Ligeramente desenfocado de Robert Capa

Este libro son las memorias de Robert Capa sobre la Segunda Guerra Mundial y como la vivió. Capa nos cuenta como en el verano de 1942 estaba viviendo en Nueva York, al margen del conflicto belico sin un dolar y sin ninguna razón para levantarse cada mañana, después de unas cuantas triquiñuelas y engaños con el departamento de inmigración de EEUU consigue cruzar el Atlántico y empezar la aventura que lo llevara del Norte de África a Londres, de Londres a las playas de Normandía a la liberación de París de ahí a ser un observador privilegiado de la caída de Alemania junto a la mítica 101 aerotransportada.

Explicado así alguien pensara otro tostón histórico sobre la SGM, pues no!! porque Robert Capa era un vividor, un aventurero y un autentico mujeriego dotado eso si de una gran sensibilidad y un sentido del humor extraordinario que convierte este relato en una trágicomedia. Y este libro nos cuenta todo ello, su paso por los acontecimientos históricos pero también el ambiente del Londres bombardeada por los alemanes, el horror que supuso  el desembarco de Normandía siendo el primer fotógrafo que piso tierras francesas en la primera oleada. Pero también se muestra el entusiasmo del París liberado con los tanques franceses cargados de ex-combatientes republicanos españoles, el contraataque de las ardenas o el Berlín vencido. Y también nos cuenta todo tipo de anecdotas que le sucedieron a través de la guerra alguna de ellas absolutamente surrealistas desde  su amistad con Ernest Hemingway  y también su relación amorosa con Pinky y su constante reivindicación a su origen húngaro y su búsqueda constante de cualquier tipo de alcohol. 

Este libro resulta una crónica inolvidable, cargada de pasión, sinceridad y humor de uno de esos personajes que nos dio el siglo XX y que fue de aquellos que se pueden definir como mas grandes que la vida. Sus fotografias marcaron el siglo y su personalidad lo hicieron inmortal para conocer el porque de ello Ligeramente Desenfocado es una muy buena muestra ya que el libro  es la máxima expresión de la frase de Capa:

"si tus fotos no son suficientemente buenas es que no estas sufientemente cerca". 

Senyor de les mosques de William Golding

Clàssic absolut de la literatura, Senyor de les mosques narra l'epopeia d'uns nens què desprès d'un accident acaben abandonats a una illa deserta. Els nois d'Origen britànic intentarant organitzar-se segons el model occidental però amb el pas dels dies i els temors que aniran sorgint farà que és vagint tribalitzant cada cop més, a mesura que les enveges i les pors s'apoderin del seu nou mon i què la violencia prengui partit.

William Golding amb aquest llibre li va donar una volta més al mite de Robinson Crusoe, assentant els precedents i les premisses de tantes i tantes obres posteriors, els nens com origen del mal. La novel.la contraposa la barbàrie contra la civilització i com aquesta civilització és pot perdre en les situacions extremes i es veu com una societat es va degradant fins arribar al salvatgisme més extrem. L'altre leit motiv de la novel.la és la pèrdua de la innocència, els nens mai més seran els mateixos al finalitzar el llibre.

El llibre resulta un relat fascinant, comença com una aventura però de mica en mica detall a detall, es va tornant fosc, molt fosc. Amb un final que no per desconcertant no és menys impactant. Una conquilla, unes ulleres i un cap de porc són potser uns dels símbols més reconeixibles de la literatura universal, així com uns personatges carregats de simbolisme que quedaran gravats a foc en la ment dels lectors.  Obra indispensable que tot bon lector tindria que llegir-se un cop a la vida.

After Dark de Haruki Murakami

Tercer llibre d'en Murakami que em llegeixo i he de dir que m'ha semblat el més fluix (que no dolent).

La historia transcorre durant una nit  a un barri de Tokio, una noia s'esta en un bar esperant que passin les hores i tindrà encontres amb gent de tota mena. Mentre's en una habitació indeterminada una noia dorm i una entranya presencia l'observa.

