1Q84 (llibre 2) de Haruki Murakami

La veritat que per fer la ressenya del segon llibre he trobat la dificultat que difícilment puc afegir alguna cosa nova a la que vaig escriure per el primer llibre de 1Q84, així que amb tot el morro del mon i sinceritat  us copio el que vaig escriure el 7 de febrer de 2012 (parts noves escrites en blau):

 Aomame es una professora de gimnasia que oculta una doble vida ja que en realitat es una assassina que mata a maltractadors per encàrrec. Tengo es un professor de matemàtiques i escriptor que no pública i rep l'encarrec de reescriure una novel·la molt original i que promet molt però falta polir-la per que sigui un gran èxit. Llavors tenim la historia de dos mentiders, dos histories que en un moment de les seves vides s'haviem creuat i que ara  busquen retrobar-se encara que els dos només ho sospitin. Pel mig trobarem una historia de maltractaments, assassinats, violacions e infàncies dificils, un llibre estrany i una secta Sakigake (en castellà:Vanguardia) tot això a cavall de dos mons 1984 i 1Q84. Hi fins aquí puc llegir perquè soc de l'opinió que en Murakami es millor que t'agafi desprevingut.

Murakami fa paral·lelismes entre la seva novel.la i el clàssic d'Orwell. Mentre's Orwell va escriure 1984 pensant en un futur que encara era llunya. Murakami retracta el 1984 que ell recorda i li serveix per fer una reflexió sobre el passat, però dotant-lo de fantasia y elements onírics. El 1Q84 que descriu el japonès te elements d'ucronia (que no explicarem) per fer-nos reflexiona sobre mons paral.lels i elements del destí  com dos persones que no es coneixe

n poden esta en un mateix lloc ja sigui un concert, un col.legi, una manifestació sense ni tan sols creua una mirada i després al cap dels anys trobar-se i veure que havien coincidit en un mateix espai o interessos; elements que quan es junten només es pot parla de que el seu camí estava escrit. Això es el que ens vol explica Murakami, com tots estem predestinats. Ja sigui en aquest mon o en un altre.

A nivell personal aquest llibre tot i esser un immens puzle m'ha semblat el més popular i accessible d'en Murakami, te elements de best-seller i alguns el comparen amb l'obra de Stieg Larsson, però jo personalment l'he trobat molt més ric i construït que les novel.les del suec. Una complexitat a la que no arriba en Larsson, i uns personatges més vius i creïbles. Tot i que te elements discutibles histories paral.les que semblen no aportar massa, detalls que no saps perquè tels explica, i una mica menys de màgia i originalitat que les anteriors, però segueix sent una novel.la molt més personal e interessant que qualsevol Larsson, Brown, Follet o Neville.

I això es tot el que puc dir del primer llibre de 1Q84. (¿Per què no fa falta que digui que la Q en japonès sona igual que 9, oi?)

La veritat que el llibre segon resulta redundant en els temes ja mostrats en el primer, a més deixa temes oberts sense tancar massa les trames del primer, perquè Murakami es un estil, un imaginari i una forma de escriure en que per poder gaudir-lo has de voler entra en el seu joc. I això ja es una opció intima i personal que cadascú ha de prendre.

De qué parlo quan parlo de córrer de Haruki Murakami

I torno a en Murakami després d'haver deixa't en stand by 1Q84. Potser per trobar la força per reprendre els camins de l'Aomame i en Tengo.

Aquest llibre fa unes funcions de memòries on en Murakami ens explica el que es per ell, el fet d'anar a córrer,  cosa que fa cada dia (o quasi) per preparar la marató anual. Dins les seves reflexions, ens parla del seus hàbits d'escriure i el que suposa per ell aquest art.

De què parlo quan parlo de córrer es un llibre ràpid de llegir, molt senzill i d'una gran sinceritat, on Murakami ens diu que l'important de la vida es conèixer els nostres límits i on les victòries poden arribar al aconseguir supera els nostres petits (o no) objectius. I sí al final no ho aconseguim, perquè el nostre cos s'envelleix, s'ha de gaudir del camí recorregut que sempre ens ensenya alguna cosa. En definitiva aquest llibre agradarà aquells que els interessi saber en que consisteix el procés creatiu d'un escriptor. Tot i que te una sort de to d'autoajuda que tot i que no m'acaba de convèncer, el te des de la humilitat i no intenta ser cap doctrina.

