Canto jo i la muntanya balla de Irene Solà

Vet aquí la flamant guanyadora de l'últim premi Llibres Anagrama de novel·la. Irene Solà ens presenta el seu segon llibre després de "Els dics" (guanyador del premi Documenta), que no he tingut l'oportunitat de llegir.

Canto jo i la muntanya balla és un llibre amb una oralitat espectacular que recupera l'art d'explicar històries vora una foguera. La gent que viu a la muntanya cobra tot el protagonisme. La forma de narrar és el tot. Tenim diversos punts de vista: els núvols, els cabirols, les trompetes de la mort, bruixes i fantasmes, cadascun amb les seves pròpies veus. 

La història en si tracta de la vida i la mort de la família d'en Domènec i la Sió. El relat es torna més expressiu en les omissions, en el que callen els protagonistes, i en les seves el·lipsis narratives. Els seus protagonistes ens narren  els seus sentiments amb els gestos i accions carregats de significats. 

El català amb el que escriu  Irene Solà és molt viu i actual, està  plagat de modismes locals que fan la narració més versemblant. El format del text és juganer, conté poesies i altres sorpreses. El seu mar cronològic data del primer quart del segle XX fins als nostres dies. Per les seves pàgines passa la guerra civil, els maquis i els fills de la postguerra. Tots els territoris  (els pobles, les ciutats, les muntanyes) tenen els seus propis mites, que circulen de ciutadà en ciutadà al llarg dels anys. Canto jo i la muntanya balla és un recull de llegendes locals que narren la geografia i mística d'un territori, aquelles històries que passen de generació en generació i que conformen el conglomerat de mites locals, en aquest cas, d'un indret dels pirineus. 

La seva originalitat narrativa enmascara una trama massa prima, la qual en mans d'un escriptor decimonònic donaria per 1231 pàgines. Per tant s'agraeix la seva curta durada però a mi personalment, tot i reconèixer-li totes les virtuts, que la forma passi per sobre el relat no m'ha convençut.

Petons de Diumenge

  Vet aquí la història de Valèria Isern la vida d'una noia de l'Empordà, una pionera, que a finals dels anys 40 va estudiar Arqueologia. Va tenir quatre fills i un amor ple. Ara toca recapitular des de la seva avançada edat, malalta d'un Càncer terminal toca recapitular, li anirà narrant a un misteriós cronista els fets més significatius de la seva vida amb les seves amargors i alegries. 

  El llibre té una estructura fragmentada amb capítols actuals i passats amb un fort component d'oralitat, s'estructura en part a base d'entrevistes, pero també epistolar, ja que trobem cartes i diaris. Tot per donar-li una gran càrrega de versemblança. La Sílvia Soler teixeix una nova narració sobre una família nombrosa, com a Una família fora de serie (per a mí un 2/5) però sense aquell toc esbojarrat. Aquí trobem tendresa, sensibilitat i amor pel detall. Potser no resulta tan rodona com L´Estiu que comença, he trobat una mica precipitats els capítols finals però potser sigui per donar un caràcter d'urgència a la narració. I els membres de la família una mica arquetípics i desdibuixats, potser perquè la Valeria ho ocupa tot. Però els bons escriptos es superen llibre a llibre i clar L'Estiu que começa és posterior i per mí superior. En definitiva: Petons de Diumenge és una fabula (em nego a dir moderna) en què la lliçó final és que la vida quotidiana es la millor de les aventures. 

pd: Quina preciositat de portada.

Cançons d'amor i de pluja de Sergi Pàmies

El primer llibre que em vaig comprar per Sant Jordi, què no l'únic és aquest nou recull de relats de Sergi Pàmies. Feia anys que no em llegia rés d'ell, perquè tampoc pública tant. Aquest llibre és potser el seu llibre més biogràfic. En ell podem trobar referencies als seus pares, -una constant en el tronc que conformen les seves pàgines- i la història de com van assassinar al seu oncle als primers dies de la guerra civil. Així com el sopar que va tenir a Nova York a la casa de'n Paul Auster. A l'igual que Amelie Nothomb (del qual és traductor) es presenta fragments biogràfics, en els quals no podem saber si és del tot cert allò que explica. Pel demès el seu estil resulta reconeixible entre maniàtic i curós, entre humorístic i trist, aquest llibre permet tot tipus d'emoció entre la risa més fàcil a l'emoció més intensa quan parla dels últims temps de la seva mare. 