Aquest són els dos punts de partida del conte proposat per en Murakami. Un conte menys fantasios que el de Kafka a la platja, i menys virtuós que Tokio Blues. La temàtica però és sembla'n. Narra el creixement vital de tot adolescent, les seves pors i inseguretats i al cap i a la fi com s'enfronten al mon i al espai vital que els a tocat, on busquen refugi on trobem, una escletxa de futur. Dos histories narrades amb descripcions que algun cas he trobat fantàstiques i quan arribin a lo que els records són el  combustible del cos si us plau aixequi'ns-en  de la cadira, sofa, llit o si ja estan de peu, de peu a  i aplaudeixin, només per aquelles quatre ratlles mereix la pena llegir-se aquest llibre. Quan hi arribin em donaran la raó.


Tot i què no m'ha fet el pes del tot crec que narra molt bé aquestes pors e inseguretats i aquest què serà de les nostres vides. O almenys això és el que jo he entès si troben un altre teoria i els convenç comprin-la sense dubtar-ho.




3/5






A tall informatiu he dir-lis que gracies ha un canvi laboral ara tindre menys temps per llegir i no crec que pugui mantenir aquest ritme de ressenyes, disculpin les molèsties i el meu futur decreixement ressenyador, però el blog seguira absolutament actiu.

Inventari del 2011

I al segon dia de l'any es el moment de mirà enrere i veure per on ha transcorregut el meu camí, ha estat un any bastant complet 75 llibres que ve a ser més o menys la meva mitjana. Fer un top 5 se'm far difícil perquè hi han hagut lectures de molta qualitat.

Jo confesso de Jaume Cabré.
Los asesinos del emperador de Santiago Posteguillo.
Kafka a la platja d'en Murakami.
El silenci dels arbres de Eduard Márquez.
La remor de le onades de Mishima.

A nivell d'escriptors els que més m han divertit aquest any han estat:

Brandon Sanderson,
Joe Abercrombie
Gútierrez Maluenda
Murakami

Però els que m'han fascinat són:

Jaume Cabré
Eduard Márquez

Quiet de Màrius Serra

Quiet narra les experiència com a pare de Màrius Serra, pare de dos fills  la Carla i en Lluís, però sobretot sent la base del llibre la seva relaciò amb en Lluís o també dit Llullu que des de que va néixer va patir una paral·lisí celebral. I com en Màrius porta una vida pendent d'un fill que mai podrà créixer i fer vida normal o córrer com els altres nens.

Quiet es un llibre que sempre m'he resistit a llegir perquè a mi aquestes coses em solen afecta massa. Però ja sigui perquè sabia que trobaria un bon llibre i una bona historia o perquè m'he vist tocat pel síndrome Albert Espinosa de histories tristes peró que deixen quelcom a la memòria -tot i què els llibres de l'Espinosa deixen molt que desitja com a guionista i com a gustos cinematogràfics i literaris i trobo bastanta identificació però això es un altre història- he trobat el moment per llegir-lo o per devorar-lo doncs me le begut en una tarda (de Sant Esteve).

I que trobem en aquest llibre?, Sinceritat i tendresa. Tot això narrat amb un català exquisit com no podria ser menys amb en Màrius Serra, una historia tan bona i tan ben narrada que sembla ficció però no ho és, tan tendra que colpeja i tan sincera que fereix. Però també es euforia, tristesa i rabia. Ara no puc evitar de passar un cop i un altre les últimes pàgines amb un somriure emmarcat en la meva cara.



Esperando a los bárbaros de J.M. Coetzee

En un imperio atemporal y sin nombre, en una fortificación en el limes del territorio, un magistrado civil lleva treinta años aguardando a los bárbaros, tanto que ha descubierto que realmente no suponen ninguna amenaza, pero la llegada de un policía de la capital trastocara su status quo y el de la situación en la frontera.  La vida a todos se vera seriamente alterada debido a su ideas preconcebidas ya que buscara indicios que los bárbaros están preparando un ataque a gran escala, para ello capturará y torturará a todo inocente que se le ponga delante.

