Contra el fascismo Umberto Eco

En estos tiempos va muy bien que nos recuerden las bases del fascismo y sucedáneos. Umberto Eco en este librito de apenas 60 páginas nos da las claves para identificarlo. El libro resulta imprescindible, habría que tener uno en cada casa.

Por desgracia en esta época de postverdad  se me antoja inútil, la gente que quiere ser engañada lo sera igualmente, los medios con sus noticias de sucesos o sus huracanes en kuala-lumpur  tapan noticias complejas, blanquean ideales antediluvianos y la gente solo absorbe mierda, desgracias o cosas que ya asumidas en su universo mental. Si un votante de un partido de extrema derecha se cruza con este libro no la va entender ya que  utiliza un vocabulario complejo, rico y con algunas dosis de ironía.

Este libro es para la tribu para reafirmarnos en nuestros ideales, para vehicular nuestro discurso, para crear conciencia de resistencia.  En esta vida no hay nada  mas fácil que tener miedo, nada mas sencillo que odiar, las red fascista está ahí. Solo con cultura, educación y las fuentes adecuadas las combatiremos. Hace mucho tiempo un filosofo ya hizo la definición definitiva de como se llega  al fascismo: "El miedo lleva a la ira, la ira al odio, el odio al lado oscuro" Antiguo maestro  afincado en Dagobah dixit. Estamos a 5 de enero de 2019 somos la Resistencia.

La danza del gohut de Ferran Valera

  Un noble es dado por muerto en una batida contra los gohut, que es una tribu salvaje de las montañas no del todo humana. A los tres años es encontrado en estado salvaje e incivilizado. Leara Viara es tutora de la fortaleza y sera la encargada de devolverle su espíritu perdido y su forma y costumbres civilizadas.

  La danza del gohut es la típica historia sobre hombre civilizado que se aclimata a la tribu salvaje, que antes despreciaba, y que acaba entendiendo sus costumbres y haciéndose un gohut más; lo podríamos denomiarel Bailando con lobos de la fantasía épica española. EL antiguo noble se hace llamar gohut  y su tutora  lo irá entendiendo cada vez más,  hasta sentirse fascinada por la sociedad que despreciaba en un desenlace sumamente previsible desde el prologo. 

  Lo interesante de la novela es la reflexión que ofrece sobre las libertades de la civilización, como una sociedad en nombre de su status quo capa toda posible disidencia contra el orden establecido, como el ser humano que no conoce la alternativa lo acepta como la panacea. Bailando con gohuts nos permite albirar otra sociedad y costumbres posibles, romper con lo establecido y cuestionarnos nuestros mundos perfectos. Nos permite además hacer un ejercicio de empatía hacia lo diferente y cuestionarnos nuestros prejuicios. Si tuviera 15 años, y no viniera adoctrinado de casa, me hubiera gustado mucho más, sus reflexiones, aunque interesantes, a mí no me conmueven y el desarrollo de la historia resulta previsible desde el inicio.

L' Amiga Genial d'Elena Ferrante

  Hola despistat/da! sí, això era un blog de fantasia, ciència ficció i novel·la negra...

  Ja han passat massa matins per parlar de la mística de la Ferrante, què qui és?, que si el pseudónim, etc..... qui no la coneguí és que a estat ficat en algun barri del Baix Llobregat molt de temps....(i zero interès per la temàtica).

  L'Amiga Genial tracta de les vides de la Lila i la Lenù dues noies d'un barri obrer de Nàpols a finals dels 40, principis dels 50. I en la millor tradició neorealista italiana, per les seves pàgines passen les principals famílies que envolten a les protagonistes. Rafaella Cerullo (Lila) és la filla del sabater del barri una noia extremadament intel·ligent aquí els pares no l'acompanyant en els seus somnis. Elena Greco (Lenù) és la filla del conserge de l'ajuntament, també molt intel·ligent però de les que sa d'esforçar i els seus pares tampoc l'ajuden massa, però tampoc li posen pals a la roda.

