Els àngels em miren de Marc Pastor

  Marc Pastor ens ofereix una nova novel·la negra (aquesta si) ambientada a l'albada de la nova república catalana en aquest any del senyor de 2019. El protagonista és (dins d'una obra força coral) Abraham Corvo, un caporal dels mossos d'esquadra d'origen guineà que pertany a l'estirp familiar més culturalment dispersa de la literatura catalana. El caporal s'encarregarà de la investigació de l'assassinat de dues noies adolescents, trobades al barri de Sant Andreu, aparentment sense cap relació però les dues amb un tatuatge de dues ales darrere el clatell. Per això el cas serà conegut com "els àngels". Abraham té certs poders paranormals, no en va té el malnom Hellboy", que utilitza de forma bastant subtil pels que no saben veure o creure.

  La novel·la funciona més com una forma de descriure un món i un ambient que com a novel.la negra. El cas queda una mica diluït en aquesta construcció ambiental. Tenim diversos nivells que donen forma al relat: per una banda, Abraham Corvo i la seva història personal; d'un altre, el funcionament del cos dels mossos; i finalment, com s'estructura la nova societat sorgida de la incipient república catalana amb les seves tensions social i procés d'independència. I en les tres se'n surt a les mil meravelles, tot creant un personatge inoblidable. La descripció del cos policial està carregada de versemblança, recordant a vegades els policies de David Simon, i el relat polític resulta en molts casos electritzant. 

  Tot això es va conformant a partir de l'excusa argumental que és l'assassinat de les noies. El cas policial està carregat de sadisme i escenes truculentes, a un nivell que no recordo en Marc Pastor des de "La mala dona". Potser ocupa menys pàgines del promès però al final no importa perquè ja t'ha encisat amb tot l'altre. L'únic que trobo una mica forçat són els elements referencials/postmoderns/frikis que sempre són part indivisible de l'obra de Pastor, tot i que divertits. El que em sembla excels és la forma en que capta les manies i tics dels urbanites barcelonins, mostrant un retrat generacional de la Barcelona actual, amb les seves filies, fòbies i contradiccions. 

  Els Àngels em miren com tot bona novel·la negre parla de nosaltres i la nostra societat. Marc Pastor l'ha escrit per canalitzar totes les tensions viscudes l'agost de 2017 i a la tardor posterior. La seva prosa és cada cop més fluida i la seva intenció més vívida i ens porta allà on vol sense massa esforç. La seva obra és un cant al friquisme i a la multireferencialitat però que també arribarà a aquells que no es mouen en aquest entorn (he fet la prova amb altres obres d'ell, amb muggels, i això queda testat al 100%). L'obra resulta un divertiment però també un relat que sap ser tens i escabrós quan ho necessita, però que també encerta com a relat social d'un temps i un país. Marc Pastor és una veu diferent dintre del mainstream català (ell comença a ser-ho) però  que no abandona els seus signes d'identitat que són allò que el fa únic.

L' Amiga Genial d'Elena Ferrante

  Hola despistat/da! sí, això era un blog de fantasia, ciència ficció i novel·la negra...

  Ja han passat massa matins per parlar de la mística de la Ferrante, què qui és?, que si el pseudónim, etc..... qui no la coneguí és que a estat ficat en algun barri del Baix Llobregat molt de temps....(i zero interès per la temàtica).

  L'Amiga Genial tracta de les vides de la Lila i la Lenù dues noies d'un barri obrer de Nàpols a finals dels 40, principis dels 50. I en la millor tradició neorealista italiana, per les seves pàgines passen les principals famílies que envolten a les protagonistes. Rafaella Cerullo (Lila) és la filla del sabater del barri una noia extremadament intel·ligent aquí els pares no l'acompanyant en els seus somnis. Elena Greco (Lenù) és la filla del conserge de l'ajuntament, també molt intel·ligent però de les que sa d'esforçar i els seus pares tampoc l'ajuden massa, però tampoc li posen pals a la roda.

  Aquesta novel·la és la primera part de la quadrilogia: Dues amigues. En ella trobem la part de la infància: els primers professors, els primers nòvios, però sobretot trobem la vida i amistat, però de l'autentica,la que esta plena de moments que et marcaran per sempre com només ho fan els amics de veritat, però també les seves enveges i rivalitats. Aquelles coses que acabant en construir la personalitat a vegades seguint l´estela de l'amiga, però a vegades en contraposició a ella, a vegades cercant ajuda d'ella, però també fugint-ne. Lila és rebel indomable, seca com un secall físicament i personalment, de les que aprèn sense massa esforç de les que al final no treuen tot el potencial perquè no els hi costa. L'Elena és el contrari afable, pleneta, llesta -de les que estudien-, de les que absorbeixen el bagatge i llavors s'expandeix en una intel·ligència brillant. Perquè el que traspua el llibre principalment es vida, personatges complexos, contradictoris, és un fulletó , però fugint del carto-pedra. Amor, desamor, guerres contra els pares, guerres amb els veïns, instant de felicitat, i sobretot molta violència.