La novela narra la relación que tienen los ciudadanos con un sistema de poder injusto y abusivo, cómo la verdad se diluye ante ideas autoritarias; vemos en la novela como la inmensa masa de ciudadanos hace oídos sordos a la política del imperio, hasta que les estalla el problema pero entonces ya es demasiado tarde, la perdida de vidas en una guerra absurda seran demasiado dolorosas.   

Si tenemos en cuenta que Coetzee es sudafricano, y que este libro data de 1980 sus reflexiones son absolutamente validas para intentar comprender aquel horror que fue el Aparheid. Y los procesos de descolonización que se habían sucedido tanto ante cómo después a lo largo del continente africano.  Y para ello en la novela encontramos una narración cruda, con unas escenas brutales y absolutamente descarnadas, ahora me he empezado a leer una novela de Cliver Barker, supuestamente de horror. Pero el horror es este libro Esperando a los bárbaros es una novela terrorífica de lo real que resulta. Novela recomendable al 100% en la linea del Cormack McCarthy más despiadado y violento. No es una novela bélica, no es una novela de acción, es una novela donde se reflexiona sobre los métodos de alienación que una metrópolis ejerce sobre sus colonias y sobre sus fronteras aquí entendidas como un limite geográfico. Pero extrapolándolo a la Sudáfrica de los 80 serián las fronteras raciales y aquellas dobles ciudades -la blanca y la negra- que se extendían por su territorio. Miedo a lo desconocido, hacia el otro y hacia el poder central.

La opinion sobre esta novela se agiganta con el paso de los días le pongo un 5/5

Cliquen aquí para leer el poema de  Constantín Kavafis  del que la novela toma el título.

La remor de les onades de Yukio Mishima

Després de escriure sobre Tokio Blues em van recomanar que em deixes de Murakamis i em passes a en Mishima. I tot i aquesta obra no era cap de les recomanades era el que havia a la biblioteca, així que de moment em començat per aquí.

La frase publicitaria resa "la més gran história d'amor de la literatura japonesa", no us espanteu encara, que tot i que la historia òbviament es d'amor i que al cap i a la fi narra la típica historia: Nen pobre, coneix a nena de calers i el pare d'ella s'oposa a la relació perquè el pretendent es un pelacanyes; no és sols això.

Mishima escriu una novel·la curta no arriba a les 200 pàgines, el relat resulta emotiu i divertit, les peripècies dels dos amants resultan còmiques tot i que ja una certa tensió per veure el resultat de l'embolic, mai esdevé drama. Tots els personatges son vivissims i quan et penses que els secundaris estan desdibuixats Mishima els hi dona la paraula i de tal manera fan avançar la historia. Portant-nos a situacions molt colorides, on pateixes pel resultat de les accions i el destí dels personatges.

Com deiem Mishima converteix la historia en molt més. En una reivindicació de la voluntat humana,  un elogi de la vida rural en un poble de pescadors i al respecte que s'ha de tenir a les tradicions. Trobem que es una obra absolutament poètica però sense ser cargant, el paisatge i el remor de les ones es una constant al llarg del relat, la relació que tenen els personatges amb el mar i la natura m'ha recordat a El vell i el mar de Hemingway, tot i que a diferencia del americà, Mishima fa un elogi de la voluntat humana i a la fermesa de caràcter que tot ho pot i tot ho venç. Mishima m'ha porta ressons a Dickens o a les comèdies de Shakespere amb un toc de Mark Twain. Peró sobretot m'ha fet pensar quina gran pel·lícula de l'estudi Ghibli podria esdevenir. I del que no tinc cap dubte que La remor de les onades es un gran llibre.

En definitiva amb tots vostès Mishima: