Cabaret Pompeya d'Andreu Martín

Cabaret Pompeya és possiblement la gran novel.la negra de Barcelona, sent un projecte extremadament ambiciós perpetrat pel que probablement sigui el millor autor espanyol viu de genere  com és l'Andreu Martín. Narra  la historia de tres amics des de els bojos anys vint fins la Barcelona de postguerra amb un pròleg/epíleg a finals dels franquisme. És novel.la històrica, és novel.la negra, és una novel.la eminentment barcelonina, però també es tango i cambalache. Retrata fidelment lo que va ser la Barcelona violenta de la primera meitat del segle XX, ciutat de bombes, anarkistes i pistolers, lloc de perdició i de cabarets, de moviments socials com l'anarquisme i els seus actes de violencia i la repressió franquiste.  Lloc  on sorgeixen amistats, gel.los i rancúnies, de dones fatals, d'idealistes, de musics, de trepes i amorals. 

Es la historia d'en Fernando, el Victor i el Miquel, tres nois que es coneixent al 1920 al Cabaret Pompeya (actual Bagdad), tres vides que quedaran lligades irremeiablement tres amics que aniran sortejant com podran els esdeveniments històrics plens de guerres i revolucions, de com els ideals en alguns casos es pervertiran i en altres es mantindran. Novel.la de grans emocions on hi cap tot, l'odi, l'amor, la injustícia  i la venjança. 

Per ella desfilarant Layret (estatua a la plaça goya), Salvador Seguí (plaça al raval), els fets de maig del 37, el camp d'Argelers, l'atenes ocupada pels nazis i la caiguda de Berlín.  Els pistolers anarkistes i els de la patronal, bombes terroristes i els bombardejos sobre Barcelona. Es la història dels meus avís, es la història dels pares de l'Andreu Martín. Com a novel.la negre funciona brillantment una trama addictiva i el retrat d'una amistat que esdevindrà immortal.

Ara com a novel.la històrica l'únic defecte que té a que quan arriba a explicar la guerra civil tot i que tracta uns fets no suficientment explicats, els fets de maig del 1937, sona a ja vist a redundant, però no perquè la perícia narrativa de Martín sigui dolent. Després te un parell de capítols ambientats a l'Atenes ocupada pels nazis i al Berlín de finals del nazisme que expliquen una història poc coneguda tot i que en el conjunt del llibre  m'ha semblat que sobren una mica però pel demès es un retrat perfecte d'un temps, d'un país que el fa un llibre absolutament imprescindible. I la trama negre-criminal funciona a les mil meravelles.  La novel.la m'ha proporcionat aquestes dues emocions encontrades brillantó contra deja vu (algo degut al meu bagatge lector). Però que no puc dubtar a recomanarl-la possant.li un 4 de 5.

El mapa del tiempo de Felix J. Palma

Con la etiqueta vells éxits, quiero repescar aquellos libros que me han marcado a lo largo del tiempo. Más que nada para dotar de vidilla al blog que últimamente lo tengo demasiado parado. Básicamente porque gracias a mí nuevo trabajo (dicho sin ironia) no tengo el mismo tiempo ni impetu lector. Las críticas de estos viejos exitos estaran hechas al modo de los cuadros impresionistas. Los pintores impresionistas pintaban sus paísajes de memoria con lo que habia detalles que se perdían, pero amenudo retransmitían pura autenticidad.

Y hoy es el turno de El mapa del tiempo de Félix J. Palma  aprovechando que hace unos días ha salido su segunda parte, El mapa del cielo. 

Esta fue la primera novela que  leí de Felix J. Palma y la experiencia resulto inolvidable su calidad literaria es indiscutible y su trama absolutamente adictiva. Su temática gira entorno a los viajes en el tiempo y es una novela divida en tres relatos, cuyo nexo en común es el autor H.G. Wells autor de La maquina del tiempo, relato canónico en estos lides: 

-El primero de ellos trata sobre el viaje en el tiempo de un joven enamorado que viajara al pasado cercano para salvar a su amada una prostituta de Whichapel de las garras de Jack el destripador

-El segundo narra el amor imposible entre un hombre del siglo XXI y una mujer de finales del XIX. 

-Y el tercero trata sobre casas encantadas y resulta el más fantástico y del que recuerdo solo la solución con lo que no contare nada para no caer en spoiler. 

El novelon de Palma (670 páginas), habla de las múltiples teorías de los viajes en el tiempo, y se enmarca en una corriente un poco steampunk con conexiones a  The league of extraordinary gentlemen aunque solo sea con la pasión que retratan la misma época. Però ademas Palma escribe de una forma extraordinaria cada página de la novela es pura belleza y va rizando el rizo,  retorciendo las palabras de una forma sublime, todo con un aire de folletín decimonónico fantástico. Los relatos se dirimen entre  un aire cómico y un alo romántico (en clave siglo XIX) y todo recubierto de una trama con múltiples giros muy bien enlazados, las sorpresas son progresivas pero lógicas.  La novela es comparable a  la cierto autor catalán que también escribio sobre un lapso de tiempo parecido y con una temática igualmente de carácter fantástico os dejo quien aquí en este spoiler, porque si las habeís leído haciendo las conexiones mentales adecuadas os puede estropear el final de alguno de los relatos que contienen este El Mapa del tiempo. 