  El principal tema del segle XX a les societats occidentals és l'erradicació de la violència, les nostres societats europees sempre han estat, societats on la violència estructural ha estat molt arrelada, fa 40/50 anys la gent és pegava molt, et pegava el pare, la mare, el germà, el profe, qualsevol pel carrer. Et pegava l'estat, et pegava la família, et pegava la religió: per corregir-te, per educar-te, per transgredir les lleis de la decència. Les colles rivals feien guerres de pedres, si travessaves el carrer equivocat t'apunyalaven en una cantonada, si eres obrer i passaves al barri ric, et podien anar cercar amb pals a les mans.. Eren mons clànics, quadrats, on els límits eren fronteres, podies haver nascut a Nàpols i no trepitjar mai la platja perquè era el món exterior.
.
I en definitiva "L`amiga genial" és una novel·la històrica on el que narra és el seu moment i el seu temps. La política és un element subtil en aquesta primera part, però hi és present, els personatges no s'acaben d'entendre fins que no sabem a quina mentida estan adscrits: comunistes, feixistes, monàrquics, estraperlistes, ateus o apolítics. Les ferides de la Segona Guerra Mundial i la plena postguerra encara estàn vigents.  En aquest llibre la visió és entrellucada com només ho podia intuir un parell de nenes que en acabar la funció sols tenen 15 anys. El llibre no et dóna tota l'informació perquè tampoc la tenien, el paisatge vital es va descobrint i teixint a mesura que l'Elena el va  muntant les peces del puzzle

  Lina i Lenù són els dos sols esplèndids que ens transporten en l'espai-temps, en aquesta primera part la versió que coneixem és la d'Elena, a la segona  partt coneixerem més les motivacions de Lila. Fulletó addictiu on la vida què transmet és el que enganxa.

Permagel de Eva Baltasar

M'encanten els retrats generacionals que intentant explicar o aclarir, o relatar o ser testimoni, o cronica del temps en el que ens a tocat viure. Les manies de l'urbanita modern sempre és un tema que m'atrapa. I aquí tenim a Eva Baltasar, es una poetessa reconeguda i multi premiada, que ara ens presenta la novel·la Permagel sent la nova sensació de les lletres catalanes del curs vigent.

Permagel ens presenta una dona protagonista amb certa xerrameca suïcida, però almenys des de el meu punt de vista, més per convicció cosmètica que assumpte fatalista. I trobem una novel·la d'ambient femení on la protagonista ens repassa els seus trenta i tants anys de vida. La relació amb sa mare, germana i amants. Passen pel llibre de forma lúcida, divertida, i tragicòmica. La noia no obstant te una vida força vital. La veu narradora em fascina: cínica molts cop i amb un humor subtil. Permagel és aquell glaç que no es desfà mai com l'interior de la protagonista (diu) i tant buscar el desglaç pensa que estaria béel suicidi . Però la vida ofereix altres assumptes que fan posposar els assumptes mortals. L'únic defecte que li trobo es que s'acaba massa bruscament, ja que quan s'acaba el repàs biogràfic et fot, un diríem, cliffanger i queda com coixa, no diré amb ganes de més, que també, sinó coixa com si et manllevassin quelcom. Però esperem la segona part, que la cosa es una trilogia, amb ganes.

Pd: per premis i altres busquin altres blogs.

Petons de Diumenge

  Vet aquí la història de Valèria Isern la vida d'una noia de l'Empordà, una pionera, que a finals dels anys 40 va estudiar Arqueologia. Va tenir quatre fills i un amor ple. Ara toca recapitular des de la seva avançada edat, malalta d'un Càncer terminal toca recapitular, li anirà narrant a un misteriós cronista els fets més significatius de la seva vida amb les seves amargors i alegries. 

  El llibre té una estructura fragmentada amb capítols actuals i passats amb un fort component d'oralitat, s'estructura en part a base d'entrevistes, pero també epistolar, ja que trobem cartes i diaris. Tot per donar-li una gran càrrega de versemblança. La Sílvia Soler teixeix una nova narració sobre una família nombrosa, com a Una família fora de serie (per a mí un 2/5) però sense aquell toc esbojarrat. Aquí trobem tendresa, sensibilitat i amor pel detall. Potser no resulta tan rodona com L´Estiu que comença, he trobat una mica precipitats els capítols finals però potser sigui per donar un caràcter d'urgència a la narració. I els membres de la família una mica arquetípics i desdibuixats, potser perquè la Valeria ho ocupa tot. Però els bons escriptos es superen llibre a llibre i clar L'Estiu que começa és posterior i per mí superior. En definitiva: Petons de Diumenge és una fabula (em nego a dir moderna) en què la lliçó final és que la vida quotidiana es la millor de les aventures. 

pd: Quina preciositat de portada.

