels altres.   En definitiva l'Andreu ho ha tornat a fer, segueix sent el més gran. 

A la contraportada (de veritat qui la escrit?) el compara'n amb Andrea Camillieri o Petros Markaris perque la seva literatura conté denúncia social...Si us plau portà 30 anys fent-ho, des de Protesis, passant per Cop a la Virreina o Piel de Policia. Una mica de respecte. 

pd: El de la contraportada deu ser el mateix que a escollit la portada....

El dia que la Wendy va conèixer el monstre d'Andreu Martín.

La veritat que aquesta quarta entrega de les aventures de la mosso d'esquadra Wendy Aguilar m'ha resultat freda i cada cop més allunyada d'aquell esperit juganer que tenien les dues primeres. Perden en essència aquell esperit de novel·la juvenil, i convertint-la en una historia funcional amb un cas que és resolt de forma pulcrament lineal, en les seves 160 i pico pàgines trobem: personatges plans i situacions que m'han fet  enrecordar a la tontada de pel.lícula que van fer en el seu moment. I com que aquest cop no puc alabar la quasi sempre excelsa escriptura de l'Andreu Martin això és tot el que diré de: El dia que la Wendy va conèixer el monstre.

Corpus Delicti d'Andre Martín

Historia basada en un cas verídic, un assassí al Londres post Segona Guerra Mundial, un home marcat per la religió que assegurava ser un vampir. Només se li coneix una víctima, però ell assegurava que n'havia mort dotzenes. 

El llibre resulta ser un relat psicològic perfecte, narrat en una primeríssima persona el retrat de John George Haigh un dels primers psicòpates coneguts. Andreu Martín es posa a la seva pell, aconseguint un relat senzillament terrorífic i creïble. Diu Martín que la novela es basa no sols en els fets reals, sinó que li serveix per homenatjar la literatura de crim i misteri de la primera meitat del segle XX -Agatha Christie entre d'altres- fet que aconsegueix plenament.

Cabaret Pompeya d'Andreu Martín

Cabaret Pompeya és possiblement la gran novel.la negra de Barcelona, sent un projecte extremadament ambiciós perpetrat pel que probablement sigui el millor autor espanyol viu de genere  com és l'Andreu Martín. Narra  la historia de tres amics des de els bojos anys vint fins la Barcelona de postguerra amb un pròleg/epíleg a finals dels franquisme. És novel.la històrica, és novel.la negra, és una novel.la eminentment barcelonina, però també es tango i cambalache. Retrata fidelment lo que va ser la Barcelona violenta de la primera meitat del segle XX, ciutat de bombes, anarkistes i pistolers, lloc de perdició i de cabarets, de moviments socials com l'anarquisme i els seus actes de violencia i la repressió franquiste.  Lloc  on sorgeixen amistats, gel.los i rancúnies, de dones fatals, d'idealistes, de musics, de trepes i amorals. 

Es la historia d'en Fernando, el Victor i el Miquel, tres nois que es coneixent al 1920 al Cabaret Pompeya (actual Bagdad), tres vides que quedaran lligades irremeiablement tres amics que aniran sortejant com podran els esdeveniments històrics plens de guerres i revolucions, de com els ideals en alguns casos es pervertiran i en altres es mantindran. Novel.la de grans emocions on hi cap tot, l'odi, l'amor, la injustícia  i la venjança. 

Per ella desfilarant Layret (estatua a la plaça goya), Salvador Seguí (plaça al raval), els fets de maig del 37, el camp d'Argelers, l'atenes ocupada pels nazis i la caiguda de Berlín.  Els pistolers anarkistes i els de la patronal, bombes terroristes i els bombardejos sobre Barcelona. Es la història dels meus avís, es la història dels pares de l'Andreu Martín. Com a novel.la negre funciona brillantment una trama addictiva i el retrat d'una amistat que esdevindrà immortal.