  Aquesta novel·la és la primera part de la quadrilogia: Dues amigues. En ella trobem la part de la infància: els primers professors, els primers nòvios, però sobretot trobem la vida i amistat, però de l'autentica,la que esta plena de moments que et marcaran per sempre com només ho fan els amics de veritat, però també les seves enveges i rivalitats. Aquelles coses que acabant en construir la personalitat a vegades seguint l´estela de l'amiga, però a vegades en contraposició a ella, a vegades cercant ajuda d'ella, però també fugint-ne. Lila és rebel indomable, seca com un secall físicament i personalment, de les que aprèn sense massa esforç de les que al final no treuen tot el potencial perquè no els hi costa. L'Elena és el contrari afable, pleneta, llesta -de les que estudien-, de les que absorbeixen el bagatge i llavors s'expandeix en una intel·ligència brillant. Perquè el que traspua el llibre principalment es vida, personatges complexos, contradictoris, és un fulletó , però fugint del carto-pedra. Amor, desamor, guerres contra els pares, guerres amb els veïns, instant de felicitat, i sobretot molta violència.

  El principal tema del segle XX a les societats occidentals és l'erradicació de la violència, les nostres societats europees sempre han estat, societats on la violència estructural ha estat molt arrelada, fa 40/50 anys la gent és pegava molt, et pegava el pare, la mare, el germà, el profe, qualsevol pel carrer. Et pegava l'estat, et pegava la família, et pegava la religió: per corregir-te, per educar-te, per transgredir les lleis de la decència. Les colles rivals feien guerres de pedres, si travessaves el carrer equivocat t'apunyalaven en una cantonada, si eres obrer i passaves al barri ric, et podien anar cercar amb pals a les mans.. Eren mons clànics, quadrats, on els límits eren fronteres, podies haver nascut a Nàpols i no trepitjar mai la platja perquè era el món exterior.
.
I en definitiva "L`amiga genial" és una novel·la històrica on el que narra és el seu moment i el seu temps. La política és un element subtil en aquesta primera part, però hi és present, els personatges no s'acaben d'entendre fins que no sabem a quina mentida estan adscrits: comunistes, feixistes, monàrquics, estraperlistes, ateus o apolítics. Les ferides de la Segona Guerra Mundial i la plena postguerra encara estàn vigents.  En aquest llibre la visió és entrellucada com només ho podia intuir un parell de nenes que en acabar la funció sols tenen 15 anys. El llibre no et dóna tota l'informació perquè tampoc la tenien, el paisatge vital es va descobrint i teixint a mesura que l'Elena el va  muntant les peces del puzzle

  Lina i Lenù són els dos sols esplèndids que ens transporten en l'espai-temps, en aquesta primera part la versió que coneixem és la d'Elena, a la segona  partt coneixerem més les motivacions de Lila. Fulletó addictiu on la vida què transmet és el que enganxa.

Permagel de Eva Baltasar

M'encanten els retrats generacionals que intentant explicar o aclarir, o relatar o ser testimoni, o cronica del temps en el que ens a tocat viure. Les manies de l'urbanita modern sempre és un tema que m'atrapa. I aquí tenim a Eva Baltasar, es una poetessa reconeguda i multi premiada, que ara ens presenta la novel·la Permagel sent la nova sensació de les lletres catalanes del curs vigent.

Permagel ens presenta una dona protagonista amb certa xerrameca suïcida, però almenys des de el meu punt de vista, més per convicció cosmètica que assumpte fatalista. I trobem una novel·la d'ambient femení on la protagonista ens repassa els seus trenta i tants anys de vida. La relació amb sa mare, germana i amants. Passen pel llibre de forma lúcida, divertida, i tragicòmica. La noia no obstant te una vida força vital. La veu narradora em fascina: cínica molts cop i amb un humor subtil. Permagel és aquell glaç que no es desfà mai com l'interior de la protagonista (diu) i tant buscar el desglaç pensa que estaria béel suicidi . Però la vida ofereix altres assumptes que fan posposar els assumptes mortals. L'únic defecte que li trobo es que s'acaba massa bruscament, ja que quan s'acaba el repàs biogràfic et fot, un diríem, cliffanger i queda com coixa, no diré amb ganes de més, que també, sinó coixa com si et manllevassin quelcom. Però esperem la segona part, que la cosa es una trilogia, amb ganes.

Pd: per premis i altres busquin altres blogs.

Els Romanents de Víctor García Tur

Víctor García Tur ens porta la seva segona novel·la llarga, després de "Els Ocells" (no ressenyada en aquest blog sols per desgana existencial, crisis blogaire i altres factors lovecraffians) Els Ocells va ser una grata sorpresa, el primer llarg de VGT, una novel·la més llarga que aquesta però que comparteix els mateixos elements: una quotidianitat que es va tornant cada cop més sinistre. Una prosa natural, això vol dir, que no es complica la vida en excés i trenca amb l'academicisme típic. O almenys ho fa en una de les tres veus que té la narració: La primera és la mare preocupada pel comportament del seu fill, la segona el dietari del fill, que amb un to pedant d'adolescent (al que li fotries un jec d'hòsties amb la ma oberta), on ens narra la seva peripècia vital i la tercera son fragments d'un llibre titulat Brevíssima relació de les heretgies, que és un text historiogràfic que fa el que indica el seu nom.

Els romanents és una novel·la sobre l'enfrontament entre els pares i els fills. La família protagonista la forma una parella d'ex punks i un adolescent adepte a una peculiar tribu urbana. L'assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies és el contrapunt que contextualitza les accions del fill. La història de caracter circular es repeteix.

I amb aquest elements de que va el llibre? Doncs de Charles Manson. No, que és broma si "Les noies de Emma Cline" tel venen així doncs Els romanents també. Realment tracta de com el nano va caient en una secta mentre sa mare ho mira, com el cap de Bartleby escolta: "el preferiria no fer-ho" de l'escrivent. La mare te un passat  al  costat salvatge de la vida, o almenys era punk; és una dona  llegida i amb una certa cultura que veu astorada l'evolució vital del seu fill. I tot això convida com a l'obra de Melville a diverses reflexions: de i tu que faries o com ho enfrontaries? I per altre una més profunda de com pot ser que amb  uns pares progressistes i moderns, que li han donat una educació i uns valors al seu fill, aquest s'acabí es transformant en un heretge contra el si familiar.

 Per tot l'esmentat m'encantat: lo friki, lo seriós i la historia es junten en un relat vibrant de 144 pàgines que algun pedant tu allargava a 667, però García Tur tu fa maco en menys caràcters però més molta emoció i precisió.

Farishta de Mar Pastor

En aquesta santa casa sempre som molt fans de Marc Pastor, crec que és un dels pocs autors que li he anat ressenyant totes les seves novel·les amb molt delit (falta la Mala Dona fins una propera relectura).  I després de quatre llarguíssims anys ens arriba Farishta. Potser la seva obra més complexa i ambiciosa.

El marc cronològic ens situa a l'any del senyor de 1993, Kurt Cobain encara respira i no ha esdevingut mite, Farishta és la nostra heroïna, una noia afganesa nascuda a finals dels setanta i adoptada per un general soviètic durant la guerra. Quan està a punt de complir 18 anys li ofereixen un treball que no pot refusar per part de la companyia Iefremov-Strugatski una estada de quatre anys al paradís amb un sou indecent. El paradís està a una illa del pacífic sud a la Polinèsia francesa. Allà haurà de fer d'intendent les famílies que hi viuen en un petit arxipèlag. Unes famílies riques que han portat els seus fills a aquest indret per educar-los fora del mundanal soroll de finals del segle XX. Allà depàs , coneixerà, l'AMOR. Però aviat començaran les dissonàncies i la paranoia s'obrirà camí donant pas a un thriller electritzant.

La novel·la està adscrita al gènere de mecanoscrit trobat, és el diari personal de la Farishta, salpebrat d'altres documents complementaris per entendre el tot de la història o almenys tenir les peces del trencaclosques: cartes, analítiques, postals e informes. El traductor d'aquest manuscrit al català de l'original en rus és en Víctor Negro protagonista de L´Any de la plaga. Aquest recurs narratiu li dóna una gran vivacitat i és que et creus en tot moment a la Farishta, comença sent una mica pàmfila i somiatruites, però a través dels seus escrits veiem com muta, com evoluciona i és recol·loca a la nova realitat. 

I dèiem que aquesta és la novel·la més ambiciosa de Marc Pastor, ja que és la que connecta totes amb el seu imaginari, fins ara havíem tingut aclocades d'ull, personatges comuns, certa referencia a fets d'altres llibres. Però ara veiem que tot forma part d'un sol cosmos i d'un pla més gran. Una història que transcendeix l'espai i el temps.