L'altra de Marta Rojals

Segona novel·la de Marta Rojals, aquella que et consolida o et converteix en una flor d'estiu. La veritat que L'altra és bona, molt bona, és un llibre urbanita que a diferència de Primavera, estiu, etcètera, gairebé tot transcorre a Barcelona.

L'Anna i en Manel són una parella arribant a la quarantena amb les rutines establertes i amb el dubte de si anar per un fill o no, però la crisi els comença a trastocar els plans, a més l'arribada de la Laura, germana d'en Nel, que passarà el que li duri el master a casa d'ells, els complica els bioritmes. Un altre element de desequilibri serà en Teo, un nou company de feina, que li plantejarà a l'Anna uns quants dubtes. Aquests altres són el motor de la ficció i que a l'Anna li farà sorgir el seu altre jo. La historia es dura, per moments, l'Anna no ho ha tingut fàcil i està en un punt que es nega qualsevol tipus d'empatia i es permet l'opció d'escollir a qui estima.

Marta Rojals utilitza un català fluït i actual, amb concessions a argots, castellanismes. Estructuralment l'espai-temps queda fragmentat. Amb salts endavant i endarrere, on la informació se'ns va oferint amb compte gotes, el que permet que els gir narratius siguin constants i sorprenents, on a cada cop tenim una nova capa, un nou matís, per arribar a un final que ens trastoca les altres 300 pàgines i dona un nou prisma al tot. L'altra novament és una novel·la plena de vida i humanitat, on els petits detalls són prodigiosos i a pesar de la duresa esmentada, hi cap l'humor i la reflexió vital en un ambient ple de naturalisme.

Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals

Marta Rojals va sorprendre amb aquesta primera novel·la fa uns anys, ella viu a Ribera de l'Ebre retirada del soroll mediàtic, i només concedeix entrevistes via internet, amb qüestionaris prèviament enviats que va responent amb tota diligència. Guarda tant la seva intimitat que ni tan sols li posen la fotografia als seus llibres. Un cop explicada part de la seva mística, ne'm el que realment importa.

L'Èlia torna a casa per tots Sants, amb la vida a punt d'esclatar, ho a deixa't amb en Blai després de 14 anys de relació, el despatx d'arquitectura passa temps difícils a causa de la crisi, en definitiva els seus pilars vitals s'enfonsen. En aquesta estada aprofitarà per fer una recapitulació vital, recorda la seva vida i mirà de trobar nous fonaments on construir el seu futur, de nou als 34 anys.

Primavera, estiu, etcètera és una novel·la narrada majoritàriament en primera persona, amb la veu de L'Èlia, una veu divertida, espontània, que va repassant la vida entre el drama i la comèdia, molt vital i sobretot autentica, fent servir un català de Barcelona al principi, per anar a poc a poc recuperant el català que es parla a Ribera de L'Ebre, així com reproduint els modes i accents d'aquella zona, per mi un gran encert, ja que per un no habituat, resulta sorprenent, divertit i dona al llibre una gran versemblança. Marta Rojals demostra tenir un univers propi, i una gran agilitat a l'hora d'escriure, ja que porta la narració per camins, sorprenents pel lector. Fent que cada pàgina sigui una sorpresa. En aquest món en què tot esta explica't i les histories són sempre diferents versions de coses ja narrades, el com es fa ho és tot i Marta Rojals ho fa de forma excel·lent. 

En un any de moment amb força alt-i-baixos tres novel·les excel·lents i alguna més mediocre, aquesta tragicomèdia és de moment del millor que he llegit aquest any. La nova novel.la de la Marta es diu: L'altre i la llegiré amb ganes.

Plans de futur de Màrius Serra

Plans de futur és la historia del matemàtic tetraplegic Ferran Sunyer (1912-1967) una eminencia de l'època,i la seva relació amb els seus angels de la guarda les seves cosines Maria i Àngels que el van cuidar tota la vida. I tambe la particular relació que tenen amb Salvador Dalí no em va, va pintar-li un retrat a la Maria.

Màrius Serra ens explica una historia plena de vida i positivisme, tot i les dificultats històriques amb el regim franquista i les universitats de l'epoca, així com la condició "d'esguerradet" d'en Sunyer. I així ens trobem una novel.la carregada de vida i de mort -fins quatre cops passem pel cementiri- i d'absencia, pares, mares i germans que fugen. Però tambè de tendresa, amor i humor. I també plena de petits detalls que engrandeixen la narració.

A destacar el català tan ben tramat de Màrius Serra, el juganer oficial de la llengüa d'aquest país, realitza una ficció rica en llenguatge i en estructura, amb un temps narratiu en segon singular que al principi sobta perque no deixer d'interpel.lar al lector, però que al final es tota una troballa. El final  de la novel.la esdeve, crec, en una carta d'acomiadament en Llullu. Tots aquest elements fan que Plans de futur sigui una novel.la intensa i magnifica.

De qué parlo quan parlo de córrer de Haruki Murakami

I torno a en Murakami després d'haver deixa't en stand by 1Q84. Potser per trobar la força per reprendre els camins de l'Aomame i en Tengo.