Ara com a novel.la històrica l'únic defecte que té a que quan arriba a explicar la guerra civil tot i que tracta uns fets no suficientment explicats, els fets de maig del 1937, sona a ja vist a redundant, però no perquè la perícia narrativa de Martín sigui dolent. Després te un parell de capítols ambientats a l'Atenes ocupada pels nazis i al Berlín de finals del nazisme que expliquen una història poc coneguda tot i que en el conjunt del llibre  m'ha semblat que sobren una mica però pel demès es un retrat perfecte d'un temps, d'un país que el fa un llibre absolutament imprescindible. I la trama negre-criminal funciona a les mil meravelles.  La novel.la m'ha proporcionat aquestes dues emocions encontrades brillantó contra deja vu (algo degut al meu bagatge lector). Però que no puc dubtar a recomanarl-la possant.li un 4 de 5.

Wendy i l'enemic invisible

La novel·la comença amb una parella barallant-se al carrer, la Wendy i el seu company engarjolant l'home que per un defecte de forma del jutge queda lliure.  Al poc temps els dos apareixen morts, ella d'un tret i ell suïcidant-se balco avall, així que cas tancat. Peró la Wendy començarà a investigar ficant-se en problemes amb un enemic que conspira invisiblement des de l'ombra contra ella.

Tercera entrega de la mosso d'escuadra Wendy Aguilar creada per la ploma de Andreu Martín. La primera part era un thriller d'acció rapida, expeditiva i sense floritures. La segona una mena de parodia del codi da Vinci i novel·les similars però molt més sincera i esbojarrada. I en aquesta tercera part sembla que "the wire" ha arribat a Martín, trobem rutina policial pura i dura més una mica de sentimentalisme y moral social. Aquesta novel·la tot i que queda enmarcada com juvenil, però a mi em recorda al primer Martín quan a principis dels 80 va humanitzar la policia de la transició, ensenyant-nos com treballàven. En aquest llibre fa quelcom semblant amb els Mossos d'esquadra.

Andreu Martín te un ofici en el relat negra absolutament magistral, crea un cop més personatges inoblidables i una trama addictiva que un cop  comença no es pot para de llegir.

Com a curiositat diré que hi ha   una pel·lícula al respecta sobre la Wendy. Però és el  típic telefilm de tv3 absolutament horrible encarada al públic infantil -no m'atreveixò a dir juvenil- però cometen l'error de pensar que els nens d'avui en dia són retardats o algú, perquè la cosa no s'aguantava per enlloc i es un atentat a la intel·ligència humana.

Máxima discreción de Andreu Martin y Alfonso Lopez

Andreu Martín vuelve al comic, con una historia guiónizada directamente para el medio.  Daniel muere en su casa de una ataque al corazón. El día de su funeral su esposa recibe una llamada de Antonio, uno de sus mejores amigos, y le dice que Daniel a muerto por su culpa. A partir de aquí se destapa una intriga de narcotrafico, absolutamente expeditiva y con constantes giros de guión. El dibujo de Alfonso Lopez resulta muy expresionista y adecuado a la historia.

Este guión de Martín huele a sus primeras novelas, puro Hard boiled y por la visceralidad de la obra (again) me recuerda a El día menos pensado. Aquí Andreu se olvida de todo el humor que puede contener sus novelas juveniles en una historia dura, sin concesiones y absolutamente recomendable.

pd (+ ida de olla):  Creo que hay un parecido mas qué razonable entre los tres amigos narcotráficantes y cierto trio de humoristas catalanes que acabaron formando una importante productora. Incluso la descripción que nos da Martín en su guión se ajusta al carácter de ellos, con lo que toda la historia podria ser una alegoria contra la telebasura que invade este país y que estos señores ayudarón a propagar peró esto ya es una ida de olla -por mí parte- importante.

El com del crim Andreu Martin i Jaume Ribera

Andreu Martin y Jaume Ribera son el tándem de autores que con su personaje Flanagan han introducido al público juvenil en la novela negra. Con el personaje de Ángel Esquius y la agencia de detectives Biosca, dieron el salto a una novela negra adulta, pensada para aquellos que crecimos con Flanagan pero que ahora buscamos algo más allá de la novela juvenil.