Farishta és també una reflexió sobre la paternitat i que significa ser un pare adoptiu i un fill adoptat. En aquest sentit la novel·la funciona en doble direcció, pivota en dos eixos: un seria des de el punt de vista de la paternitat i l'altre el fet de ser un fill adoptat. Pares i fills. Fora d'això és un relat on la tensió creix fins a tornar-se asfixiant com ja passava a "L´any de la Plaga" on la paranoia, molt està molt ben transmessa de forma gradual fins a no saber de qui fiar-t´he o de qui diu la veritat.

L'embolcall és de primera, Marc Pastor com sempre vesteix l'armadura, amb múltiples referències culturals de l'època amb els grups dels qui cita cançons (madonna, U2, Nirvana, Guns'n'roses) , referencies i cites literals de pel·lícules: "si vols viure vine amb mí". Referencies a altres autors i llibres (wells, ligotti, edogawa rampo, Verne). Tota una apel·lació a la cultura dispersa. En aquest sentit sempre em recorda a l'altre mestre de la metacultura i les referencies que és en Cels Piñol. Algunes obvies d'altres rebuscades i més d'una que segur que no he pilla't. 

Un altre petit defecte és "l'efecte REC," ¿de veritat seguiries escrivint un diari quan te'l poden descobrir i la teva vida es una muntanya russa?. La resposta que en dona en Marc jo la trobat satisfactòria. Un altre petit handicap és què en aquest cas sa de tenir els llibres anteriors llegits, perquè almenys que jo que no els tinc massa frescos sa m'han perdut detalls com "mineas brotas" que no recordava massa bé del tot. Tot i així es pot llegir de forma individual però et perds coses. 

Farishta és la paternitat com a soroll de fons, però per sobre i trobem un thriller hipnòtic, dels que has de devorar les pàgines compulsivament, amb una obsesció que ultimament només ma produït David Peace. No és maco, no és agradable i et fot un parell d'hòsties allà on fa pupa. Però és pura droga, pur mecanisme narratiu, fa creïble la situació i els seus protagonistes, és  empatia pura i dura. Per acabar dir que també trobo que és el llibre mes polit de l'autor els seus mecanismes narratius estan més rodats i això es nota. 

pd1: Nirvana té un paper fonamental, aquesta caço no hi surt, pero al final de la lectura, és la sensació que ma quedat. 

pd2: qui tingui el meu exemplar de Bioko prego que m'ho comuniqui, encara que sigui per saber que està sa i estalvi i el cuidant bé. 

La polilla en la casa del humo de Guillem López

Veintiuno es un superviviente esta en esa edad indefinida en que todavía no es un hombre, pero tampoco un niño. Vive en los túneles, unos pozos donde parece que se ha relegado una parte de la humanidad. Sin muchos detalles es una sociedad minera en un futuro indeterminado y donde sus habitantes se modifican el cuerpo con partes metálicas para hacer su trabajo, convirtiéndose en metacactos, tras un proceso doloroso. Veintiuno no quiere que modifiquen su cuerpo y quede su vida ligado a la mina, busca evadirse en la casa junto con otros drogatas y yonkis. A partir de una revelación, mucha paranoia y suposición mueve los engranaje para ascender de clase social relacionándose con la mafia local. 

La novela esta narrada en primera persona con un tono brusco, duro y soez al nivel del protagonista. En ella reina la suciedad, las  pústulas y los higadillos,  la sociedad del túnel esta podrida. Veintiuno se mueve entre lo peor de cada casa, siendo un mal tipo, un advenedizo y trepa que quiere medrar a toda costa. No muy alejado de los protagonistas de Carlos Zanón o Boris Vian: marginados y por el lado oscuro de la vida.. Y es que en esta novela el color que predomina es el negro oscuro, oscuro por el ambiente de los tuneles siempre a media luz y negro porque no deja de ser la historia de un yonki que quiere una vida mejor escogiendo el peor camino posible. 

La gran virtud de esta novela es su ambiente,  su atmósfera y su voz narrativa: dura, directa, con mucho taco y un poco de chulería. . El mundo que retrata queda poco definido pero te da las pistas suficientes para hacerte un puzzle mental sobre él. Pero dejando muchos enigmas en el camino. Y tenía el hype muy alto con esta novela cosa que  me a lastrado en su lectura. Resultando una buena historia con una gran ambientación que hace la historia que es algo tópica pase desapercibida. La polilla en la casa del humo es  ante todo una novela de atmósfera y decorado y ahí es donde sobresale.