Aquest llibre fa unes funcions de memòries on en Murakami ens explica el que es per ell, el fet d'anar a córrer,  cosa que fa cada dia (o quasi) per preparar la marató anual. Dins les seves reflexions, ens parla del seus hàbits d'escriure i el que suposa per ell aquest art.

De què parlo quan parlo de córrer es un llibre ràpid de llegir, molt senzill i d'una gran sinceritat, on Murakami ens diu que l'important de la vida es conèixer els nostres límits i on les victòries poden arribar al aconseguir supera els nostres petits (o no) objectius. I sí al final no ho aconseguim, perquè el nostre cos s'envelleix, s'ha de gaudir del camí recorregut que sempre ens ensenya alguna cosa. En definitiva aquest llibre agradarà aquells que els interessi saber en que consisteix el procés creatiu d'un escriptor. Tot i que te una sort de to d'autoajuda que tot i que no m'acaba de convèncer, el te des de la humilitat i no intenta ser cap doctrina.

Bioko de Marc Pastor

Moisès Corvo  és  el policia protagonista de la Mala Dona. En aquesta novel.la, vint i pico anys abans que la vampira del raval actués,  és un jove soldat que fuig dels seus fantasmes al Nord d'Àfrica, però com és una mala peça, acaba destinat a l'illa de Fernando Poo  el març de 1887, on coneixerà tot tipus de personatges i on els problemes el seguiran trobant molts cops degut a la impertinència de les seves paraules.

Fernando Poo, Bioko pels indígenes,  és una illa al  mig del golf de Guinea, l'únic territori espanyol a l'Àfrica subsahariana que amaga més d'un secret, on ningú és el que sembla i on una estranya companyia anglesa, la Woddsboro Fields Co., vol trobar un indret que denominen "Punt zero".

Bioko és la quarta novel.la de Marc Pastor, on novament un membre de la família Corvo és el protagonista. El relat s'embranca seguint les peripècies de Moisès Corvo; el motor de la història. A través d'ell coneixem les restes de l'Espanya colonial, però no és l'únic punt de vista. Els punts de vista són diversos: trobem a Surgata, un indígena, que ens portarà a descobrir el que s'amaga a l'interior de la selva. Per contra, coneixem els membres de la Woodsboro Field Co. que busquen un enigma antic al centre de Bioko. A la novel.la hi ha lloc per les massacres, els segrestos,  les revoltes,  algun  assassinat  i algun que altre viatge en el temps.

Bioko m'ha semblat una autèntica meravella. Té detalls molt ben trobats, sobretot quan interrelaciona les històries dels personatges amb la realitat del seu temps. Sense ser plenament històrica té incisos deliciosos com el del personatge d'origen mexicà o el cubà exiliat. Però, també, dota  Fernando Poo d'una ànima pròpia: l'illa com una devoradora d'homes, però també com una oportunitat per a la redempció. Bioko és l'Alfa i l'Omega.

L'obra de Marc Pastor funciona a diversos nivells: com a novel.la històrica, com a novel.la negra i, fins i tot, com a novel.la de ciència ficció, sense que cap branca es ressenteixi ja que l'arbre és  prou fort per suportar tota l'estructura, això sí, per entendre totes les referències s´ha de tenir una cultura absolutament dispersa. Ja que hi ha homenatges a Verne però també aquella meravella de serie que era  The quantum Leap. Però a l´igual que en una pel·lícula de Tarantino no has de conèixer-les per gaudir de la lectura. Per tant, Bioko és un llibre carregat d'aventures amb uns diàlegs vius que entretindrà a tot tipus de lectors.

pd: i té un gran detall final que entronca aquesta amb Montecristo...però fins aquí puc llegir.

L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré

L'ombra de l'eunuc ma semblat una novel.la magistral, Cabré domina el tempo i les emocions com ningú. L'història comença quan Miquel Gensana després de la mort d'un amic es troba sopant amb Júlia a un restaurant antic que abans havia estat la casa d'en Miquel. A partir d'aquí nirant brollant tres lineas de pensament que ens explicara'n tres histories, la pròpia vital d'en Miquel, la de la seva familia i la casa que havia estat propia i la del soparet entre Júlia i ell, tot això amb un estil encara no tan depurat com a Les veus del Pamano i Jo confeso però que ja resulta una delícia narrativa.

El temps que emmarca la novel.la seria aproximadament de 1900 a 1997, temps on sorprenentment (per ser una novel.la catalana) casi no es menta la guerra civil, ni la segona guerra mundial, el franquisme es narrat a la seva tardor a partir de 1966 quan en Miquel entra a la universitat, amb tots els grupuscles d'esquerra i opcions diverses per fer caure el règim. Però aquesta circumstancies històriques son més un decorat on Miquel creix vitalment,  ple d'experiències i coneixences que deia el poema, a cavall entre els seu compromís polític i les seves experiències familiars. Sobta en mi què el protagonista esdevé un objecte passiu en les seves relacions amoroses, on ell es un mer crític i la seva amant, Teresa -un geni artístic- on la força i l'admiració la té ella, enlloc del protagonista.