1Q84 de Haruki Murakami (llibre 1)

Normalment aquest llibre es ressenya junt amb el segon, ja que tan a l'edició catalana com castellana els dos llibres es presenten en un sol format, però com ara tinc menys temps per llegir prefereixo canviar de temàtica per anar provant altres plats i no cometre el risc de saturar-me, ni pel temps invertit, ni per la repetició d'un mateix autor -quatre llibres seus en 4 mesos. Després de lo superficial nem al assumpte:

Aomame es una professora de gimnasia que oculta una doble vida ja que en realitat es una assassina que mata a maltractadors per encàrrec. Tengo es un professor de matemàtiques i escriptor que no pública i rep l'encarrec de reescriure una novel·la molt original i que promet molt però falta polir-la per que sigui un gran èxit. Llavors tenim la historia de dos mentiders, dos histories que en un moment de les seves vides s'haviem creuat i que ara  busquen retrobar-se encara que els dos només ho sospitin. Pel mig trobarem una historia de maltractaments, assassinats, violacions e infàncies dificils, un llibre estrany i una secta Sakigake (en castellà:Vanguardia) tot això a cavall de dos mons 1984 i 1Q84. Hi fins aquí puc llegir perquè soc de l'opinió que en Murakami es millor que t'agafi desprevingut.

Murakami fa paral·lelismes entre la seva novel.la i el clàssic d'Orwell. Mentre's Orwell va escriure 1984 pensant en un futur que encara era llunya. Murakami retracta el 1984 que ell recorda i li serveix per fer una reflexió sobre el passat, però dotant-lo de fantasia y elements onírics. El 1Q84 que descriu el japonès te elements d'ucronia (que no explicarem) per fer-nos reflexiona sobre mons paral.lels i elements del destí  com dos persones que no es coneixen poden esta en un mateix lloc ja sigui un concert, un col.legi, una manifestació sense ni tan sols creua una mirada i després al cap dels anys trobar-se i veure que havien coincidit en un mateix espai o interessos; elements que quan es junten només es pot parla de que el seu camí estava escrit. Això es el que ens vol explica Murakami, com tots estem predestinats. Ja sigui en aquest mon o en un altre.

A nivell personal aquest llibre tot i esser un immens puzle m'ha semblat el més popular i accessible d'en Murakami, te elements de best-seller i alguns el comparen amb l'obra de Stieg Larsson, però jo personalment l'he trobat molt més ric i construït que les novel.les del suec. Una complexitat a la que no arriba en Larsson, i uns personatges més vius i creïbles. Tot i que te elements discutibles histories paral.les que semblen no aportar massa, detalls que no saps perquè tels explica, i una mica menys de màgia i originalitat que les anteriors, però segueix sent una novel.la molt més personal e interessant que qualsevol Larsson, Brown, Follet o Neville.

I això es tot el que puc dir del primer llibre de 1Q84. (¿Per què no fa falta que digui que la Q en japonès sona igual que 9, oi?)

After Dark de Haruki Murakami

Tercer llibre d'en Murakami que em llegeixo i he de dir que m'ha semblat el més fluix (que no dolent).

La historia transcorre durant una nit  a un barri de Tokio, una noia s'esta en un bar esperant que passin les hores i tindrà encontres amb gent de tota mena. Mentre's en una habitació indeterminada una noia dorm i una entranya presencia l'observa.

Aquest són els dos punts de partida del conte proposat per en Murakami. Un conte menys fantasios que el de Kafka a la platja, i menys virtuós que Tokio Blues. La temàtica però és sembla'n. Narra el creixement vital de tot adolescent, les seves pors i inseguretats i al cap i a la fi com s'enfronten al mon i al espai vital que els a tocat, on busquen refugi on trobem, una escletxa de futur. Dos histories narrades amb descripcions que algun cas he trobat fantàstiques i quan arribin a lo que els records són el  combustible del cos si us plau aixequi'ns-en  de la cadira, sofa, llit o si ja estan de peu, de peu a  i aplaudeixin, només per aquelles quatre ratlles mereix la pena llegir-se aquest llibre. Quan hi arribin em donaran la raó.


Tot i què no m'ha fet el pes del tot crec que narra molt bé aquestes pors e inseguretats i aquest què serà de les nostres vides. O almenys això és el que jo he entès si troben un altre teoria i els convenç comprin-la sense dubtar-ho.




3/5






A tall informatiu he dir-lis que gracies ha un canvi laboral ara tindre menys temps per llegir i no crec que pugui mantenir aquest ritme de ressenyes, disculpin les molèsties i el meu futur decreixement ressenyador, però el blog seguira absolutament actiu.

