El puente de los Asesinos de Arturo Pérez-Reverte

Última novela del Capitán Alatriste. 1627 en esta ocasión Alatriste e Iñigo reciben el encargo de asesinar el Dogo (dux) de la Serenísima República de Venecia. Obviamente no estarán solos y tendrán la ayuda de viejos amigos y de un viejo enemigo. 

Las novelas de Alatriste abarcan temáticas que en conjunto dan una amplio visión del siglo de Oro español, la primera es una introducción, Limpieza de sangre habla de la iglesia, El sol de Breda la guerra de Flandes, El oro del rey habla de de finanzas, El caballero del jubón amarillo sobre el teatro y sobre el rey, Corsarios de Levante sobre le mediterráneo y El puente de los Asesinos fundamentalmente sobre Italia. 

El gran merito de Alastriste es que mantienen un tono y una ambientación absolutamente logradas ese tono a western crepuscular es  fantástico,

Arturo Pérez-Reverte es un autor que marcó mi adolescencia y qué me impacto en sus inicios, luego presumió que siempre escribía la misma novela y eso a algunos lectores les cansa, a mí en parte también. Aunque siguió esperando con ansias cada entrega de Alatriste tengo la sensación que desde El caballero del Jubón Amarillo (5a de la saga) solo nos ha dado paja ya El oro del rey (4a) me pareció floja. Ya que no pasa nada relevante en la biografía de Alatriste, prácticamente son asuntos de rutina, no hay datos nuevos sobre su pasado, ni sobre su futuro todo el mundo sabe donde y como acaba Diego Alatriste y Tenorio. Y esta séptima entrega vuelve a parecerme una anecdota.

Si a nivel biográfica es anodina, no lo es a nivel formal y estilístico cada aventura de Alatriste es sumergirse de pleno en el siglo XVII, el lenguaje la ambientación es simplemente perfecta. La casa es cojonuda pero sus habitantes rutinarios y repetitivos porque realmente no hace falta que en cada novela nos relate Rocroi, ni la personalidad desengañada de Alatriste, ni que es hombre con múltiples fantasmas, ni que nos hablé de la gloria perdida hasta aburrir ya hace 15 años que lo sabemos. 

Aun así me ha gustado, quizás  no aporte nada nuevo pero me sigue gustando Alastriste y la vieja y fiel infantería, me sigue gustando la fachada y aquel apasionante siglo XVII.

HHhH de Laurent Binet

Himmlers Hirn hieBt Heydrich  -El cervell de Himmler és Heydrich- de Lauren Binet és una crònica de l'assassinat de Heydrich per part de la resistència Txecoslovaca. Reinhard Heydrich el carnisser, la bestia rossa, el botxí de Praga l'home més perillos del Tercer Reich, el cap de la Gestapo, él que va planificar la solució final al "problema jueu". Però també es la elegia dels herois txecoslovacs que van cometre l'atemptat Gabcik, Kubis y Valcik tres paracaïgudistes entrenats a Anglaterra per donar un cop de puny a la cara el règim Nazi.

Aquest llibre no és sols una novel·la, l'autor va comentant a mesura que escriu el llibre els seus dilemes, les seves fonts d'informació, altres llibres que tracten la operació Antropoide.  El debat entre ficció e història esta present en cada una de les solucions narratives -és el que passa quan sens deixa escriure un llibre als historiadors- a vegades aquest debat i aquesta intervenció de l'autor proporciona dilemes lucits i d'altres simplement molesta. El llibre a vegades recorda una tesi doctoral però sense la necessitat de l'objectivitat.  El llibre té un to dièsel va fent a ritme pausat però constant, per al final augmentar les revolucions i convertir-se en un relat vibrant un cop arribem als fets finals aquell revolt de Praga on un cotxe negre o verd pren la cantonada per trobar-se amb el seu destí. Llibre molt recomanable per qui vulgui conèixer el  paper que va jugar de l'extingida República Txecoslovaca durant la SGM.