Les tres lineas argumentals són narrades pel Miquel i per la memòria del seu oncle Maurici, un personatge que queda en el record. Cabré plasma dialectes i formes de parlar i com personatges diversos estructuren el seu llenguatge de forma diferent ,essent un joc constant per veure qui parla en cada moment, si no s'esta avesat en l'obre de Cabré pot costar però un cop s'agafa, el sistema narratiu, es com a mínim una autentica experiència pels sentits, creant uns personatges vivíssims. El llibre novament, com tots els de Cabré, van impregnat d'una filosofia molt humanista i molt natural. Reflexions que et  fan agafar un moment de respir per pensar en allò que el autor ens vol dir, no hi ha temps per presses i potser queda obligada en una futura, encara que llunyana, relectura. Al final de tot t'anadonès que Cabré el que fa es una reinvidació de l'art com una força vital i com l'escriptura pot provocar terratrèmols i pot incidir en la vida d'aquells que intentem gaudir-la.

Cabré es un dels grans, els seus llibres son totxanes molt compactes, que sempre deixen un quelcom en el lector al final de la lectura.

pd: Jaume Cabré al Sant Jordi passat.

Torn de nit d'Agustí Vehí

Torn de nit d'Agustí Vehí és la segona novel.la de la nova col.lecció crims.cat. Aquesta nova obra tracta sobre el torn de nit de la Guàrdia urbana de Vilaclara (pseudònim de Figueres). I en ella ens narra les peripècies dels seus membres, aventures marcades per un to còmic en un intent d'explicar el caràcter empordanès. La seva lectura resulta amena i sense complexes, abundan en ella les situacions divertides i sobretot molt humanes, en unes escasses 150 pàgines que resultant tot un entreteniment. La prosa de Vehí  és tota una garania que deixa amb ganes de més. Perquè us feu una idea del to empreat en la novel.la dirè que recorda al de la guardia nocturna d'Ankh-Morpork de l'ilustre Terry Pratchett. I per acabar sols dir que  Crims.cat compleix de sobre el què proposa.

Crònica dels bons trinxeraires de Mário Zambujal

Amb l'etiqueta Crims.cat l'editorial alrevés vol recuperar l'esperit de la mítica la Cua de Palla, col.leccío que sota la direcció de Manuel de Pedrolo als anys 60 va publicar una infinitat de novel.les negres abarcant desde els clàssics de Chandler a Hammet i d'altres autors Caprisots o Le Carre.  Aquesta Crònica dels bons trinxeraires es la tercera d'aquesta nova col.lecció. Les dos primeres corresponen a Història de Mort d'Andreu Martín i Torn de Nit del figuerenc Agustí Vehí. Per tan fins a la data es una serie plenament europea la quarta serà Pluja Negra de l'italià Flavio Soriga. Però el seu esperit es editar obres que no hagin estat publicades en cap llengua estatal així que esperem a veure amb que ens sorprenen.

Crònica dels bons trinxeraires es una novel.la portuguesa publicada l'any 1980, en ella ens narra les peripècies de la banda de Renato, el Pacific i els seus set membres, en la peripècia de roba un museu lisboeta. La historia es una suma de petits rel.lats on cada capítol, menys el primer i els dos últims, ens narra la historia de cada un dels membres de la banda amb una sort de contes breus que giren entorn la tragicomèdia. entre la diversió, l'èpica i el drama. La gran virtut d'aquest llibre és l'autor amb el seu sentit de l'humor e ironia explica un conjunt D'històries que resulten delicioses i amb un sentit tràgic molt portuguès. Potser el resultat no sigui espectacular, però si què és una bon llibre per degustar amb calma una nit d'estiu.

Homes d'honor de Xavier Bosch

Xavier Bosch retorna a la Barcelona de 2008 amb el seu personatge Dani Santana, protagonista de l'anterior Sa sabrà tot, per explicar una historia sobre corrupció i interessos polítics. El Dani Santana acabat de dimitir  del diari Crònica ara torna a treballar per la televisió a Tv10, transsumpte de canal 8? On es veurà ficat  en tres trampes. Ja què la novel.la emmarca tres histories per una banda una escriptora italiana que s'atrevit a escriure sobre la cosa nostra arriba a Barcelona per promocionar el seu llibre amb les mesures de seguretat  i amenaces pertinents. Per altre banda el retorn de l'exili d'un quadre de Fortuny, salvat pel pare de l'actual alcalde, Negrier, convertit en heroi nacional destapara que no tot esta clar en el seu exili i té un obscur secret amagat. I per finalitzar un home s'adreçara el Dani Santana per explicar-li una altre versió sobre l'incendi del Liceu succeït al 1994.

