L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré

L'ombra de l'eunuc ma semblat una novel.la magistral, Cabré domina el tempo i les emocions com ningú. L'història comença quan Miquel Gensana després de la mort d'un amic es troba sopant amb Júlia a un restaurant antic que abans havia estat la casa d'en Miquel. A partir d'aquí nirant brollant tres lineas de pensament que ens explicara'n tres histories, la pròpia vital d'en Miquel, la de la seva familia i la casa que havia estat propia i la del soparet entre Júlia i ell, tot això amb un estil encara no tan depurat com a Les veus del Pamano i Jo confeso però que ja resulta una delícia narrativa.

El temps que emmarca la novel.la seria aproximadament de 1900 a 1997, temps on sorprenentment (per ser una novel.la catalana) casi no es menta la guerra civil, ni la segona guerra mundial, el franquisme es narrat a la seva tardor a partir de 1966 quan en Miquel entra a la universitat, amb tots els grupuscles d'esquerra i opcions diverses per fer caure el règim. Però aquesta circumstancies històriques son més un decorat on Miquel creix vitalment,  ple d'experiències i coneixences que deia el poema, a cavall entre els seu compromís polític i les seves experiències familiars. Sobta en mi què el protagonista esdevé un objecte passiu en les seves relacions amoroses, on ell es un mer crític i la seva amant, Teresa -un geni artístic- on la força i l'admiració la té ella, enlloc del protagonista.

Les tres lineas argumentals són narrades pel Miquel i per la memòria del seu oncle Maurici, un personatge que queda en el record. Cabré plasma dialectes i formes de parlar i com personatges diversos estructuren el seu llenguatge de forma diferent ,essent un joc constant per veure qui parla en cada moment, si no s'esta avesat en l'obre de Cabré pot costar però un cop s'agafa, el sistema narratiu, es com a mínim una autentica experiència pels sentits, creant uns personatges vivíssims. El llibre novament, com tots els de Cabré, van impregnat d'una filosofia molt humanista i molt natural. Reflexions que et  fan agafar un moment de respir per pensar en allò que el autor ens vol dir, no hi ha temps per presses i potser queda obligada en una futura, encara que llunyana, relectura. Al final de tot t'anadonès que Cabré el que fa es una reinvidació de l'art com una força vital i com l'escriptura pot provocar terratrèmols i pot incidir en la vida d'aquells que intentem gaudir-la.

Cabré es un dels grans, els seus llibres son totxanes molt compactes, que sempre deixen un quelcom en el lector al final de la lectura.

pd: Jaume Cabré al Sant Jordi passat.

Jo confesso de Jaume Cabré

¿De què tracta?, de forma ràpida sense desvelar gran cosa dirè què és el seguiment d'un violí durant  3 segles i el rastre de sang que va deixant, tambè es una descripció sobre el MAL que recorre Europa durant aquest temps, però sobretot es la història d'Àdria Ardèvol.

Jo confesso què aquest llibre de Jaume Cabré al final ha resultat una lectura sublim carregada d'emoció. Una emoció esdevinguda per la força de la història i encarrilada pels camins que en Jaume Cabré ens a volgut portar.  He de confessà que a mesura què anava llegint em deia a mi mateix no es com Les veus del Pamano com un mantra. I la veritat es què no és  Les veus del Pamano (LvP) ja què aquesta és una història local que esdevé universal, les vicissituds d'un poble i un homes i dones que habiten en un marc concret Torena i el Pallars (per més informació cliquin aquí).

