viernes, 26 de agosto de 2011

El silenci del arbres de Eduard Márquez

Miro la lista de los libros que he leído este año y juro que no hay ninguno que me haya gustado y emocionado como este. Quizás sea una ilusión pasajera, esta calor que me afectado el cerebro, pero no encuentro nada en mí lista que iguale  El silenci del arbres de Eduard Márquez.

El violinista Andreas Hymer llega a una ciudad sitiada por la guerra -quizás Sarajevo- para hacer un concierto y recuperar a un antiguo amor Amela Jensen. Ernest Bolsi es un luthier que hace de guia del museo de música vacio por la guerra y es la clave para entender la desaparición de Sophie Kesner madre de Andreas.  A partir de aquí pasado, presente y futuro se entremezclan para crear unos personajes muy humanos. En 140 páginas el autor crea una atmósfera sumamente emotiva con la guerra como telón de fondo  niveladora del destino de los personajes. Mientras que la música es la conductora de sus vidas. En la narración se mezclan los tres puntos de vista Andreas, Sophie y Ernest así como una serie de cartas que los supervivientes escriben todo ello acaba conformando un fresco impresionante, donde las cartas, matizan la história y donde los personajes nos narran su pasado, su presente y sus expectavibas de futuro produciendo una empatia abrumadora. 

 
Este año me he leído tres libros de Eduard Márquez y este es el que confirma todas las expectativas que tenia formadas sobre él.

"la música bona mai es avorrida/la musica buena nunca es aburrida"

5 comentarios:

Miquel dijo...

Tinc a casa "L'Últim Dia Abans de Demà", per llegir-lo la setmana vinent. Tinc molta curiositat per aquest autor.

Miquel del Pino dijo...

"L'Últim Dia Abans de Demà", es molt recomanable tb, potser aquest m'ha sembla't una miqueta millor, però crec et satisfarà plenament. Això sí Márquez per aquells q no els espanta la melancolia.

Esperaré la teva resenya!

Màgia dijo...

Té un estil narratiu que pertorba el lector, però a la vegada és impressionant i atrapa. És un dels meus autors de capçalera, m'alegra veure que coincidim.

Miquel dijo...

Llegit "L'Últim Dia Abans de Demà"! A veure si durant la setmana em dona temps a escriure la ressenya, però ja et dic que m'ha agradat molt. També m'ha deixat fet pols, però m'ha agradat molt com escriu aquest senyor. Al final és una oda a la resiliència.

Ara estic (enganxadíssim) amb Les Veus del Pamano, que he llegit per aqui que també et va agradar.

Miqueldeps dijo...

La veritat que les novel.les del Márquez acabem produint aquest efecte. Tot i que "l'últim dia" potser es la més devastadora.

De Jaume Cabré vaig gaudir molt "les veus del pamano", i ara tinc a la tauleta de nit, el seu nou llibre "Jo confesso" que caurà dintre d'un parell de llibres.