Aquestes tres trames paral.leles serveixen per destapar els interessos i el jocs d'influències, publicitaris i de prestigi que mou la societat, els periodistes i els polítics on Xavier Bosch novament fa un retrat gens complaent de les altes esferes. I una lliçó de periodisme de com s'explica una historia i com es desenvolupen les investigacions en un equip de televisió. Potser el llibre no és del tot rodo però a mi ma resultat tan summament interessant, que se m'esborra qualsevol esbos de defecte -un llenguatge més periodístic que novel.lesc-. Però amb  una resolució de la trama  conseqüent amb el narrat i amb el cos del text, deixa cert regust amarg com tota bona novel.la negra.

Pd: Xavier Bosch signant-me el meu exemplar de Homes d'Honor per Sant Jordi.

Cabaret Pompeya d'Andreu Martín

Cabaret Pompeya és possiblement la gran novel.la negra de Barcelona, sent un projecte extremadament ambiciós perpetrat pel que probablement sigui el millor autor espanyol viu de genere  com és l'Andreu Martín. Narra  la historia de tres amics des de els bojos anys vint fins la Barcelona de postguerra amb un pròleg/epíleg a finals dels franquisme. És novel.la històrica, és novel.la negra, és una novel.la eminentment barcelonina, però també es tango i cambalache. Retrata fidelment lo que va ser la Barcelona violenta de la primera meitat del segle XX, ciutat de bombes, anarkistes i pistolers, lloc de perdició i de cabarets, de moviments socials com l'anarquisme i els seus actes de violencia i la repressió franquiste.  Lloc  on sorgeixen amistats, gel.los i rancúnies, de dones fatals, d'idealistes, de musics, de trepes i amorals. 

Es la historia d'en Fernando, el Victor i el Miquel, tres nois que es coneixent al 1920 al Cabaret Pompeya (actual Bagdad), tres vides que quedaran lligades irremeiablement tres amics que aniran sortejant com podran els esdeveniments històrics plens de guerres i revolucions, de com els ideals en alguns casos es pervertiran i en altres es mantindran. Novel.la de grans emocions on hi cap tot, l'odi, l'amor, la injustícia  i la venjança. 

Per ella desfilarant Layret (estatua a la plaça goya), Salvador Seguí (plaça al raval), els fets de maig del 37, el camp d'Argelers, l'atenes ocupada pels nazis i la caiguda de Berlín.  Els pistolers anarkistes i els de la patronal, bombes terroristes i els bombardejos sobre Barcelona. Es la història dels meus avís, es la història dels pares de l'Andreu Martín. Com a novel.la negre funciona brillantment una trama addictiva i el retrat d'una amistat que esdevindrà immortal.

Ara com a novel.la històrica l'únic defecte que té a que quan arriba a explicar la guerra civil tot i que tracta uns fets no suficientment explicats, els fets de maig del 1937, sona a ja vist a redundant, però no perquè la perícia narrativa de Martín sigui dolent. Després te un parell de capítols ambientats a l'Atenes ocupada pels nazis i al Berlín de finals del nazisme que expliquen una història poc coneguda tot i que en el conjunt del llibre  m'ha semblat que sobren una mica però pel demès es un retrat perfecte d'un temps, d'un país que el fa un llibre absolutament imprescindible. I la trama negre-criminal funciona a les mil meravelles.  La novel.la m'ha proporcionat aquestes dues emocions encontrades brillantó contra deja vu (algo degut al meu bagatge lector). Però que no puc dubtar a recomanarl-la possant.li un 4 de 5.

1Q84 de Haruki Murakami (llibre 1)

Normalment aquest llibre es ressenya junt amb el segon, ja que tan a l'edició catalana com castellana els dos llibres es presenten en un sol format, però com ara tinc menys temps per llegir prefereixo canviar de temàtica per anar provant altres plats i no cometre el risc de saturar-me, ni pel temps invertit, ni per la repetició d'un mateix autor -quatre llibres seus en 4 mesos. Després de lo superficial nem al assumpte:

Aomame es una professora de gimnasia que oculta una doble vida ja que en realitat es una assassina que mata a maltractadors per encàrrec. Tengo es un professor de matemàtiques i escriptor que no pública i rep l'encarrec de reescriure una novel·la molt original i que promet molt però falta polir-la per que sigui un gran èxit. Llavors tenim la historia de dos mentiders, dos histories que en un moment de les seves vides s'haviem creuat i que ara  busquen retrobar-se encara que els dos només ho sospitin. Pel mig trobarem una historia de maltractaments, assassinats, violacions e infàncies dificils, un llibre estrany i una secta Sakigake (en castellà:Vanguardia) tot això a cavall de dos mons 1984 i 1Q84. Hi fins aquí puc llegir perquè soc de l'opinió que en Murakami es millor que t'agafi desprevingut.

Murakami fa paral·lelismes entre la seva novel.la i el clàssic d'Orwell. Mentre's Orwell va escriure 1984 pensant en un futur que encara era llunya. Murakami retracta el 1984 que ell recorda i li serveix per fer una reflexió sobre el passat, però dotant-lo de fantasia y elements onírics. El 1Q84 que descriu el japonès te elements d'ucronia (que no explicarem) per fer-nos reflexiona sobre mons paral.lels i elements del destí  com dos persones que no es coneixen poden esta en un mateix lloc ja sigui un concert, un col.legi, una manifestació sense ni tan sols creua una mirada i després al cap dels anys trobar-se i veure que havien coincidit en un mateix espai o interessos; elements que quan es junten només es pot parla de que el seu camí estava escrit. Això es el que ens vol explica Murakami, com tots estem predestinats. Ja sigui en aquest mon o en un altre.

A nivell personal aquest llibre tot i esser un immens puzle m'ha semblat el més popular i accessible d'en Murakami, te elements de best-seller i alguns el comparen amb l'obra de Stieg Larsson, però jo personalment l'he trobat molt més ric i construït que les novel.les del suec. Una complexitat a la que no arriba en Larsson, i uns personatges més vius i creïbles. Tot i que te elements discutibles histories paral.les que semblen no aportar massa, detalls que no saps perquè tels explica, i una mica menys de màgia i originalitat que les anteriors, però segueix sent una novel.la molt més personal e interessant que qualsevol Larsson, Brown, Follet o Neville.

I això es tot el que puc dir del primer llibre de 1Q84. (¿Per què no fa falta que digui que la Q en japonès sona igual que 9, oi?)

Senyor de les mosques de William Golding

Clàssic absolut de la literatura, Senyor de les mosques narra l'epopeia d'uns nens què desprès d'un accident acaben abandonats a una illa deserta. Els nois d'Origen britànic intentarant organitzar-se segons el model occidental però amb el pas dels dies i els temors que aniran sorgint farà que és vagint tribalitzant cada cop més, a mesura que les enveges i les pors s'apoderin del seu nou mon i què la violencia prengui partit.

William Golding amb aquest llibre li va donar una volta més al mite de Robinson Crusoe, assentant els precedents i les premisses de tantes i tantes obres posteriors, els nens com origen del mal. La novel.la contraposa la barbàrie contra la civilització i com aquesta civilització és pot perdre en les situacions extremes i es veu com una societat es va degradant fins arribar al salvatgisme més extrem. L'altre leit motiv de la novel.la és la pèrdua de la innocència, els nens mai més seran els mateixos al finalitzar el llibre.

El llibre resulta un relat fascinant, comença com una aventura però de mica en mica detall a detall, es va tornant fosc, molt fosc. Amb un final que no per desconcertant no és menys impactant. Una conquilla, unes ulleres i un cap de porc són potser uns dels símbols més reconeixibles de la literatura universal, així com uns personatges carregats de simbolisme que quedaran gravats a foc en la ment dels lectors.  Obra indispensable que tot bon lector tindria que llegir-se un cop a la vida.

After Dark de Haruki Murakami

Tercer llibre d'en Murakami que em llegeixo i he de dir que m'ha semblat el més fluix (que no dolent).

La historia transcorre durant una nit  a un barri de Tokio, una noia s'esta en un bar esperant que passin les hores i tindrà encontres amb gent de tota mena. Mentre's en una habitació indeterminada una noia dorm i una entranya presencia l'observa.

Aquest són els dos punts de partida del conte proposat per en Murakami. Un conte menys fantasios que el de Kafka a la platja, i menys virtuós que Tokio Blues. La temàtica però és sembla'n. Narra el creixement vital de tot adolescent, les seves pors i inseguretats i al cap i a la fi com s'enfronten al mon i al espai vital que els a tocat, on busquen refugi on trobem, una escletxa de futur. Dos histories narrades amb descripcions que algun cas he trobat fantàstiques i quan arribin a lo que els records són el  combustible del cos si us plau aixequi'ns-en  de la cadira, sofa, llit o si ja estan de peu, de peu a  i aplaudeixin, només per aquelles quatre ratlles mereix la pena llegir-se aquest llibre. Quan hi arribin em donaran la raó.


Tot i què no m'ha fet el pes del tot crec que narra molt bé aquestes pors e inseguretats i aquest què serà de les nostres vides. O almenys això és el que jo he entès si troben un altre teoria i els convenç comprin-la sense dubtar-ho.




3/5






A tall informatiu he dir-lis que gracies ha un canvi laboral ara tindre menys temps per llegir i no crec que pugui mantenir aquest ritme de ressenyes, disculpin les molèsties i el meu futur decreixement ressenyador, però el blog seguira absolutament actiu.

Quiet de Màrius Serra

Quiet narra les experiència com a pare de Màrius Serra, pare de dos fills  la Carla i en Lluís, però sobretot sent la base del llibre la seva relaciò amb en Lluís o també dit Llullu que des de que va néixer va patir una paral·lisí celebral. I com en Màrius porta una vida pendent d'un fill que mai podrà créixer i fer vida normal o córrer com els altres nens.

Quiet es un llibre que sempre m'he resistit a llegir perquè a mi aquestes coses em solen afecta massa. Però ja sigui perquè sabia que trobaria un bon llibre i una bona historia o perquè m'he vist tocat pel síndrome Albert Espinosa de histories tristes peró que deixen quelcom a la memòria -tot i què els llibres de l'Espinosa deixen molt que desitja com a guionista i com a gustos cinematogràfics i literaris i trobo bastanta identificació però això es un altre història- he trobat el moment per llegir-lo o per devorar-lo doncs me le begut en una tarda (de Sant Esteve).

I que trobem en aquest llibre?, Sinceritat i tendresa. Tot això narrat amb un català exquisit com no podria ser menys amb en Màrius Serra, una historia tan bona i tan ben narrada que sembla ficció però no ho és, tan tendra que colpeja i tan sincera que fereix. Però també es euforia, tristesa i rabia. Ara no puc evitar de passar un cop i un altre les últimes pàgines amb un somriure emmarcat en la meva cara.



La remor de les onades de Yukio Mishima

Després de escriure sobre Tokio Blues em van recomanar que em deixes de Murakamis i em passes a en Mishima. I tot i aquesta obra no era cap de les recomanades era el que havia a la biblioteca, així que de moment em començat per aquí.

La frase publicitaria resa "la més gran história d'amor de la literatura japonesa", no us espanteu encara, que tot i que la historia òbviament es d'amor i que al cap i a la fi narra la típica historia: Nen pobre, coneix a nena de calers i el pare d'ella s'oposa a la relació perquè el pretendent es un pelacanyes; no és sols això.

Mishima escriu una novel·la curta no arriba a les 200 pàgines, el relat resulta emotiu i divertit, les peripècies dels dos amants resultan còmiques tot i que ja una certa tensió per veure el resultat de l'embolic, mai esdevé drama. Tots els personatges son vivissims i quan et penses que els secundaris estan desdibuixats Mishima els hi dona la paraula i de tal manera fan avançar la historia. Portant-nos a situacions molt colorides, on pateixes pel resultat de les accions i el destí dels personatges.

Com deiem Mishima converteix la historia en molt més. En una reivindicació de la voluntat humana,  un elogi de la vida rural en un poble de pescadors i al respecte que s'ha de tenir a les tradicions. Trobem que es una obra absolutament poètica però sense ser cargant, el paisatge i el remor de les ones es una constant al llarg del relat, la relació que tenen els personatges amb el mar i la natura m'ha recordat a El vell i el mar de Hemingway, tot i que a diferencia del americà, Mishima fa un elogi de la voluntat humana i a la fermesa de caràcter que tot ho pot i tot ho venç. Mishima m'ha porta ressons a Dickens o a les comèdies de Shakespere amb un toc de Mark Twain. Peró sobretot m'ha fet pensar quina gran pel·lícula de l'estudi Ghibli podria esdevenir. I del que no tinc cap dubte que La remor de les onades es un gran llibre.

En definitiva amb tots vostès Mishima:



Kafka a la platja de Haruki Murakami

Explicació de com funciona la meva ment lectora:

 (Dramatització dels fets feta de forma absolutament barroera)


-Dime un libro que te guste,

-Espera...Kafka en la orilla o Tokyo Blues  de Murakami, me gusto más el de Kafka pero es muy raro, el de Tokyo Blues también esta bien.

-Vale de que va el de Kafka?

-No té lo digo...

-Vale pos me  leo ese  y no miro ni  la contraportada...

Total que l'agafo de la biblioteca del barri en la seva versió catalana  i no em llegeixo la contraportada, i puc dir que l'experiència ha estat al.lucinogena, però ha valgut la pena. Es d'aquelles novel.les en que l'autor et deixar anar tot el seu mon, tot el seu simbolisme i monta't-ho com puguis.  Apa amb aquestes premisses ja us  podeu aventura a llegir Kafka a la platja....














Pd: Si voleu saber alguna cosa més seguiu llegint:

Llibre estrany, -si s'ha llegit manga no tan-, de caràcter reflexiu narra el creixement vital de dos individus un jove de 15 anys Kafka Tamura que fuig de casa per no haver de complir una estranya profecia que li va fer el seu pare. L'altre es Nakata  que de jove va patir un accident que el va deixar marcat psicològicament de per vida. Murakami escriu plagan els seus textes de referenciés cinefiles y músicals, cosa qué sempre m'ha resultat interessant com enten la música altre gent. Per altrè banda la novel.la sorprèn perquè esta feta dins la mentalitat japonesa les reaccions dels personatges es diferencien molt del pensament occidental i més d'un cop dius "Peró que fan", al final no crec que hagi captat tots els matitzos, ni tan sols el seu simbolismes però Tokyo Blues molt més elogiada a la xarxa que aquesta caurà aviat, perquè Kafka a la platja l'he disfrutat força, l'enigma propossat m'ha divertit.

Pd2: A posterior he vist que per internet no hi han masses crítiques elogioses cap aquesta novel:la tothom la compara amb Tokyo Blues i sempre perd, avissats quedeu.