No creo que esta novela deje indiferente a nadie, es un canto a la imaginación y una declaración de amor a la literatura y al genero fantastico absolutamente imprescindible. 

1Q84 de Haruki Murakami (llibre 1)

Normalment aquest llibre es ressenya junt amb el segon, ja que tan a l'edició catalana com castellana els dos llibres es presenten en un sol format, però com ara tinc menys temps per llegir prefereixo canviar de temàtica per anar provant altres plats i no cometre el risc de saturar-me, ni pel temps invertit, ni per la repetició d'un mateix autor -quatre llibres seus en 4 mesos. Després de lo superficial nem al assumpte:

Aomame es una professora de gimnasia que oculta una doble vida ja que en realitat es una assassina que mata a maltractadors per encàrrec. Tengo es un professor de matemàtiques i escriptor que no pública i rep l'encarrec de reescriure una novel·la molt original i que promet molt però falta polir-la per que sigui un gran èxit. Llavors tenim la historia de dos mentiders, dos histories que en un moment de les seves vides s'haviem creuat i que ara  busquen retrobar-se encara que els dos només ho sospitin. Pel mig trobarem una historia de maltractaments, assassinats, violacions e infàncies dificils, un llibre estrany i una secta Sakigake (en castellà:Vanguardia) tot això a cavall de dos mons 1984 i 1Q84. Hi fins aquí puc llegir perquè soc de l'opinió que en Murakami es millor que t'agafi desprevingut.

Murakami fa paral·lelismes entre la seva novel.la i el clàssic d'Orwell. Mentre's Orwell va escriure 1984 pensant en un futur que encara era llunya. Murakami retracta el 1984 que ell recorda i li serveix per fer una reflexió sobre el passat, però dotant-lo de fantasia y elements onírics. El 1Q84 que descriu el japonès te elements d'ucronia (que no explicarem) per fer-nos reflexiona sobre mons paral.lels i elements del destí  com dos persones que no es coneixen poden esta en un mateix lloc ja sigui un concert, un col.legi, una manifestació sense ni tan sols creua una mirada i després al cap dels anys trobar-se i veure que havien coincidit en un mateix espai o interessos; elements que quan es junten només es pot parla de que el seu camí estava escrit. Això es el que ens vol explica Murakami, com tots estem predestinats. Ja sigui en aquest mon o en un altre.

A nivell personal aquest llibre tot i esser un immens puzle m'ha semblat el més popular i accessible d'en Murakami, te elements de best-seller i alguns el comparen amb l'obra de Stieg Larsson, però jo personalment l'he trobat molt més ric i construït que les novel.les del suec. Una complexitat a la que no arriba en Larsson, i uns personatges més vius i creïbles. Tot i que te elements discutibles histories paral.les que semblen no aportar massa, detalls que no saps perquè tels explica, i una mica menys de màgia i originalitat que les anteriors, però segueix sent una novel.la molt més personal e interessant que qualsevol Larsson, Brown, Follet o Neville.

I això es tot el que puc dir del primer llibre de 1Q84. (¿Per què no fa falta que digui que la Q en japonès sona igual que 9, oi?)

Ligeramente desenfocado de Robert Capa

Este libro son las memorias de Robert Capa sobre la Segunda Guerra Mundial y como la vivió. Capa nos cuenta como en el verano de 1942 estaba viviendo en Nueva York, al margen del conflicto belico sin un dolar y sin ninguna razón para levantarse cada mañana, después de unas cuantas triquiñuelas y engaños con el departamento de inmigración de EEUU consigue cruzar el Atlántico y empezar la aventura que lo llevara del Norte de África a Londres, de Londres a las playas de Normandía a la liberación de París de ahí a ser un observador privilegiado de la caída de Alemania junto a la mítica 101 aerotransportada.

Explicado así alguien pensara otro tostón histórico sobre la SGM, pues no!! porque Robert Capa era un vividor, un aventurero y un autentico mujeriego dotado eso si de una gran sensibilidad y un sentido del humor extraordinario que convierte este relato en una trágicomedia. Y este libro nos cuenta todo ello, su paso por los acontecimientos históricos pero también el ambiente del Londres bombardeada por los alemanes, el horror que supuso  el desembarco de Normandía siendo el primer fotógrafo que piso tierras francesas en la primera oleada. Pero también se muestra el entusiasmo del París liberado con los tanques franceses cargados de ex-combatientes republicanos españoles, el contraataque de las ardenas o el Berlín vencido. Y también nos cuenta todo tipo de anecdotas que le sucedieron a través de la guerra alguna de ellas absolutamente surrealistas desde  su amistad con Ernest Hemingway  y también su relación amorosa con Pinky y su constante reivindicación a su origen húngaro y su búsqueda constante de cualquier tipo de alcohol. 