A la cripta, hi era tot /  a fora setcents SS

Aléxandros: Las arenas de Amón

Las arenas de Amón constituye la segunda parte de las trilogía de Aléxandros. Esta es más crónica histórica que sus predecesora. Empieza justo en el punto en que terminó la primera parte; Alejandro bajando del barco dispuesto a invadir Asia.  Aquí ya empezamos a tener mas chicha por un tubo resultando espectacular el duelo entre Alejandro y Memnón -el comandante del ejército Persa- para luego narrarnos la batalla de Issos primer enfrentamiento directo entre el rey Macedonio y Dario III. Y en medio de todo ello el nudo gordiano y asedios y batallas constantes pues esta novela basicamente empieza a narrar toda la expedición macedonia a través de Asia; con sus victorias, sus derrotas y sus crueldades, humanizando la figura de Alejandro un hombre valiente,  clemente ya que es capaz de perdonar una traición pero también que duda y que se arrepiente de sus actos.

La escritura de Valerio Massimo Manfredi sigue siendo muy ágil de leer y las aventuras en clave moderna de Alejandro son muy divertidas. La primera parte  vale la pena leerla aunque algo insatisfactoria es fundamental para entender el origen de todo supeheroe -Alexándros-  ya que es una novela plenamente iniciatica   para llegar a esta segunda con un Alejandro dispuesto a zamparse al mundo. Siendo esta segunda parte mucho más potente que su predecesora, algo más oscura y bastante más satisfactoria.

Aléxandros: el hijo del sueño de Valerio Massimo Manfredi

Me acerqué ha esta saga histórica para poder conocer algo más sobre los hechos y milagros del gran general macedónico, hombre que marcó a prácticamente a todos los grandes generales de la antigüedad des de Escipión el Africano y Aníbal, hasta Julio Cesar o Trajano y su mito pervive aun hasta nuestros días.

Como una obra de teatro la obra se divide en tres actos presentación, desarrollo y final. En este primer acto (libro) narra el nacimiento de Alejandro Magno y su llegada al poder. El libro me ha resultado algo aséptico ya que la niñez y educación de Alejandro no deja de ser más que una curiosidad. La relación con su maestro Aristóteles es contada más como una anécdota que con verdadera pasión. Aquí se explican los antecedentes, la obra de Filipo II y el reino y las aspiraciones que heredó Alejandro. Antecedentes siempre fundamentales para conocer el hombre y su contexto. Pero creó que este libro es una introducción y que la verdadera chicha se empezará en el segundo acto. Pero su agilidad narrativa y sobre todo su  capacidad de fascinación hacia las últimas cien paginas dejan con ganas de más, si esto es justificado o no me lo dirá la segunda parte las arenas de Amón. 

Como final decir que a nivel histórico Manfredi deja bastante que desear ya que leyendo este libro se pueden encontrar un par de errores y situaciones fuera de contexto. El propio autor dice que ha tratado de narrar los hechos con un lenguaje y situaciones comtemporaneas. Cosa que para mí es un error y un despreció a la capacidad de sus lectores ya que autores como Posteguillo, Negrete en Salamina o McCulluogh han triunfado plenamente sin este, para mí, desprecio.  Pero como novela de aventuras y esquema de la historia de  Alejandro resulta francamente entretenido.

Després de Laura de Jordi Cabré

Segona oportunitat que li dono a Jordi Cabré i aquest cop anat pitjor. No m'ha convençut gens la história, sembla que vagi a trompicons i un cop s'endevina el que et vol explica la resta es fa pesa't molt pesa't. Els personatges per mi no funcionen i no entenc el perquè de les seves motivacions.  Crec que tot es una paràbola sobre el patiment del creador d'un artista ja sigui musical, novel·lístic o qualsevol tipus d'art com el pot obsessionar la seva obra i com a través del art canalitzen les seves pèrdues, frustracions o alegries;  també penso que es un elegia sobre el poder de la música i com traspassa el temps en busca d'un oïdor que sàpiga valorar-la o com la música ens transporta, ens inspira o ambienta la nostra vida.

Després de Laura de Jordi Cabré te grans idees, grans propòsits, però a mi ma resultat soporífera, pot ser no he tingut el dia, potser no he tingut la setmana. En definitiva per qui vulgui saber de que va (però desvelant lo just) i de pas llegir una crítica -molt més elogiosa i expressiva- feta per en Marc Pastor aquí deixo aquest enllaç, on per un cop no he coincidit amb ell. 

Afegit el 30/1/2012

Escric mesos desprès d'aquesta lectura, per dir que la meva opinio sobre aquesta novel.la ha millorat molt amb el pas del temps, ara quan sento parla de Beethoven no puc sino recorda el llegit en ella i evocar-ne passatges sencers. Ara la recomano moltíssim.

