El país dels cecs de Víctor García Tur

 Últim llibre de relats de García Tur després del mític Twistanshauung i en aquest cas trobem 6 relats  de caràcter molt juganer. L'autor reescriu peces de Borges, Ursula K. Leguin o Rodrigo Fresan, amb homenatges a segments mítics de la literatura universal com Moby Dick o Història de dues ciutats de Dickens. Els relats doncs són els següents:
-El país dels cecs és un relat que retrata a Jose Luís Borges com un exiliat català, jugant amb la fonètica del seu cognom, per acabar amb un gir que és tot un homenatge al llegendari autor de Buenos Aires. És un dels relats més llargs i un dels més estimulants.
- A Els móns trobem un García Tur abduït per Ursula K. Le Guin i tracta temes com el pacifisme, el feminisme i l'intercanvi de cultures, alhora que transmet una mirada occidental curiosa que vol aprendre d'altres cultures.
-El recaptador de Jin és una paràbola xinesa que versiona un conte del mateix Borges. Aquest petit conte és una autèntica joia d'orfebreria.
-El Alef és la interpretació perfecta de tot l'esperit de Borges com ens explica el mateix Garcia Tur a l'epíleg.
-Cabells és potser el conte que menys m'ha agradat. En ell trobem homenatges a Madame Bovary i a Kipling; tracta sobre la bogeria i versa sobre l'obsessió.
-L'iceberg de la teoria és el que, si fes falta, justifica tota l'obra. El joc proposat és molt estimulant, doncs trobem un relat dins d'un altre relat, una temàtica que desembarca en un altre, per així al final acabar donant sentit a tota l'obra i trobar les claus de la proposta. En aquest relat tenim viatges en el temps, amb el retrat d'una obsessió entorn de la figura de Charles Dickens, que navega entre la mística i la biografia, on les peripècies vitals sofreixen petites variacions com el Borges del primer relat.

 Víctor García Tur a través homenatges i reescriptures ens porta al millor dels móns possibles, un món que és un cant a la literatura i a l'art de fabular històries. O més aviat l'art de transmetre-les, de fer-les córrer de boca en boca. Amb cada reformulació la història narrada obté ressons insospitats en les ments que les reben, i aquests  receptors després les retransmeten allargassant doncs el seu embruix al llarg de les generacions. VGT és potser l'escriptor català més juganer i estimulant del segle XXI.  Tots els seus llibres són una commemoració de la bona escriptura, és el Pep Guardiola de literatura catalana: jove, talentós i amb una mica de mala lluna. Perquè els seus textos sempre tenen una mica de mala hòstia soterrada. La seva prosa té una qualitat envejable, sempre amb la paraula precisa. De vegades resulta una mica pedant, però l'excel·lència té aquestes coses. I aquesta excel·lència fa que acabi connectant l'obra de Charles Dickens amb els móns (i universos paral·lels) de Philip K. Dick i, tot i la broma obvia, enllaça aquests noms amb una idea més complexa de tota la ficció occidental dels últims dos segles. I d'aquesta forma fa una celebració de l'art i la tradició de narrar.  Un altre autor hagués fet un text postmodern e insípid però Víctor Garcia Tur no, perquè aquest tiu es la pol**, i el seu missatge arriba a cotes tan altes que el seu eco  ressona a veritat.

Els Romanents de Víctor García Tur

Víctor García Tur ens porta la seva segona novel·la llarga, després de "Els Ocells" (no ressenyada en aquest blog sols per desgana existencial, crisis blogaire i altres factors lovecraffians) Els Ocells va ser una grata sorpresa, el primer llarg de VGT, una novel·la més llarga que aquesta però que comparteix els mateixos elements: una quotidianitat que es va tornant cada cop més sinistre. Una prosa natural, això vol dir, que no es complica la vida en excés i trenca amb l'academicisme típic. O almenys ho fa en una de les tres veus que té la narració: La primera és la mare preocupada pel comportament del seu fill, la segona el dietari del fill, que amb un to pedant d'adolescent (al que li fotries un jec d'hòsties amb la ma oberta), on ens narra la seva peripècia vital i la tercera son fragments d'un llibre titulat Brevíssima relació de les heretgies, que és un text historiogràfic que fa el que indica el seu nom.

Els romanents és una novel·la sobre l'enfrontament entre els pares i els fills. La família protagonista la forma una parella d'ex punks i un adolescent adepte a una peculiar tribu urbana. L'assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies és el contrapunt que contextualitza les accions del fill. La història de caracter circular es repeteix.

I amb aquest elements de que va el llibre? Doncs de Charles Manson. No, que és broma si "Les noies de Emma Cline" tel venen així doncs Els romanents també. Realment tracta de com el nano va caient en una secta mentre sa mare ho mira, com el cap de Bartleby escolta: "el preferiria no fer-ho" de l'escrivent. La mare te un passat  al  costat salvatge de la vida, o almenys era punk; és una dona  llegida i amb una certa cultura que veu astorada l'evolució vital del seu fill. I tot això convida com a l'obra de Melville a diverses reflexions: de i tu que faries o com ho enfrontaries? I per altre una més profunda de com pot ser que amb  uns pares progressistes i moderns, que li han donat una educació i uns valors al seu fill, aquest s'acabí es transformant en un heretge contra el si familiar.

 Per tot l'esmentat m'encantat: lo friki, lo seriós i la historia es junten en un relat vibrant de 144 pàgines que algun pedant tu allargava a 667, però García Tur tu fa maco en menys caràcters però més molta emoció i precisió.