La saga de Ángel Esquius hasta el cuarto libro ha sido un in crescendo continuo, el primero Amb els morts no si juga era un "tocho" de casi 500 páginas, que en parte debido a su extensión, no acababa de funcionar, los tres siguientes Joc de claus, La monja que va perdre el cap y Si cal mata, matem tienen una extensión más ecuánime llegando como mucho a las 300 páginas de extensión donde se mueven mejor este dúo de escritores, y obteniendo un resultado magistral en  Si cal mata, matem -de reciente traducción al castellano-. Para más información pulse aquí.

El com del crim tiene sus virtudues: todos sus personajes están perfectamente caracterizados la agencia de detectives Biosca sigue siendo la más surrealista de Barcelona -risas aseguradas- y Ángel Esquius detective cincuenton de pelo blanco sigue reflexionando sobre la vida, la madurez y la cultura en general de forma  interesante. La relación entre los personajes habituales esta trazada fantásticamente siendo como aquellos viejos amigos que en cada reencuentro siguen igual. 

La estructura es la de siempre y los cimientos están muy bien fijados pero a título personal diré que le falla la historia, ya que el punto de partida es tan inverosímil, que por fuerza el final ha de ser igual de inverosímil, por lo que una vez sabemos el como del crimen y el porque en las últimas treinta paginas de la novela se produjo una desconexión inevitable en mi cerebro que no me hizo disfrutar del desenlace, siendo el final generalmente  punto fuerte de toda novela negra.

Y para acabar os dejo con la premisa argumental del libro: Un periodista de segunda fila es acusado del asesinato de su vecina, el alega que los responsables son tres hombres vestidos de submarinistas y con un patito de goma en la cabeza....

Pd: esta novela se entronca directamente con Flanagan Flasback ya que se explica el porque de cierta escena en este último libro.

El blues de una sola baldosa

sCuarta parte de las aventuras de Oscar Bruch i O Zabala. En esta ocasión su banda, el signo de los cuatro, es invitada a tocar en una discoteca madrileña, la baldosa. Pero allí donde van siempre sucede algún asunto criminal. En la baldosa es asesinado un ex-concursante de Gran Hermano. Y un policía de paisano Toni Roman retendrá a todo el mundo en el local hasta que todos sean identificados y lleguen los refuerzos. A partir de aquí se sucede una trama donde se ven involucrados altos cargos políticos, el trafico de drogas, los 4 grandes escritores de novela negra de Madrid (aquí dejo que cada uno deduzca cuales son) y nuestros dos protagonistas. Todo ellos sucede entre las 23h y las 2 30 de la noche.

La novela es muy entretenida pero lo mejor de la función es la descripción que hace Martín de sus colegas, haciendo un retrato muy divertido de Juan Madrid (solo queda adivinar 3). En estos asesinatos en clave de Jazz, Martín siempre hace aparecer algún escritor de novela negra, pero en esta ocasión les da más protagonismo que en las anteriores novelas, robando paginas a los protagonistas ficticios. Por ello me ha parecido una obra menor de Andreu Martín pero que se deja leer con gusto gracias al buen oficio de uno de los mejores autores de la novela negra ibérica.

Barcelona Conection de Andreu Martín

Esta obra esta escrita con la intención de presentar Barcelona como un nuevo escenario del crimen internacional.  Las mafias extranjeras se empiezan a adueñar del crimen local y solo un policía Francisco Huertas les hará frente.

Típica novela ochentera de Martín. En los ochenta Andreu Martín fue uno de los pioneros en la novela negra española. Vazquez-Montalban decia cuando le preguntaban por la novela negra española, solo mencionaba a Andreu Martín -cuando le preguntaban en Barcelona- y de Juan Madrid -cuando le preguntaban en Madrid.

Las novelas de Martin en los 80 tratan básicamente de humanizar a la policía y de ser veraces en su metodología y explicar un poco el funcionamiento del cuerpo policial. En alguna ocasión ha contado el temor que le producía tener que ir a entrevistarse con el cuerpo policial no olvidemos que en esta época la policía aun tenia el lastre del franquismo y en época de la transición quizás fueron mas temibles ya que algunos elementos del cuerpo policial eran gente de perfil y actitud bastante oscuro. Pero los nuevos policías que entraron durante la democracia cambiaron esto. Quizás sean las novelas de Martín un homenaje a esos policías democráticos que tuvieron que luchar a los métodos de la antigua escuela.

Barcelona Conection tiene este espíritu. Nació a partir de un encargo. Martín recibio el encargo de escribir un guión de cine con el titulo Barcelona Conection. Empezó el rodaje y nuestro autor favorito fue ha hacer una visita. En el set de rodaje vio que aquello iba a ser mas una versión de Corrupción en Miami hispana con los policías vistiendo de armani que la verosimilitud que el buscaba. Por ello decidió escribir su versión alargada y explicada de su propia obra. El resultado me ha parecido algo irregular, buenas ideas con momentos sencillamente brillantes, espectacular el capitulo de los confidentes o cuando los polis les toca el papeleo recordando el espíritu de French Conection o su secuela no declarada American Ganster. Nos muestra a la policía en todo su esplendor incluido el trabajo de seguimiento o de ir rascando las piedras para sacar información. Novela entretenida pero que aun no alcanza la maestría de la que Andreu seria capaz posteriormente, no por ello no deja de ser una novela muy interesante y muy ágil de leer.

El Blues de Andreu Martín.

Andreu Martín es una de mis autores de cabecera he seguido su trayectoria durante dos decadas, desde sus colaboraciones con Jaume Ribera. con la serie de Flanagan primero, y posteriormente con la saga Esquius, asi mismo con las que también  ha escrito con Carlos Quilez que forman sus novelas mas duras y directas (en mi memória de forma indeleble queda Asalto a la virreina).

Su última aventura literaria son estas novelas, sobre blues, enmarcadas en la colección de Asesinatos en clave de jazz. Estos libros incluyen una banda sonora compuesta por Dani Nel.lo y con la cantante Myriam Swanson a la voz. Sus dos principales protagonistas son Oscar Bruch y O Zabala saxofonista y cantante/pianista respectivamente. Las novelas se inician con un McGuffin y a partir de ahí hay algún asesinato, alguna reflexión sobre la vida y múltiples referencias al blues y al genero negro. Personajes carismáticos y algo perdidos. Andreu Martín consigue que simpaticemos con ellos. Desde el inicial impetetu de Oscar, al desencanto de O Zabala. Novelas trepidantes rápidas de leer, con misterios resolubles que no por ello resultan  menos divertidos de leer.

El blues del detective inmortal es un claro homenaje a Vázquez Montalvan y a su Pepe Carvalho. Tiene un estilo más comiquero que las dos posteriores. Es una perfecta introducción de personajes, y donde se esbozan interrogantes que servirán para trazar futuras líneas argumentales y de fondo la desaparición de un mítico detective.

En El blues de la semana más negra  la acción se traslada a Gijón en el marco del certamen de novela negra que se desarrolla en la ciudad asturiana cada año. Esta vez Andreu Martín hace un homenaje a la detective Petra Delicado y a su autora Alicia Giménez-Barlett. Trata sobre el tráfico de droga internacional y es contada como un viaje iniciático. El protagonista Oscar iniciara su particular viaje a Ítaca donde  perderá la inocencia que le quedaba.

El blues de la ciudad inverosimil esta ambientada en Venecia, en ella se desvela parte del pasado de O Zabala. Por ello sube un  tono la intensidad dramática de los acontecimientos aparcando sensiblemente la acción más adrenalínica. En esta novela se tratan temas como el esoterismo y las hermandades secretas, desde un punto íronico. Quizás sea la novela mas lograda de la serie.

Mambo Italiano es uno de los temas de la banda sonora del primer libro.