Jo confesso de Jaume Cabré

¿De què tracta?, de forma ràpida sense desvelar gran cosa dirè què és el seguiment d'un violí durant  3 segles i el rastre de sang que va deixant, tambè es una descripció sobre el MAL que recorre Europa durant aquest temps, però sobretot es la història d'Àdria Ardèvol.

Jo confesso què aquest llibre de Jaume Cabré al final ha resultat una lectura sublim carregada d'emoció. Una emoció esdevinguda per la força de la història i encarrilada pels camins que en Jaume Cabré ens a volgut portar.  He de confessà que a mesura què anava llegint em deia a mi mateix no es com Les veus del Pamano com un mantra. I la veritat es què no és  Les veus del Pamano (LvP) ja què aquesta és una història local que esdevé universal, les vicissituds d'un poble i un homes i dones que habiten en un marc concret Torena i el Pallars (per més informació cliquin aquí).

M'entres Jo confesso es una historia universal que esdevé local, una història que traspassa -un cop més en Cabré- l'espai  i el temps però en una dimensió més basta i ambiciosa del  que Cabré havia gosat fins ara: quatre segles i tot el continent europeu. Jo confesso ens mostre com la història d'un continent ens pot trucar a la porta i afectar les nostres vides, o com aquells elements què no controlem ens podem determinar de les formes més insospitades. En aquesta novel·la és juga amb la narració es produeixen salts de llocs i personatges  i casí sense canvi de registre (a diferencia de LvP) però tot quedà justificat al final quan aquesta confessió esta apunt d'acabar i palpès que tot es l'ocàs d'una supernova que et fa estremir d'emoció i copcés tota la passió que ja darrere d'aquest llibre. Aquest puzle narratiu  fa que calguí un cert temps d'adaptació però un cop superat aquest temps, es produeix un gran dinamisme en la novel·la molt d'agrair. Els secrets es van desvelant de mica en mica i en alguns casos quan penses que ja està es dona una gir més.  Totes les tramés des de la que filosofa sobre l'origen del mal, com la que segueix el violí, així com la principal que es la vida i miracles d'Àdria Ardèvol acabem encaixant en uns superestructura què és lo més pròxim què es pot llegir a la perfecció narrativa.

I al final he vençut aquest prejudici de no és com LvP, no sé si es millor però segur que pitjor tampoc  es un altre cosa, un altre paisatge proposat per Cabré que conforma una novel·la fantàstica y una experiencia apassionant què traspassa generes literaris.

5/5

Wendy i l'enemic invisible

La novel·la comença amb una parella barallant-se al carrer, la Wendy i el seu company engarjolant l'home que per un defecte de forma del jutge queda lliure.  Al poc temps els dos apareixen morts, ella d'un tret i ell suïcidant-se balco avall, així que cas tancat. Peró la Wendy començarà a investigar ficant-se en problemes amb un enemic que conspira invisiblement des de l'ombra contra ella.

Tercera entrega de la mosso d'escuadra Wendy Aguilar creada per la ploma de Andreu Martín. La primera part era un thriller d'acció rapida, expeditiva i sense floritures. La segona una mena de parodia del codi da Vinci i novel·les similars però molt més sincera i esbojarrada. I en aquesta tercera part sembla que "the wire" ha arribat a Martín, trobem rutina policial pura i dura més una mica de sentimentalisme y moral social. Aquesta novel·la tot i que queda enmarcada com juvenil, però a mi em recorda al primer Martín quan a principis dels 80 va humanitzar la policia de la transició, ensenyant-nos com treballàven. En aquest llibre fa quelcom semblant amb els Mossos d'esquadra.

Andreu Martín te un ofici en el relat negra absolutament magistral, crea un cop més personatges inoblidables i una trama addictiva que un cop  comença no es pot para de llegir.

Com a curiositat diré que hi ha   una pel·lícula al respecta sobre la Wendy. Però és el  típic telefilm de tv3 absolutament horrible encarada al públic infantil -no m'atreveixò a dir juvenil- però cometen l'error de pensar que els nens d'avui en dia són retardats o algú, perquè la cosa no s'aguantava per enlloc i es un atentat a la intel·ligència humana.