No exagero si us dic que feia 25 anys que intentava llegir aquesta novel·la. Amb 16 anys ,com tants d'altres, havia llegit "Els tres mosqueters" i poc després El capità Alatriste del Arturo Pérez-Reverte. Les dues novel·les em van flipar fins a l'obsessió. No és cap secret que Alatriste és hereu dels mosqueters de Dumas. I la veritat, en Pérez-Reverte em va flipar d'adolescent. I aleshores a través del seu altre llibre "El Club Dumas", que era tot un repàs històric de la figura dels mosqueters, vaig descobrir que eren una trilogia (tenia 16 anys, internet a les beceroles i a tothom li sonava l'home de la màscara de ferro però tampoc teníem massa context). Llavors vaig anar a preguntar per llibreries de Barcelona si tenien la continuació dels tres mosqueters i els llibreters joves es quedaven a quadres i no sabien que tal cosa existís (llibreters de la formiga d'or, una salutació).
En definitiva, el 2001 per fi algú reedita la segona part dels mosqueters: "Vint anys després" i pel camí, a tombants de segle, trobo al mercat de Sant Antoni una edició vetusta de "El vizconde de Bragelona" (no sé quants anys té l'edició, però només diré que en el seu moment valia quatre reales). A tot això entro a estudiar a la Facultat de Geografia i Història. I què passa? Que és la facultat més esquerranosa i comunista que et pots trobar i, com que soc un tipus amb criteri, em deixo seduir pel seu ambient (i fins ara). A més si estudies història és impossible no ser d'esquerres (excepte u col·lega que continua sent un fatxa acabat, una salutació des d'aquí que mai llegiràs). Amb aquest bagatge escarrenós i de caràcter una mica intensito em llegeixo "Vint anys després" i que em trobo? Una adulació absurda de la figura dels reis. I em va tocar la pera. Així que el Vizconde el vaig deixar relegat. Ho vaig intentar però l'edició de quatre rals tenia una traducció decimonònica i jo m'esperava llegir sobre "L'home de la màscara de ferro", que no apareix per enlloc i llegides 250 pàgines l'abandono.
Saltem deu anys i cap al 2010 Edhasa treu una versió molt bonica del cicle dels mosqueters il·lustrada amb els gravats originals, així que me'ls miro i dic: quina lletra més petita, però segur que puc. Spoiler: No, que un és miop i té 6 diòptries a cada ull. I allà els tinc a l'estanteria fins que l'any passat pel meu aniversari em regalen Els tres mosqueters editat per Proa amb una traducció al català es-pec-ta-cu-lar. Així que ja que estem me'l rellegeixo i després vaig cap els "Vint anys després". I aquest cop si, la segona part em flipa. Les aventures funcionen com un rellotge, la història de culpa pel que li van fer a milady és colpidora, els dolents són carismàtics i els quatre herois uns cràpules malparits que són pur carisma y a més la narració funciona com un western crepuscular increïble.
En definitiva, que estem al 2023 hi ha una cosa que es diu internet, una altra cosa que es diu ebook i un preu irrebatible per 1,50 euros pots tenir El vizconde de Bragelonne en segons. Això si, amb una portada horrible (veure foto), però l'obra quasi íntegra -dic quasi, perquè la versió d'edasha que era espectacular (però amb lletra minúscula) havia traduït fragments que no s'havien traduït fins ara-. I si vas comparant a alguns capítols li falten paràgrafs. Però ni l'edició dels quatre rals els tenia, en definitiva un mal menor, si pots ampliar la lletra tot el que vulguis! La portada, fixeu-vos, es un vampir-elf que no si vol simbolitzar a Lluïs XIV, o que el becari va dir? Vescompte? Vescomte el que tinc aquí penjat que això va de vampirs quasi que segur.El vizconde de Bragelonne és una novel·la de 1800 pàgines (recordeu que he dit que he trigat vint-i-cinc anys en llegir-la) així que si la vols llegir posa-li voluntat. I cal dir que la part que coneix tothom són les últimes 300 pàgines aprox (la de la peli del Di Caprio). Per ella tenim l'Anglaterra puritana post Cronwell, els últims estertors de la fronda, conspiracions de jesuïtes i l'ascens de Lluís XIV. I és que en Lluís XIV, qual Paul Atreides, en aquestes pàgines passa de ser un nen a un líder destacat. Durant centenars de pàgines serà el veritable protagonista de la novel·la.
No fa falta explicar l'argument del cicle dels mosqueters perquè senzillament són pura vida. A més encara no he vist cap versió d'una pel.lícula de Dumas que respecti el seu original, ni la dels Mosqueters, ni la dels Montecristos. La mala llet que es gasta no ha estat mai filmada ni els seus finals respectats. Això és una alicient per adentrar-se en la seva obra.
En aquesta novel·la riu et pot passar de tot: que t'avorreixes, que odiïs, que estimis o que riguis desmesuradament. Tindràs duels d'espasa o de pistola, investigacions criminals, esperances truncades i complertes i sobretot moltes conspiracions. El viatge és costerut, però paga la pena. Només la recomano a aquells amants dels mosqueter: d'en Dartagnan, de l'Athos, d'en Portos i l'Aramis. Però si arribeu a ella és perquè ja heu passat pels dos llibres anteriors. La veritat que les intrigues cortesanes d'amorius i passions són una mica pesades i un mica escull a la meitat de la narració, però al tram final ressonen els canons i el toc a matadagolla, la cosa acaba de forma sublim. Això es deu al fet que Dumas escrivia fulletons, cada setmana es publicava un capítol al diari. Com més capítols, més calerons i el vescomte, com a bon serial, va trigar tres anys a publicar-se sencer. I llavors tenim un munt de trames i algunes no es tanquen, tot per anar donant al públic la seva dosi setmanal. I això provoca alts i baixos. Els fulletons francesos eren el Netflix del segle XIX, carregats d'estrelles com Balzac, Victor Hugo i Alexandre Dumas.
pd: Pérez-Reverte te alguns dels escrits més interessants sobre els mosqueters que pugueu llegir, no obstant, és nota que les seves conclusions venen donades per les seves filies i fòbies.
pd2: Pérez-Reverte feia llibres divertits e interessants abans de convertir-se en l'adalid de l'honor espanyol. La Tabla de Flandes, el Club Dumas i els primers Alatristes son molt divertids.