Norwergian Wood de Haruki Murakami (TOKIO BLUES)

Watanabe llega al aeropuerto de Hamburgo y por el hilo músical suena Norwergian Wood de los beatles e irremediablemente su mente vuela hacia 20 años atrás y a los sucesos que hicieron que  esta canción quedara grabada a fuego en su biografía. 

Norwergian Wood o Tokyo Blues es una novela de iniciación nos narra la vida de Watabe entre los 17 y los 20 años y las experiencias con las que abandono la niñez para convertirse en el adulto que es. Estas experiencias están íntimamente ligadas a la biografía de tres mujeres:  Naoko, Midori y Reiko. Creo que cada uno de ellas supone una rama de la mente de Watabe, locura, amor, sabiduría (no por este orden y no cada una tiene un solo atributo)  y son un paso cada vez más profundo hacia la edad adulta. Con cada una de ellas el protagonista se hace más más  mayor y evoluciona gracias a ellas. Le ayudan a saber quién es y que quiere ser. Con lo que encontramos una novela costumbrista, que nos hablan de sentimientos pero de esa forma tan hermética que tienen los japoneses.

Hay quién dice que esta es la novela normal de Murakami, la comparan con El guardián entre el centeno (que no he leído), no hay excesivas paranoias y bastante menos simbolismo que en Kafka en la orilla.  Narrada desde un punto de vista subjetivo, no sabemos si lo que nos cuenta Watanabe es cierto o si los hechos no se han visto tergiversados por la memoria. Lo que ha hecho que esta novela sea mundialmente reconocida es esa fruición por los detalles, ese ritmo tan japones, pero a la vez marcado por la cultura occidental o americana lo que produce una narración y un simbolismo que supuso  un soplo de aire fresco dentro de la narrativa mundial. Cuando leí Kafka en la orilla, dije que todo el mundo le gusta más Tokyo Blues, ahora que he leído esta yo me quedo con la de Kafka. 

Me quedo con Kafka en la orilla porqué en el mensaje que nos da Murakami, que hay que temer a los hombres sin imaginación y que por ello sus libros son una exaltación de ella misma, la de Kafka es el paradigma definitivo sobre esta idea en la novela de Murakami (hasta proximas lecturas).

Le pongo un 3/5.

Kafka a la platja de Haruki Murakami

Explicació de com funciona la meva ment lectora:

 (Dramatització dels fets feta de forma absolutament barroera)


-Dime un libro que te guste,

-Espera...Kafka en la orilla o Tokyo Blues  de Murakami, me gusto más el de Kafka pero es muy raro, el de Tokyo Blues también esta bien.

-Vale de que va el de Kafka?

-No té lo digo...

-Vale pos me  leo ese  y no miro ni  la contraportada...

Total que l'agafo de la biblioteca del barri en la seva versió catalana  i no em llegeixo la contraportada, i puc dir que l'experiència ha estat al.lucinogena, però ha valgut la pena. Es d'aquelles novel.les en que l'autor et deixar anar tot el seu mon, tot el seu simbolisme i monta't-ho com puguis.  Apa amb aquestes premisses ja us  podeu aventura a llegir Kafka a la platja....














Pd: Si voleu saber alguna cosa més seguiu llegint:

Llibre estrany, -si s'ha llegit manga no tan-, de caràcter reflexiu narra el creixement vital de dos individus un jove de 15 anys Kafka Tamura que fuig de casa per no haver de complir una estranya profecia que li va fer el seu pare. L'altre es Nakata  que de jove va patir un accident que el va deixar marcat psicològicament de per vida. Murakami escriu plagan els seus textes de referenciés cinefiles y músicals, cosa qué sempre m'ha resultat interessant com enten la música altre gent. Per altrè banda la novel.la sorprèn perquè esta feta dins la mentalitat japonesa les reaccions dels personatges es diferencien molt del pensament occidental i més d'un cop dius "Peró que fan", al final no crec que hagi captat tots els matitzos, ni tan sols el seu simbolismes però Tokyo Blues molt més elogiada a la xarxa que aquesta caurà aviat, perquè Kafka a la platja l'he disfrutat força, l'enigma propossat m'ha divertit.

Pd2: A posterior he vist que per internet no hi han masses crítiques elogioses cap aquesta novel:la tothom la compara amb Tokyo Blues i sempre perd, avissats quedeu.