En definitiva un llibre on Pàmies, crec -digueu-m' he pretensiós- que escriu sobre els deutes que tenia pendents en la seva biografia. A vegades l'estructura del llibre descol·loca perquè passem de el que sembla la ficció més pura a la biografia més concreta, donant una imatge de poca cohesió interna. Tot el que explica es molt interessant i ho fa  molt bé però sols el puc recomanar a aquells seguidors que coneguin la figura d'en Sergi Pàmies, ja que en ser un llibre molt auto referencial aquells que no coneguin les referències esmentades, és perdran part de l'encant. Llavores comencin pels anteriors, i ja arribaran a aquestes Cançons d'amor i de Pluja.

Pd: Sergi Pàmies a aquest Sant Jordi.

L'altra de Marta Rojals

Segona novel·la de Marta Rojals, aquella que et consolida o et converteix en una flor d'estiu. La veritat que L'altra és bona, molt bona, és un llibre urbanita que a diferència de Primavera, estiu, etcètera, gairebé tot transcorre a Barcelona.

L'Anna i en Manel són una parella arribant a la quarantena amb les rutines establertes i amb el dubte de si anar per un fill o no, però la crisi els comença a trastocar els plans, a més l'arribada de la Laura, germana d'en Nel, que passarà el que li duri el master a casa d'ells, els complica els bioritmes. Un altre element de desequilibri serà en Teo, un nou company de feina, que li plantejarà a l'Anna uns quants dubtes. Aquests altres són el motor de la ficció i que a l'Anna li farà sorgir el seu altre jo. La historia es dura, per moments, l'Anna no ho ha tingut fàcil i està en un punt que es nega qualsevol tipus d'empatia i es permet l'opció d'escollir a qui estima.

Marta Rojals utilitza un català fluït i actual, amb concessions a argots, castellanismes. Estructuralment l'espai-temps queda fragmentat. Amb salts endavant i endarrere, on la informació se'ns va oferint amb compte gotes, el que permet que els gir narratius siguin constants i sorprenents, on a cada cop tenim una nova capa, un nou matís, per arribar a un final que ens trastoca les altres 300 pàgines i dona un nou prisma al tot. L'altra novament és una novel·la plena de vida i humanitat, on els petits detalls són prodigiosos i a pesar de la duresa esmentada, hi cap l'humor i la reflexió vital en un ambient ple de naturalisme.

Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà

Premi Sant Jordi 2013 i això sempre és una garantia.

La Teresa i el Pau són una parella vorejant la quarantena. Al llarg de cada capítol anirem coneixent les seves personalitats, filies, fòbies i amistats. Novament Dies de frontera és una novel·la on compte més el com s'explica que el què s'explica, aquesta història d'infidelitat és narrada a partir d'episodis curts, on l'autor va repassant les personalitats de tots els personatges de mica en mica, tenim converses de whats app, perfils de facebook i llistes de manies.

La veritat que al principi més que una novel·la sembla un inventari, però a poc a poc, es fa omnipresent la destresa literària d'en Pagès Jordà i va calant en el lector, amb un gran sentit de l'humor i carregada de detalls, que van completant el puzle i fent de Dies de frontera un llibre esplèndid i un gran retrat generacional. 

Actualitzo amb aquest curiosa foto del periodico de Catalunya on surto jo després de que en Vicenc Pàges jordà em signes el meu exemplar el passat San Jordi.

 

Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals

Marta Rojals va sorprendre amb aquesta primera novel·la fa uns anys, ella viu a Ribera de l'Ebre retirada del soroll mediàtic, i només concedeix entrevistes via internet, amb qüestionaris prèviament enviats que va responent amb tota diligència. Guarda tant la seva intimitat que ni tan sols li posen la fotografia als seus llibres. Un cop explicada part de la seva mística, ne'm el que realment importa.

L'Èlia torna a casa per tots Sants, amb la vida a punt d'esclatar, ho a deixa't amb en Blai després de 14 anys de relació, el despatx d'arquitectura passa temps difícils a causa de la crisi, en definitiva els seus pilars vitals s'enfonsen. En aquesta estada aprofitarà per fer una recapitulació vital, recorda la seva vida i mirà de trobar nous fonaments on construir el seu futur, de nou als 34 anys.

Primavera, estiu, etcètera és una novel·la narrada majoritàriament en primera persona, amb la veu de L'Èlia, una veu divertida, espontània, que va repassant la vida entre el drama i la comèdia, molt vital i sobretot autentica, fent servir un català de Barcelona al principi, per anar a poc a poc recuperant el català que es parla a Ribera de L'Ebre, així com reproduint els modes i accents d'aquella zona, per mi un gran encert, ja que per un no habituat, resulta sorprenent, divertit i dona al llibre una gran versemblança. Marta Rojals demostra tenir un univers propi, i una gran agilitat a l'hora d'escriure, ja que porta la narració per camins, sorprenents pel lector. Fent que cada pàgina sigui una sorpresa. En aquest món en què tot esta explica't i les histories són sempre diferents versions de coses ja narrades, el com es fa ho és tot i Marta Rojals ho fa de forma excel·lent. 

En un any de moment amb força alt-i-baixos tres novel·les excel·lents i alguna més mediocre, aquesta tragicomèdia és de moment del millor que he llegit aquest any. La nova novel.la de la Marta es diu: L'altre i la llegiré amb ganes.

L'estiu que comença de Sílvia Soler

Aquesta novel·la tracta de l'amistat de l'Andreu i la Júlia predestinada d'ençà que eren al ventre de les seves respectives mares,  amigues de l'infància les dues desitjarien que els seus fills mantinguessin aquesta relació en les seves vides. Però els dos, desenvolupen una animadversió al destí escrit, e intenten fer la seva durant els 50 anys que retracta aquesta novel·la. Però el destí sempre capriciós els anirà ajuntant i separant. Veurem les seves dues vides i la de les seves famílies els Reig i els Balart, sempre amb un punt de concordança: la nit de Sant Joan. Nit que marca els seus camins, com a punt de trobada, recapitulació i que marca les seves vides per sempre i simbolitzada amb el mateix brindis: "Per l'estiu que comença".

Sílvia Soler escriu una esplèndida teranyina, sobre la vida i la mort, una història que podria ser la de qualsevol de nosaltres, on es narren fets i sentiments. En unes 220 pàgines hi ha lloc per descriure tots els elements vitals, a vegades amb humor, altres amb tendresa, però també amb punts amargs i tristos.

L'estiu que comença és un relat sobre la quotidianitat i la nostàlgia del temps. Sembla un llibre que no expliqui res però que diu moltes coses, ja que en ell succeeix la vida. Vida que impregna cadascun dels seus fulls, amb una prosa admirable i carregada de detalls tenim una lectura molt recomanable i diria imprescindible. D'aquells que es llegeixen en una tarda, en les que tens ganes de perdre't en la lectura i les bones històries.

L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré

L'ombra de l'eunuc ma semblat una novel.la magistral, Cabré domina el tempo i les emocions com ningú. L'història comença quan Miquel Gensana després de la mort d'un amic es troba sopant amb Júlia a un restaurant antic que abans havia estat la casa d'en Miquel. A partir d'aquí nirant brollant tres lineas de pensament que ens explicara'n tres histories, la pròpia vital d'en Miquel, la de la seva familia i la casa que havia estat propia i la del soparet entre Júlia i ell, tot això amb un estil encara no tan depurat com a Les veus del Pamano i Jo confeso però que ja resulta una delícia narrativa.

El temps que emmarca la novel.la seria aproximadament de 1900 a 1997, temps on sorprenentment (per ser una novel.la catalana) casi no es menta la guerra civil, ni la segona guerra mundial, el franquisme es narrat a la seva tardor a partir de 1966 quan en Miquel entra a la universitat, amb tots els grupuscles d'esquerra i opcions diverses per fer caure el règim. Però aquesta circumstancies històriques son més un decorat on Miquel creix vitalment,  ple d'experiències i coneixences que deia el poema, a cavall entre els seu compromís polític i les seves experiències familiars. Sobta en mi què el protagonista esdevé un objecte passiu en les seves relacions amoroses, on ell es un mer crític i la seva amant, Teresa -un geni artístic- on la força i l'admiració la té ella, enlloc del protagonista.

Les tres lineas argumentals són narrades pel Miquel i per la memòria del seu oncle Maurici, un personatge que queda en el record. Cabré plasma dialectes i formes de parlar i com personatges diversos estructuren el seu llenguatge de forma diferent ,essent un joc constant per veure qui parla en cada moment, si no s'esta avesat en l'obre de Cabré pot costar però un cop s'agafa, el sistema narratiu, es com a mínim una autentica experiència pels sentits, creant uns personatges vivíssims. El llibre novament, com tots els de Cabré, van impregnat d'una filosofia molt humanista i molt natural. Reflexions que et  fan agafar un moment de respir per pensar en allò que el autor ens vol dir, no hi ha temps per presses i potser queda obligada en una futura, encara que llunyana, relectura. Al final de tot t'anadonès que Cabré el que fa es una reinvidació de l'art com una força vital i com l'escriptura pot provocar terratrèmols i pot incidir en la vida d'aquells que intentem gaudir-la.

Cabré es un dels grans, els seus llibres son totxanes molt compactes, que sempre deixen un quelcom en el lector al final de la lectura.

pd: Jaume Cabré al Sant Jordi passat.