M'entres Jo confesso es una historia universal que esdevé local, una història que traspassa -un cop més en Cabré- l'espai  i el temps però en una dimensió més basta i ambiciosa del  que Cabré havia gosat fins ara: quatre segles i tot el continent europeu. Jo confesso ens mostre com la història d'un continent ens pot trucar a la porta i afectar les nostres vides, o com aquells elements què no controlem ens podem determinar de les formes més insospitades. En aquesta novel·la és juga amb la narració es produeixen salts de llocs i personatges  i casí sense canvi de registre (a diferencia de LvP) però tot quedà justificat al final quan aquesta confessió esta apunt d'acabar i palpès que tot es l'ocàs d'una supernova que et fa estremir d'emoció i copcés tota la passió que ja darrere d'aquest llibre. Aquest puzle narratiu  fa que calguí un cert temps d'adaptació però un cop superat aquest temps, es produeix un gran dinamisme en la novel·la molt d'agrair. Els secrets es van desvelant de mica en mica i en alguns casos quan penses que ja està es dona una gir més.  Totes les tramés des de la que filosofa sobre l'origen del mal, com la que segueix el violí, així com la principal que es la vida i miracles d'Àdria Ardèvol acabem encaixant en uns superestructura què és lo més pròxim què es pot llegir a la perfecció narrativa.

I al final he vençut aquest prejudici de no és com LvP, no sé si es millor però segur que pitjor tampoc  es un altre cosa, un altre paisatge proposat per Cabré que conforma una novel·la fantàstica y una experiencia apassionant què traspassa generes literaris.

5/5

Senyoria de Jaume Cabré

Al 1799 el regent civil de la real audiència de Barcelona  Rafael Massó, màxima autoritat judicial, fa i desfà a la seva voluntat des de l'antic palau de la Generalitat. Massó es un  home de voluntat arbitrària un trepa de la pitjor mena i amb els anys un vell lasciu i mediocre. Però el momio se li acaba quan un assassinat mal resolt i el temps, -què col·loca a tots al seu lloc-, faci brolla les rivalitats i enveges què  tenia soterrades així com algun petit secret. Els seus antics rivals i nous enemics faran el què sigui per derrocar-lo.

Jaume Cabré va escriure aquesta novel·la al 1991 i és per mi el seu principal problema ja què tot  el que he llegit seu és posterior i l'escriptura del senyor Cabré com el bon vi millora amb el pas dels anys. Les veus del pamano o Viatge d'hivern les trobo molt superiors. Si no hagués llegit aquestes dues segurament Senyoria hauria causat en mi una impressió més favorable. Un altre handicap exclusivament meu és que no m'agraden les novel·les amb un protagonista desagradable i peripatètic, em desconnecten de la història.

En quan a virtuts trobem una Barcelona de finals del XVIII perfectament retratada, la cort bòrbonia brilla sense pal·liatius, els entorns son vivissims, la ironia que sap a glòria i Cabré juga un cop més amb l'espai i el temps però sense esta tan aconseguit  com a Les veus del Pamano amb la pràctica s'arriba a la perfecció. Senyoria es una novel·la molt recomanable per conèixer l'evolució d'un dels nostres millors escriptors.

3/5

Viatge d'hivern de Jaume Cabré

A  partir de ahora las lecturas que haga en catalán las reseñaré en catalán y las que haga en castellano en castellano. Por dos motivos para no sentirme tonto escribiendo en castellano algo he leído en catalán y viceversa de paso mejorar mi ortografía catalana que me hace mucha falta. Graciás por su comprensión.

Enamorat de la literatura de Cabré des de Les veus del Pamano, aquest Viatge d'hivern es la meva segona incursió en un llibre seu. A priori sens presenta com un llibre de relats on el seu lligam en comú és la música y l'art. Però un cop llegits, es nota un nexe entre molts d'ells -una estranya melodia de Fischer, una pintura de Rembrant  varies generacions de jueus i el fantasma de Shubert-  li acaben donant al llibre la textura d'un relat més llarg.

Els relats es situen en el paisatge centreeuropeu -els estats alemanys i Àustria-  cronològicament comprenen  uns 400 anys des de Rembrant a la Velvet Underground i tracten de músics, pintors i bibliòfils. Sobre amors, genis,  avarícies, captiveris i opressions.

Els contes segueixen la tònica del contistes més afamats, construir un relat mínim on Cabré li demana al lector que ompli el buit que no pot explicar per una mera qüestió de extensió i al final de l'historià dona un gir on el conjunt  pren sentit. Però al final de tan repetir la sorpresa al igual que Shymalan es fa previsible i quan t'adones d'això només has de gaudir del viatge que Cabré et proposa, ja que al cap i a la fi els camins i paisatges  per on ens transporta són molt bells.