Este libro resulta una crónica inolvidable, cargada de pasión, sinceridad y humor de uno de esos personajes que nos dio el siglo XX y que fue de aquellos que se pueden definir como mas grandes que la vida. Sus fotografias marcaron el siglo y su personalidad lo hicieron inmortal para conocer el porque de ello Ligeramente Desenfocado es una muy buena muestra ya que el libro  es la máxima expresión de la frase de Capa:

"si tus fotos no son suficientemente buenas es que no estas sufientemente cerca". 

Senyor de les mosques de William Golding

Clàssic absolut de la literatura, Senyor de les mosques narra l'epopeia d'uns nens què desprès d'un accident acaben abandonats a una illa deserta. Els nois d'Origen britànic intentarant organitzar-se segons el model occidental però amb el pas dels dies i els temors que aniran sorgint farà que és vagint tribalitzant cada cop més, a mesura que les enveges i les pors s'apoderin del seu nou mon i què la violencia prengui partit.

William Golding amb aquest llibre li va donar una volta més al mite de Robinson Crusoe, assentant els precedents i les premisses de tantes i tantes obres posteriors, els nens com origen del mal. La novel.la contraposa la barbàrie contra la civilització i com aquesta civilització és pot perdre en les situacions extremes i es veu com una societat es va degradant fins arribar al salvatgisme més extrem. L'altre leit motiv de la novel.la és la pèrdua de la innocència, els nens mai més seran els mateixos al finalitzar el llibre.

El llibre resulta un relat fascinant, comença com una aventura però de mica en mica detall a detall, es va tornant fosc, molt fosc. Amb un final que no per desconcertant no és menys impactant. Una conquilla, unes ulleres i un cap de porc són potser uns dels símbols més reconeixibles de la literatura universal, així com uns personatges carregats de simbolisme que quedaran gravats a foc en la ment dels lectors.  Obra indispensable que tot bon lector tindria que llegir-se un cop a la vida.

After Dark de Haruki Murakami

Tercer llibre d'en Murakami que em llegeixo i he de dir que m'ha semblat el més fluix (que no dolent).

La historia transcorre durant una nit  a un barri de Tokio, una noia s'esta en un bar esperant que passin les hores i tindrà encontres amb gent de tota mena. Mentre's en una habitació indeterminada una noia dorm i una entranya presencia l'observa.

Aquest són els dos punts de partida del conte proposat per en Murakami. Un conte menys fantasios que el de Kafka a la platja, i menys virtuós que Tokio Blues. La temàtica però és sembla'n. Narra el creixement vital de tot adolescent, les seves pors i inseguretats i al cap i a la fi com s'enfronten al mon i al espai vital que els a tocat, on busquen refugi on trobem, una escletxa de futur. Dos histories narrades amb descripcions que algun cas he trobat fantàstiques i quan arribin a lo que els records són el  combustible del cos si us plau aixequi'ns-en  de la cadira, sofa, llit o si ja estan de peu, de peu a  i aplaudeixin, només per aquelles quatre ratlles mereix la pena llegir-se aquest llibre. Quan hi arribin em donaran la raó.


Tot i què no m'ha fet el pes del tot crec que narra molt bé aquestes pors e inseguretats i aquest què serà de les nostres vides. O almenys això és el que jo he entès si troben un altre teoria i els convenç comprin-la sense dubtar-ho.




3/5






A tall informatiu he dir-lis que gracies ha un canvi laboral ara tindre menys temps per llegir i no crec que pugui mantenir aquest ritme de ressenyes, disculpin les molèsties i el meu futur decreixement ressenyador, però el blog seguira absolutament actiu.

Inventari del 2011

I al segon dia de l'any es el moment de mirà enrere i veure per on ha transcorregut el meu camí, ha estat un any bastant complet 75 llibres que ve a ser més o menys la meva mitjana. Fer un top 5 se'm far difícil perquè hi han hagut lectures de molta qualitat.

Jo confesso de Jaume Cabré.
Los asesinos del emperador de Santiago Posteguillo.
Kafka a la platja d'en Murakami.
El silenci dels arbres de Eduard Márquez.
La remor de le onades de Mishima.

A nivell d'escriptors els que més m han divertit aquest any han estat:

Brandon Sanderson,
Joe Abercrombie
Gútierrez Maluenda
Murakami

Però els que m'han fascinat són:

Jaume Cabré
Eduard Márquez